Una central nuclear sobre terres volcàniques

VALÈNCIA. A l’esquerra de la carretera hi ha més pins i avets que a la dreta, però no hi ha cap diferència quan la CM-3207 es converteix en la carretera CV-439. Estem a Cofrents i en menys de quaranta quilòmetres, es podria recórrer la producció del 40% de l’electricitat que necessiten les cases valencianes.

Al Campichuelo que travessa esta carretera entre les dos autonomies es troba el parc eòlic de Cofrents, l’últim en rebre l’autorització de la Generalitat per a vendre energia al mercat elèctric. Els vents de la Manchuela mouen les enormes aspes dels molins mentre casi de forma paral·lela a la carretera, el riu Cabriel creua un dels pocs volcans adormits del país.

Fa aproximadament dos milions d’anys, on ara stà Cofrents erupcionava un volcà. El seu magma va constituir la topografia que ara dibuixa el Cerro de Agras, el castell de Cofrents i el Pico del Fraile. Als seus peus, el Balneari d’Hervideros encara aprofita hui esta energia procedent de la càmera magmàtica d’Agras, conegut també com el Volcà de Cofrents, per a les seues aigües termals.

A la seua superfície, a cinc-cents metres sobre el nivell de la mar, el paisatge no és tan tectònic. Una cimentera va aprofitar el Volcà de Cofrents per extraure minerals com les basanites i va alterar el seu aspecte. Però l’activitat geològica encara segueix emetent diòxid de carboni i metà que alimenta les aigües d’Hervideros, declarades d’utilitat pública fa més de cent anys.

Seguint el camí de la CV-439, la silueta de Cofrents retalla sobre el cel un castell enfilat a l’antic volcà. I a poc més de mil metres, la central nuclear. Per això els científics Saéz Ridruejo i López Marinas es van assegurar el 1975 que una inesperada erupció —l’origen dels volcans es va descobrir a principis del segle XX— no posara en perill la planta energètica.

La ubicació del castell no és casual, ja que als seus peus conflueixen els rius Xúquer i Cabriel, generant l’enorme embassament d’Embarcaderos. El següent meandre, ara Xúquer amunt i agafant l’N-330, s’erigeixen imponents dos enormes xemeneies que també emeten gasos, encara que ben diferents al CO2 i el NH4 del Volcà de Cofrents.

A pesar dels dubtes sobre l’activitat tectònica, la instal·lació de la central nuclear també està ben estudiada: les aigües del Xúquer faciliten la refrigeració de la fissió que genera entre 25 i 26 milions de kWh al dia. Una xarxa d’interessos i condicions que van més enllà de l’escala humana han afavorit la instal·lació d’estes arquitectures —el balneari, la planta nuclear o la central hidroelèctrica— a la Vall de Cofrents.

“Algú pot considerar la proliferació de granges de bitcoins en determinades poblacions al llarg del territori com una decisió purament humana, i no com una resposta automàtica a la mateixa infraestructura elèctrica, els baixos preus deguts a fonts pròximes de recursos o a les condicions atmosfèriques que propicien un entorn òptim per a la resolució d’algoritmes més complexos”, exemplifiquen els arquitectes Antonio Giralde López i Pablo Ibáñez Ferrera a Más allá de lo humano. "Prenguem consciència de la nostra irrellevància, però sense abandonar la responsabilitat crítica que directament tenim en relació amb tots i cadascun dels agents dels ecosistemes", proposen.

“Les centrals nuclears han de situar-se prop d’una gran massa d’aigua que garantisca la refrigeració de la planta durant tota la seua vida comercial”, conten fonts d’Iberdrola. “La confluència del Xúquer i el Cabriel, amb descàrrega a l’embassament d’Embarcaderos, proporciona una presa segura i permanent d’aigua per a la seua refrigeració”.

“L’activitat de la central no produeix pràcticament emissions, però el combustible que necessita sí”, explica Jose Juan Sanchis, portaveu de la plataforma Tanquem Cofrents. Un funcionament que supera l’escala territorial de la Vall de Cofrents i s’expandeix per una escala planetària. “Les mines d’urani són totes a cel obert. Tot el treball d’extracció, trituració de la roca, tractaments amb àcids sulfúrics i calcinar el pols es fa a plantes enormes, localitzades principalment a Kazakhstan, el Canadà, Nigèria i Austràlia”, explica Sanchis.

