VALÈNCIA. L’Any Maria Beneyto va començar amb un descobriment: que l’escriptora havia establit una data seua de naixement falsa —era, en realitat, cinc anys major del que deia. Aquest fet avançava molt del que ha passat els mesos següents. Primer, que seria un any de molta investigació i de moltes històries seues per contar. Segon, que la seua vida i les seues circumstàncies importen a l’hora de comprendre la seua obra.

Encara que un treball de recuperació d’una autora com ha sigut Maria Beneyto sempre és col·lectiu, dues dones han sigut, sense dubte, les guardianes d’aquesta vida i obra, que han cuidat precisament desvelant-la: Rosa María Rodríguez Magda, incansable promotora de l’edició dels llibres de Beneyto, i Carme Manuel, presidenta de la comissió de l’Escriptora de l’Any en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

Les dues encaren els últims dies d’aquesta commemoració, que ha sigut la major espenta a la memòria i divulgació de Beneyto. Ho fan encara amb alguna publicació pendent; i amb una complicitat i generositat entre elles exemplar. Rodríguez Magda s’ha especialitzat en la producció en castellà de l’autora, mentre que Manuel ha recorregut tot el territori perquè Beneyto es faça un lloc permanent en el cànon de la literatura en valencià. Juntes, cadascuna en el seu idioma, fan balanç d’aquest treball conjunt.

— Primer de tot, fem balanç de l’any: com vos sentiu en este final de camí? Més enllà del treball professional que heu fet les dues, crec que hi ha un aspecte personal molt important en esta idea de recuperar una autora que portava molt de temps oblidada. Com vos sentiu?

— Rosa María Rodríguez Magda (RM): En certa manera, ens sentim satisfetes, perquè crec que hem fet la feina. És cert que, en l’AVL, l’any s’acaba [el projecte l’Escriptor de l’Any dura, clar, 12 mesos], però Maria és molt més que la celebració que hem fet enguany. De fet, encara falta la poesia completa en castellà [es publicarà en gener] i això no em sembla un fracàs, sinó un símptoma que diu: “És 2026 i continuarem amb Maria”. Recuperar una escriptora no és només fer una celebració, sinó editar els seus llibres, llegir-la, i continuar fent tallers.

— Carme Manuel (CM): Per part de l’Acadèmia, un dels nostres objectius principals era portar-la a l’escola i als centres educatius. Per això, tota l’elaboració de materials didàctics que hem fet, les visites, la jornada didàctica per al professorat que hem organitzat… hem volgut que tot això tinguera continuïtat. És a dir, que si el professorat ja té materials i pot trobar poesia valenciana, relats, traduccions, etc., també tinga maneres d’explorar-la didàcticament.

Això tindrà continuïtat, perquè, a l’escola, són ells els qui tenen la responsabilitat de presentar-nos els escriptors i escriptores. Jo crec que, per part de l’Acadèmia, amb tot el que hem fet en un any, això ho hem aconseguit. I després, òbviament, totes les visites a biblioteques, a clubs de lectura…

En tot cas, com diu Rosa, el nostre desig és que Maria Beneyto continue i que s’haja quedat dins d’esta consciència literària que tenim tots, que puga continuar llegint-se i perdurar en la nostra memòria. És clar que l’Acadèmia, com a institució, cada any canvia d’escriptor, una comissió desapareix i ja no es poden fer més coses. Però crec que la tasca feta pot sembrar una llavor que fructifique en el futur.

— La gran majoria de publicacions que s’han presentat han sigut inèdites o reedicions d’obres que estaven desaparegudes, tot i haver estat premiades i ben valorades per la crítica. D’on partíem, en l’obra de Maria Beneyto, abans de 2025?

— CM: El nivell de publicacions és brutal, cada any i a cada moment. Si un escriptor o una escriptora no té un impacte nacional i no forma part del cànon, és molt difícil que es torne a reeditar la seua obra. En el cas de Maria Beneyto, l’any 2008 es va publicar, per l’Ajuntament de València, la poesia completa gràcies a Rosa. El 2019 es publica Regreso a la ciudad del mar, també gràcies a ella. Però després Maria Beneyto passa a un segon pla, a un desconeixement quasi total.

