Algú sap què són les tomaques?

No hi ha estiu sense tomaques, per moltes bicicletes que hi haja. Això ho pense mirant un gat negre i un xicotet port de pescadors de l’Atlàntic, amb unes quaranta barques amarrades per a que no se les emporten les marees. Dos parroquians parlen en gallec al meu costat i diuen “Carnota” i “No quiero más ¿Que más qué? Más mar”.

Ma mare i mon pare m’han dit esta setmana que han arrancat les tomaqueres. No maduraven prou, eixien dures o se’ls clavillava el mugró, com si tingueren una criatura de bolquerets a qui donar el pit.

Ma mare i mon pare porten plantant tomaques més de cinquanta anys. Ho fan en un hort xicotet. En eixe terreny posen tot l’amor i la saviesa. Aixina i tot, les coses, a vegades, no ixen bé. Les tomaques no resistixen tantes onades de calor, busquen el contacte amb la lluna plena i les nits al fresc. No és que fallen ma mare i mon pare, és que l’oratge i el segle no acompanyen. Porten més de mitja vida collint tomaques per a casa. Les fiquen en un poal –o dos– i després les classifiquen segons per a què. Amb açò passen el matí, sense rellotge i sense mòbil. Cal plantar tomaques per a saber perdre el temps.

La vida cap en uns quantes tomaques. Haurien de curar-ho tot, en elles està la sang i el sistema cardiovascular, les traces dels dies en què vam ser feliços. Tota la bellesa del món cap en un quilo de tomaques. La vida és carn de tomaca, després estan l’oli i la sal, però això encara està per vindre. La tomaca és un plaer fugaç i per això és una bona decisió envoltar-se de bones tomaques.

Trobe a faltar les tomaques com a opció en les cartes dels restaurants. Hauria d’estudiar-se en l’escola on es troben les millors tomaques, igual que estudiem les altres coses. Però ens hem acostumat a menjar tomaques fluixes, sense sabor, sense que siguen tomaques més que per la pell. Quina pena! Seguim sense revoltar-nos ni utilitzar les fulles de reclamacions. Després ens queixarem dels polítics, de que la vida són dos dies.

Les tomaques són una manera de vore el món i per això es poden recordar els estius només per com van ser les tomaques. Diu un dels parroquians: “Ganamos el Mundial, eh”. I respon l’altre: “El Mundial se ganó”.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola literària Selecta, a València. Els seus últims llibres de relats són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat