VALÈNCIA. “Per què un escriptor deixa d'escriure?”, es va preguntar Julian Barnes, davant de l'auditori del Caixafòrum de València fa escassos dies. L’audiència, evidentment, es va quedar muda per diverses raons. Tal volta el silenci es va deure als problemes tècnics amb el micròfon de diadema que van obligar Barnes a utilitzar un micròfon de mà que podia sostindre difícilment, a causa de la seua edat i la seua malaltia —l’escriptor conviu amb una varietat rara d’un càncer hematològic—. 

Una altra raó podia ser que la major part de l’audiència no hagués llegit encara Comiats (Angle editorial, 2026), una novel·la on l’autor afirma que aquell serà el seu últim llibre. 

Barnes va nàixer l’any 1946 i, juntament amb noms com Kazuo Ishiguro, Martin Amis o Graham Swift, és un dels grans noms de les lletres britàniques vives. Ell, com a home, és més aviat discret, però les seues novel·les donen compte del seu pensament. El loro de Flaubert (Anagrama, 1986), Inglaterra, Inglaterra (Anagrama, 1999), Arthur i George (Angle, 2007) o El sentit d’un final (Premi Booker, Angle, 2012), són exemples d’un corpus narratiu molt particular, farcit de referències culturals i amb una mirada irònica però empàtica a la realitat. 

Llibres de no-ficció com Nivells de vida (Angle, 2017) i Canviant de parer (Angle, 2025), en canvi, ens obren la porta a un assagista brillant, que flueix entre temàtiques i tradicions literàries com qui es deixa caure per un tobogan en un parc aquàtic. Comiats no és ni d’un grup ni de l’altre.

Déiem que quan va fer la pregunta, l’auditori va callar. També pot ser que simplement mai ens hàgem plantejat, seriosament, aquesta qüestió. “Un escriptor sol deixar d’escriure quan mor”, va continuar Barnes. Però ell és ben viu. El que passa és que també és un home pulcrament britànic, amb unes maneres exquisides, que no concep que la seua carrera acabe de formes poc decoroses. L’elegància és un valor moral en la seua escriptura. No val amb saber estar, també s’ha de saber no-estar. 

A ell, explicava a l’auditori en la seua conferència prèvia a la conversa amb la també escriptora Lucía Lijtmaer que havia convocat a la gent —previ pagament de 6 euros l’entrada—, li fa por que la seua veu literària acabe de dues formes: senil o violentada. 

La primera, i més plausible, és que perda facultats mentals i això derive en llibres pitjors, llibres pobres i menys intel·ligents, llibres “escrits per homes senils amb massa autoestima i massa poc sentit crític”. Barnes, segons li explica a l’audiència, té amics que l’estimen prou per a dir-li a la cara que ha escrit un text pobre. La segona raó, també sembla lògica: “Si vius molt de temps, les probabilitats de deixar una obra inacabada augmenten exponencialment”. 

Exemples en són molts, però se me n’ocorre un de recent, d’una escriptora molt admirada per qui fa aquestes línies: Apuntes para John (Literatura Random House, 2025). Es tracta d’un llibre de Joan Didion que recull de notes del seu diari publicades després de la mort de l’autora, i considerades una invasió desafortunada a la seua intimitat i la seua obra, de totes totes. 

Més, tractant-se d’una autora que amb Lo que quiero decir (2021) havía criticat durament les publicacions pòstumes, sempre realitzades en contra de les voluntats dels autors. Deia, dels hereus d'Ernest Hemingway, que “la publicació d'una obra inacabada és la negació de la idea bàsica que el paper d’un escriptor respecte la seua obra és crear-la". Què haguera dit dels ‘artistes d’IA’ generativa, que hui abunden a les xarxes socials? Bé, això dona per a altre article. 

Barnes i la bomba de fum elegant

El cas és que Julian Barnes va vindre a València a acomiadar-se. És el que fa a la seua última obra, i a la gira que fa per tota Europa amb el darrer llibre sota el braç. En castellà, els drets de la seua obra els té Anagrama, i Despedidas el va traduïr Jaime Zulaika. En català, la majoria dels textos d’ell es troben al catàleg d’Angle editorial i Comiats té una excel·lent traducció d’Alexandre Gombau i Arnau. 

Barnes és un prosista prodigiós, que no fa prosa. Un novel·lista seductor que no fa novel·les. La seua escriptura és funambulista per naturalesa, sempre fent equilibris, sempre al límit de què és i no és veritat. “Excepte que tot és veritat, siga ficció, assaig o memòries”, com li va dir a Lucía Lijtmaer. I a Comiats fa una pirueta difícil i meravellosament executada: reflexiona a tres temps sobre la memòria, la malaltia i el sentit de partir, d’anar-se’n.

L’excusa d’un quadre clínic de “involuntarietat autobiogràfica de memòria”, ens parla d’un home que havia recordat de sobte tots i cadascún dels pastissos de poma que havia menjat al llarg dels seus 45 anys de vida. Cronològicament. I això el duu a Prous, a la magdalena i a la inevitable pregunta de què quedarà de nosaltres quan ens n’anem. 

La mort, que no és la primera vegada que l’assetja, ara se li presenta com una presència neutral i evident. Conviu amb la idea de morir mentre es tracta el seu càncer. I escriu: “Les actituds mentals (contràriament a allò que ens agradaria creure) no suposen cap diferència pel que fa al desenllaç del càncer. «Ser valent», o ser un cagat, o quedar-se en un punt mitjà d’autoengany tossut, no canvia res. La típica frase de la necrològica «Va morir després d’una llarga lluita contra el càncer, suportada amb valentia», hauria de dir: «Va morir després que el càncer lliurés una llarga i valenta lluita contra ell.»”

Per sort per a nosaltres, com bé va confessar a l’auditori del Caixaform, «He escrit un llibre que es diu Canviant de parer. I respecte a abandonar l’escriptura, tinc una opinió ferma al respecte. Però la tinc ara mateix, qui sap si demà canviaré de parer. No s’haurieu de fiar, però fieu-vos: aquest és el meu últim llibre», va dir amb un somriure misteriós.