Amb el nomenament com a Escriptora de l’Any 2025, l’Acadèmia reactiva l’obra, com sempre fa, com a mínim amb una publicació institucional perquè arribe a les biblioteques del territori. Però, a més, hem tingut la possibilitat de traure més coses. El riu ve crescut s’ha publicat en traducció al valencià i ara també en castellà. Tot això ha sigut fruit del diàleg constant amb Rosa, veient quines possibilitats teníem: primer, tornar a traure obra en valencià, i després internacionalitzar Maria Beneyto, cosa fonamental.

L’activació d’estes lectures ha sigut possible gràcies als clubs de lectura i a les presentacions. Que continue o no, no ho sabem. Però que torne a estar ací amb edicions modernes, del 2025, és fonamental.

També vull destacar la importància de la publicació d’Itinerari, que ens obri una finestra a l’última etapa de l’autora; Ofelia 25, que amplia molt la seua producció narrativa; El riu ve crescut, imprescindible; i, sobretot, La invasió, amb la recuperació de la tercera part i la primera edició íntegra. És una novel·la extraordinària que pot funcionar molt bé, especialment dins del que hui coneixem com a literatura juvenil o de joves adults, perquè mostra el pas de l’adolescència a la maduresa en un context històric de gran vulnerabilitat.

— RM: El que em preocupa és la dificultat d’incorporar Maria Beneyto al cànon de la literatura valenciana en valencià, encara que crec que ja estem a punt que deixe de ser una anècdota. Però al cànon de la literatura en castellà, ací, encara és més complicat. Per això crec que cal fer el mateix que ha fet Carme: tallers, treball als centres educatius, que siga una obra viva, no només un llibre bonic que no lligen els escolars.

— Què creus que diu de la vida i l’obra de Maria Beneyto el fet que estiguem parlant, per exemple d’Ofelia 25 com una novel·la que mai no s’havia publicat?

— RM: A mi em va costar moltíssim que es publicara Regreso a la ciudad del mar, i un llibre en una editorial institucional té molt poca difusió. Per això insistisc tant que ha d’eixir en editorials comercials o en coedició, perquè el promocionen. En este cas, Drassana està funcionant molt bé, i Renacimiento també, perquè té prestigi i difusió nacional. A més, l’esforç de reeditar la poesia completa amb traducció al castellà és fonamental: és la primera vegada que fora de València es pot llegir poesia valenciana traduïda. 

Partíem de l’oblit, i l’explosió que genera un premi com el de les Lletres Valencianes és una mica fictícia: molts premis, però editors institucionals o molt menuts, i l’obra no ix d’ací. I així, al cap de dos o tres anys, torna a desaparéixer.

— L’Any Maria Beneyto ha sigut molt emocionant, sobretot per la complicitat que heu mostrat entre vosaltres dues i perquè us heu estat constantment agraint la feina. Com deia Carme, l’AVL té com a àmbit la producció en valencià; però va passar, per exemple, amb Carmelina Sánchez-Cutillas, que, en no haver-hi suport d’altres institucions per a la producció en castellà, el projecte va quedar un poc coix. Com ha sigut esta coordinació que, potser per a vosaltres ha sigut molt natural i que, en realitat, són una mateixa obra: la d’una escriptora que utilitza dues llengües segons la seua voluntat?

— CM: És que és l’única manera que té sentit. Darrere d’un any i d’una programació sempre hi ha persones. I tant Rosa com jo pensem exactament el mateix: si un autor ha escrit en dues llengües, el coneixement d’eixe autor passa necessàriament per les dues llengües. Maria Beneyto és una autora bilingüe. I diria que per a bé i per a mal perquè això després li va comportar molts problemes. Però si volem conéixer Maria Beneyto, no podem, de cap manera, prescindir d’una part de la seua obra. I més encara tenint en compte que Rosa és filòsofa i jo he sigut professora de literatura tota la vida: tenim esta obertura mental de saber que no estem parlant només de literatura en valencià, estem parlant de literatura, estem parlant d’una escriptora.

