VALÈNCIA. Què hauria passat si a Dallas hagueren assassinat Jacqueline en lloc del president John F. Kennedy? Amb aquest interrogant arranca Per què la nit? (L’Agulla Daurada), una ucronia (eixe gènere narratiu que imagina  realitats possibles a partir de la modificació d’un fet històric) en què Joanjo Garcia (València, 1977) revisita els Estats Units (EUA) dels anys seixanta per imaginar com un sol gest pot trastocar el món que coneixem. Amb la guerra del Vietnam com a teló de fons, la mort de la primera dama arrossega la localitat californiana de Lafuente a una espiral de conspiració, tensions i desconfiança, mentre intenten esbrinar què va ocórrer realment en l’atemptat de Dallas del 1963 i per què.

Guardonat amb el Premi Enric Valor, el Premi Ciutat d’Alzira de Novel·la, el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil i el Premi Alfons el Magnànim, entre l’inventari de títols de l’autor trobem La pornografia de les petites coses (Sembra Llibres), Heidi, Lenin i altres amics (Bromera), L’any de la boira (Sembra Llibres) o Els adeus del Jaguar (Bromera).

A les pàgines de Per què la nit?, Garcia traça un relat que explora la construcció de la identitat personal, la complexitat dels vincles familiars i la fragilitat d’una comunitat immersa en la paranoia col·lectiva. I, alhora, acompanya l’adolescent Cassidy Neal en els seus periples cap a l’edat adulta i exposa les esquerdes del somni americà.

-La novel·la arranca amb un fet històric colpidor que acaba transformat en ucronia. Per què vas decidir partir d’aquest moment i reinterpretar-lo d’aquesta manera? 

-M’interessava fer una ucronia per, fonamentalment, anar contra el gènere. L’assassinat de Kennedy en l’any 63 em donava l’oportunitat de pervertir totes les esperances que estan en la cultura popular. Hi ha generacions que pensen que sota la presidència de Kennedy el món hauria estat molt diferent. De fet, s’apel·lava a aquesta esperança durant les presidències de Clinton i d’Obama. Els resultats, però, han sigut molt menys lluïts d’allò que s’esperava. La pregunta, per tant, és inevitable. Quines eren les limitacions de Kennedy? Hauria aconseguit evitar, per exemple, la partició dels EUA en la guerra del Vietnam?

-Quin paper tenen els mites en l’articulació dels relats col·lectius i per què t’interessava especialment el mite dels Kennedy?

-Pel que fa a la política, Kennedy és la icona pop del segle XX. Tenia totes les característiques necessàries per a connectar amb el públic… Era el segon president més jove de la història dels Estats Units, tenia presència, sabia utilitzar la seua imatge i, sobretot, tingué una mort tràgica, prematura i embolcallada en el misteri. I no només això, els Kennedy van construir una nissaga: ell, Robert, Teddy, John Jr...  

-Com dialoga Per què la nit? amb els Estats Units dels seixanta i amb la seua realitat actual pel que fa al bel·licisme i la política internacional?

-En Kennedyana (Folch & Folch), Vicenç Pagès Jordà va escriure que cada època té el Kennedy que es mereix. Avui, per exemple, tenim el Robert Jr., un trumpista antivacunes. En els paisatges de la novel·la es suggereix els límits del progressisme demòcrata i l’existència d’això que Nixon anomenà «la majoria silenciosa».  

-Què t’atreia explorar d’eixa època, especialment amb la guerra del Vietnam de rerefons?

-En realitat, la guerra del Vietnam, en els moments inicials de l’escriptura, era un obstacle. Em resultava un entrebanc insalvable, però necessari. El protagonista havia d’anar-hi. Com ho fa i què hi fa m’ajudà a lligar el seu caràcter a un dels aspectes pocs tractats quan parlem de la guerra: la rereguarda. 

-En aquest sentit, la recreació del context històric i social (des dels llibres que va descobrint el protagonista fins als racons que visita) és un dels pilars de la novel·la, un univers molt cuidat que travessa tot el text. Com vas enfocar el procés de documentació per aconseguir-lo?