“Al voltant d’estes mines i els magatzems on guarden els seus residus, hi ha casos de problemes de salud perquè el vent arrossega pols tòxica i es contaminen els aqüífers”, denuncia. Una vegada es pica la roca i es tritura fins a aconseguir l’urani, cal enriquir-lo per a poder ser combustible de centrals. “Una tecnologia difícil que només dominen uns pocs països al món, com Rússia, França, Regne Unit o la Xina. Un procés geopolíticament dependent que transforma l’urani en barres de combustible”, conta Jose Juan Sanchis. Un tercer pas que a Espanya es fa només a Juzgado, un xicotet poble de Salamanca.

Estes barres, ara sí, es transporten fins al nucli de la central nuclear, on caben 524 barres apilades en tubs d’uns cinc o sis metres. “Dins del nucli, els àtoms d’urani es trenquen espontàniament i solten neutrons, el que provoca radioactivitat i calor. Si tot l’urani estiguera junt, seria com una bomba atòmica. Al nucli, estes barres estan separades de forma que només un neutró xoca amb un àtom”, conten des de Tanquem Cofrents.

El nucli està fabricat en acer al carboni i fa 21 metres d’alçada per 5’5 metres de diàmetre. “El combustible proporciona la calor que calfa l’aigua fins a entrar en ebullició”, conten a Cofrents. A la part superior d’esta olla “es genera el vapor necessari per moure unes turbines, que són les que activen el generador elèctric que tenen acoblat”.

La radioactivitat genera unes temperatures tan altes pel circuit primari —un canal d’aigua que està en permanent circulació— que cal un circuit secundari d’aigua per on el Xúquer refreda la central. “Cofrents és la major consumidora d’aigua del País Valencià: una part s’evapora i l’altra torna al curs del riu, però més calenta”, denuncia Sanchis. “S’evaporen uns 32 hectòmetres cúbics a l’any, unes 10.500 piscines olímpiques”.

Amb una escala monumental, les torres són el símbol de qualsevol central nuclear. Però en realitat, “no serien necessàries si la planta estiguera prop de grans masses d’aigua, com la mar a la central de Vandellós o l’embassament d’Almaraz a Càceres”. Amb una altura de 129 metres —el doble del Micalet de València— i 96 metres de diàmetre a la base —de punta a punta de l’Hemisfèric—, la seua geometria hiperboloide “facilita la corrent d’aire necessària per a refredar l’aigua ploga, faja sol o vent”.

És el que s’anomena com a efecte Venturi: un model científic que entén l’aire com un fluid que succiona el fum que ix per la xemeneia. La diferència de pressió entre l’aire de l’interior de la xemeneia —construïda amb formigó armat— i el cel obert facilita la ràpida extracció.

I què passa amb l’aigua que no s’evapora? “Al punt d’ebullició, sembla que ploga a l’interior de les torres”, conta Jose Juan Sanchis. Esta pluja artificial és recollida “fins a les basses que hi ha a l’exterior de la central, on es refreda un poc més, s’analitza i torna al Xúquer”.

Però el canvi climàtic està trontollant este procés. “Quan van dissenyar Cofrents, no van calcular que la temperatura de l’aigua del riu s’incrementara tant. Ara en agost l’aigua del Xúquer està tan calenta que no els serveix per a refrigerar tot el que deuen. Per això han hagut de baixar la potència de la central”, explica el portaveu de Tanquem Cofrents.

Amb estes prevencions, el funcionament de la planta nuclear ha contribuït a l’escalfament del riu i l’aire de Cofrents? “Models matemàtics han estudiat l’emissió de vapors de les torres i prediuen efectes poc importants, amb un increment de la temperatura menor de 0’1 graus centígrads sobre la climatologia de Cofrents”, explica Juan José Mira Boyer, responsable de comunicació d’Iberdrola a València, Catalunya i Balears.

“Pel que fa a l’aigua, l’oscil·lació de temperatura del Xúquer per les descàarregues de la central a penes suposa un increment de 0’04 graus centígrads”, explica Mira Boyer. Un procés amb data de caducitat: segons un esborrany aprovat enguany pel govern espanyol, la central de Cofrents deixarà de moure la seua turbina en novembre del 2030.

A banda de la delicada gestió dels residus, a l’esquena de la central nuclear es situa la quarta parada del recorregut energètic: la central hidroelèctrica de la Mola de Cortes. Una infraestructura que aprofita el salt d’aigua de l’embassament de Cortes de Pallars —situat riu avall, a continuació de l’embassament d’Embarcadero— per moure més turbines amb les quals generar energia.

El 2013 es posava en funcionament una central hidroelèctrica de bombeig: un embassament artificial construït més alt que la central hidroelèctrica de Cortes de Pallars. Un túnel excavat a l’interior de la muntanya, de 800 metres de longitud, bomba l’aigua entre els dos embassaments. Quan la demanda ho requereix, es deixa caure l’aigua túnel avall fins al primer embassament en un procés connectat a tota la Península Ibèrica.