Sovint, es pensen els pobles com a llocs de descans. Com més menuts, més gran sembla que serà eixe descans. Però com dialoga amb eixa idea la gent que viu en ells? Es descansa tant com es creu? Aquest imaginari, construït especialment per qui ve de fora, topa amb una altra realitat: la vida accelerada és comuna a totes les societats. Si bé, en escales diferents, els pobles tampoc són aliens a la pressió del sistema actual. Ni a la societat del rendiment i l’autoexplotació. Ni a la competitivitat i l’individualisme. 

D’ací que l’any passat nasquera ‘Descanslab’, un laboratori ciutadà al voltant del descans que va celebrar la seua primera edició a Vilafranca i que ara ja busca idees, preguntes o intuïcions per a la segona. Tindrà lloc del 9 al 12 de juliol, amb una convocatòria oberta fins al 13 de maig dirigida a tota mena de persones, sense necessitat d’experiència prèvia. El projecte s’integra, a més, en la Xarxa Ibèrica de Laboratoris de Cultura Comunitària (RILCC), una iniciativa que impulsa 35 laboratoris ciutadans a Espanya i Portugal.

“Des de la visió idealitzada d’anar al poble a descansar, sobretot a l’estiu, es construeix la idea d’un refugi on la vida és més tranquil·la. Però el poble també és un espai de conflicte, com qualsevol altre”, apunta Javier Soligó Gil, artista vilafranquí i un dels impulsors del projecte. “A més, ens trobem amb un descans desigual: en molts casos, la gent del poble és qui sosté eixe entorn, cosa que implica el benestar d’uns i el desgast d’altres. També cal validar el cansament dels pobles i entendre que l’acceleració és un fenomen global”, afegeix.

En efecte, si hi ha una cosa que va quedar clara en aquella edició pilot és que el veïnat tenia molt a dir sobre com transitar cap a un sistema de vida de major qualitat. La participació va ser alta i, sobretot, diversa amb persones del poble que, en molts casos, s’apropaven per primera vegada a un espai d’aquest tipus. 

“Em va sorprendre com es van trencar les barreres. Hi ha un cert temor a llançar-se a alguna cosa que no saps ben bé què és, i si ja costa participar en un taller més definit, ací encara més”, explica Soligó. “Però totes les propostes van eixir del poble, de gent molt diversa: una infermera, una professora de música… No és un espai academicista ni professionalitzat”.

Més enllà dels resultats, el que travessa tots els projectes és la metodologia. Lluny d’un format tancant o orientat a un resultat final, el laboratori funciona com un espai obert de prova i error, on es treballa des del prototip i el procés compartit. No es tracta de “tancar” projectes, sinó d’obrir-los. Açò, com explica Soligó, “permet alleugerir també la pressió productiva associada a altres formats”.

D’entendre el dol a reconnectar amb l’entorn

Eixa implicació es va traduir en quatre projectes que van prendre forma durant el laboratori. Un dells va ser un fanzine col·lectiu, El decans és discriminatori, que posava el focus en com el descans no està garantit per a tot el món, especialment en col·lectius com les dones, les persones cuidadores o la infància, sovint travessada per una hiperprogramació constant d’extraescolars i idiomes.

D’altra banda, també van sorgir unes rutes sensorials per a reconnectar amb l’entorn de Vilafranca a través del cos i els sentits, amb recorreguts accesibles que convidaven a parar, observar i habitar el paisatge amb atenció. I, de manera més transversal, A la fresca va recuperar el costum d’eixir al carrer a les nits d’estiu com a espai de trobada, escolta i convivència sense pantalles. Una pràctica senzilla que, durant el laboratori, es va materialitzar en sopars compartits i converses sense pressa.

En una altra línia, un projecte sobre dol i pèrdua compartida va ampliar la mirada sobre este procés per incloure no només la mort, sinó també altres experiències com els dols per comiats, canvis vitals o pèrdues compartides, com el tancament de la fàbrica Marie Claire en el cas de Vilafranca. El grup va proposar, fins i tot, una nova fase del dol: la del descans, situada després de l’acceptació.

I és que, com recalca Soligó, una vegada el laboratori comença, els projectes “deixen de ser” de les persones promotores i passen a ser del grup, que els repensa i els transforma de manera col·lectiva.

De l’experiència local a una mirada més política

Amb esta base, ‘Descanslab’ enceta ara una segona edició que amplia el seu abast. Si en la primera el focus va ser més local, enguany comptarà amb la mentoria del filòsof Juan Evaristo Valls Boix, professor de la Universitat Complutense de Madrid i autor d’assajos com El derecho a las cosas bellas, on qüestiona la tirania de la productivitat i reivindica el dret a la peresa.

“Després d’una primera edició més centrada en l’experiència, enguany volem aprofundir en una mirada més política del descans”, expliquen des de l’organització. “Vivim en una societat del rendiment, la competitivitat i l’individualisme que ens aboca a l’esgotament. Ens interessa pensar com podem viure la calma sense culpa, reivindicar també el dret a no fer res i a disposar de temps propi”.

En esta línia, la convocatòria oberta convida a presentar propostes que exploren el descans des de diferents angles, des de la relació amb el territori i els cicles vitals fins als ritmes socials, el temps mort, la sobirania de l’atenció o els límits de l’energia en un context marcat per la hiperconnexió.

El propòsit, en definitiva, és buscar maneres més habitables d’estar, on la pausa no siga una excepció, sinó una part central de la vida en comú.