-Va ser un treball intens de lectura i documentació. Abunden els llibres sobre història de l’època, així com els que fan referència al cas. Des de primers que apunten a la conspiració, com ara els del jutge Garrison, com els que parlen de Lee Harvey Oswald, com ara el de De Lillo. Però també, mentre escrivia, tenia de fons a Cliff Richard, Glenn Campbell, Bobby Darin… De vegades, fins i tot, posava vells programes de l’emissora de l’exèrcit americà al Vietnam. Internet és una font inesgotable de recursos. S’hi pot fullejar tots els números de la revista Time dels seixanta, pots entrar a les pàgines dels antics combatents... El repte, de fet, és equilibrar la documentació amb l’acció, amb el ritme de la novel·la. Caure en un excés d’ambientació pot ser contraproduent.  

-El poble de Lafuente entra en una espiral de paranoia. Què et va inspirar a tractar el tema del conspiracionisme?

-La conspiració està en el clima de l’època. Darrere de cada succés històric –i mira que en tenim ara!– la gent troba una mà invisible. Per què la nit? intenta també preguntar-se el perquè. D’ací, aquest tel de foscor conspiranoic que ens envaeix inspira el títol. 

-Per què creus que les teories de la conspiració continuen tan vigents al segle XXI?

-No és que continuen vigents, és que mai havien estat tan vives. Les xarxes socials els han donat unes possibilitats que fins ara no tenien. A més a més, aquestes teories tenen molts avantatges respecte, per exemple, de la ciència. Són més senzilles, no exigeixen esforç, sinó fe, i, sobretot, són molt més atractives. La conspiració funciona perquè ens permet pertànyer i perquè ens refugia del caos, de l'absurd. Unes idees bàsiques i simples, fa igual quines, ens expliquen que els successos estan lligats a un ordre, responen a uns interessos, a una lògica. Amb l'avantatge, que els conspiranoics s'erigeixen en una mena d'aristòcrates de la sospita.    

-Penses que el comportament de la comunitat reflecteix dinàmiques que també podem veure en l'actualitat? 

-Sí. De fet, en la novel·la està marcat el cicle d'entusiasme, tensió i podridura que afecta aquesta mena de grups. En alguns casos, la primera pulsió del grup és perseguir un fi noble, però com en qualsevol comunitat xicoteta, de seguida apareixen les rivalitats, floreixen les enveges i s’hi acosten els aprofitats que volen pervertir el propòsit inicial del projecte.

-En novel·la, la conspiració apareix com una forma de pertinença. Necessitem creure en alguna cosa per sentir-nos part d’un col·lectiu? 

-Considere que és una necessitat primària: logos en les samarretes, formes de vestir, banderes en la monyica... Ah, i com qualsevol necessitat primària... conté cert perill. A més, la conspiració pot ser una manera de donar sentit o transcendència a una vida, com la religió o el futbol.  

-El llibre planteja una revisió del somni americà. En quin sentit qüestiones aquest suposat ideal? 

-Més que la revisió del somni americà, hi ha un qüestionament d'una dècada. S'ha publicitat molt la idea dels anys seixanta com la dècada hippy dels EUA. El llibre vol mostrar la cara b d'aquesta idea. Volia ensenyar el país conservador. De fet, el protagonista fa un viatge a la inversa. De l'oest a l'est. Busca les arrels dels pares fundadors, busca seguretat enmig d'un món que s'enfonsa. 

-Quin paper juga la cultura pop en aquesta obra i en la configuració de l’imaginari dels personatges? 

-Mig de broma, mig de debò, explicava que el protagonista és una mena de revers de Forrest Gump. Culturalment, estem colonitzats per la cultura dels Estats Units. Per això havia de fer la meua novel·la americana. 

-El protagonista inicia una travessia personal en plena adolescència. Per què et semblava rellevant abordar aquesta etapa vital i, alhora, posar-la en paral·lel amb un context temporal convuls?

-Perquè coincidia molt amb el cicle que esmentava abans. Cassidy és un reflex de les convencions que es fan al poble: innocència, tensió, desengany. La novel·la, tot i ser un coming of age, no és una novel·la intimista. Els canvis en el personatge estan més suggerits que explicitats. El món anava massa de pressa als seixanta perquè algú es prenguera una pausa per reflexionar sobre els seus sentiments.

-Fins a quin punt podem crear una identitat pròpia més enllà del nostre origen? 

-La identitat, igual que la identitat del nostre origen, és un relat. Podem construir-la, decorar-la, modificar-la, enderrocar-la o oblidar-la, d'això últim els valencians som experts. El problema no és la identitat, sinó què volem fer amb ella: si aporta o enfronta.