I si haguera escrit també en gallec, hauríem fet l’esforç d’acostar-nos al gallec; i si haguera escrit en èuscar, hauríem recorregut a la traducció. Perquè quan un escriptor escriu, la ment no funciona com si fora esquizofrènica: no escriu d’una manera en una llengua i d’una altra completament diferent en una altra. De vegades s’ha volgut forçar esta idea, construir una autora diferent segons la llengua, però les nostres investigacions demostren que este no és el cas de Maria Beneyto.

Quan la seua llengua materna era el castellà, fa un esforç enorme per escriure també en valencià, perquè vol ser una escriptora valenciana. Per això no tenia cap sentit limitar-nos a una sola llengua. Evidentment, des del punt de vista de l’Acadèmia, hem de defensar el valencià, però com a presidenta de la comissió tinc clar que no podem dir que coneixem Maria Beneyto si no la llegim també en castellà.

No són dues persones diferents: és la mateixa escriptora, que naix i crea en les dues llengües. I això ha sigut possible entendre-ho perquè hem tingut la sort de comptar amb algú que pensa igual, que és Rosa María Rodríguez Magda.

— RM: Estem justificant allò que hauria de ser el més natural del món. Però, malauradament, no sempre passa així. Cal preguntar-se per què en alguns contextos es creen camarilles, enfrontaments, i es vol dividir les persones per la llengua en què escriuen, cosa que és una barbaritat. De vegades es parla de generositat, però per a nosaltres era normal. Si Carme trobava algun text en castellà que valia la pena, m’ho deia. I jo recorde que, quan vaig publicar la poesia completa l’any 2008, hi va haver gent que no va entendre que incloguera la poesia en valencià. Clar: poesia completa vol dir tota, independentment de la llengua.

— També hàgeu sigut molt transparents amb les condicions vitals i materials de Maria Beneyto en relació amb la seua escriptura. No només hem conegut què va escriure, sinó que heu tingut molta cura d’explicar què li passava en la vida i com això va determinar la seua obra. Com heu anat trobant l’equilibri entre la necessitat d’explicar-ho —perquè, si no, el relat sobre la vida de Maria Beneyto quedaria incomplet— i no traspassar la línia del morbo?

— RM: Crec que ací hi ha una mena de pudor, com si hi haguera coses que no s’han de tocar. I això contribueix a crear una imatge falsa, acartonada, dels escriptors. Per a mi era important parlar-ne, tot i que he tingut dubtes. Per exemple, quan vaig transcriure part de les cintes [dotze cintes d’una hora i mitja que de les converses que van mantindre per la publicació de Poesía completa], ahí sí que vaig tindre un problema real: això m’ho estava dient en privat. Fins a quin punt tenia dret a fer-ho públic?

En canvi, amb Itinerario no he tingut cap dubte, perquè està clar que ella volia que se sabera. Si no, estàs donant una imatge edulcorada: “la feminista”, “la dona tendra”, “l’últim amor meravellós”… La realitat és molt més complexa. I, si no ho entens així, no entens part de la seua poesia ni part dels temes que travessen també la seua narrativa.

— CM: De les primeres coses que posem sobre la taula és la data de naixement. I esta data no la vinculem a una voluntat de llevar-se anys, sinó al context històric, polític, social i cultural en què ella desenvolupa tota la seua trajectòria, que és terriblement conflictiu i molt desconegut. Hem arribat a la conclusió que, si ella es lleva anys, és perquè ha de protegir-se: l’any 1939, quan es queda sola amb sa mare, com Regreso a la ciudad del mar explica molt clarament, tant ella com sa mare han de protegir-se. Si pensem en el període de la repressió, una xica de catorze anys que es lleva cinc anys d’edat aconsegueix, d’alguna manera, protegir aquella infantesa davant l’horror del franquisme. Els pares, els amics del seu pare, tota la gent vinculada als partits que no eren els dels vencedors acabaven afusellats, a la presó o en una cuneta.

El trauma de la guerra és fonamental per a entendre Maria Beneyto i moltes poetes de postguerra, perquè el viuen ja en una adolescència molt conscient. En els anys trenta, una jove de díhuit anys ja era considerada una dona feta i dreta, amb una consciència clara del sofriment i de la repressió. Ella va passar molta fam, molta por, i això implica silenci. I este silenci permet que, tant en la poesia com en la narrativa, diga moltes coses entre línies, que nosaltres hem anat descobrint. 

A partir d’ací, tota la biografia i les dades que hem pogut documentar gràcies al Fons Maria Beneyto ens permeten dibuixar-la molt millor. Tant Rosa com jo fugim de la mitificació i de la victimització de la dona escriptora. Maria Beneyto no és ni una víctima ni una santa. No cal mitificar-la, sinó entendre-la dins del seu context, on tampoc estava sola. I una cosa que hem volgut desmentir clarament és la idea que només es relacionava amb escriptors valencians. Això no és cert. En aquella època, el gènere epistolar era fonamental, i Maria Beneyto manté correspondència amb gent no només de València o Barcelona, sinó de tot l’Estat i també de l’estranger. Tot això ens ha permés perfilar encara més la seua figura i fer que, després d’este any, la seua biografia siga més clara i millor documentada.

Hi ha coses que hem decidit callar perquè pertanyen a l’àmbit íntim i privat, però també hi ha aspectes que es poden explicar sense morbo i que ajuden a entendre la seua obra. Per exemple, la seua relació amb una persona econòmicament solvent li va permetre dedicar-se exclusivament a la literatura. Però, com jo sempre dic, moltes dones en la seua mateixa posició haurien passat la vida tomant-se mojitos i daikiris.

Tot i la seua timidesa aparent, la documentació i les seues accions al llarg de la vida desmenteixen completament eixa imatge: era una dona forta per dins, amb un objectiu molt clar, que era ser una autora publicada. Això ho veiem en la quantitat de premis als quals es presenta una vegada i una altra, fins que ja no pot més. I algunes obres, com Al límit de l’absurd, acaben en un calaix.

Hem trobat poemaris sencers presentats amb lema que no van arribar a publicar-se. I, com diu Rosa, una de les grans frustracions de Maria Beneyto és no haver aconseguit, a partir dels anys setanta, els grans premis nacionals —com el Nadal o el Planeta—, que ja tenien un enorme ressò. Però sí que hem trobat documentació que demostra este intent clar d’impacte nacional, no només local.

— RM: Cal saber que mantenia una relació amb una persona casada, cosa que en aquell moment era fins i tot delicte, i que no podia tindre fills. Per això els fills no nats apareixen constantment en la seua poesia. Això no tindria cap sentit si simplement diguérem que era una dona soltera. No: és un sofriment real, perquè tenia la persona amb qui podria haver-los tingut, però socialment no podia fer-ho.

— En la presentació de Maria Beneyto a l’AVL, Carme va dir “Pensar que la dona escriptora és una excepcional fa que se li veuen com monstruoses, quan han estat envoltades d’altres escriptors i escriptores”. Quan parleu de Maria Beneyto, parleu sempre també d’altres figures com Maria Ángeles Arazo, de les seues amistats, dels espais de socialització on se sentia més o menys acceptada, dels seus amors… Crec que això mostra una manera d’entendre la literatura molt més rica i que es podria aplicar a moltes altres autores.

— CM: Totalment. En una publicació recent de l’Institut Alfons el Vell de Gandia ja explique que, des del principi, Maria Beneyto té al seu voltant dones escriptores i periodistes que li serveixen de guia. Té models. Dir que no hi havia models femenins no és cert. El que passa és que són dones que han desaparegut de la història literària.

I, a més, són valencianes: no cal anar a buscar-les als Estats Units. Encara que foren considerades autores de “literatura menor” i no hagen passat als manuals, com a historiadores de la literatura —tant en castellà com en valencià— tenim l’obligació de recuperar-les.

Maria Beneyto no és un bolet que naix aïllat enmig del bosc. Estava envoltada de dones com Maluma, Maria Sétier, Josefina Ribes, Maria Aurora Tomé, que hui estan pràcticament oblidades. També hem fet conferències sobre la seua relació amb contemporànies com Paca Aguirre, Angelina Gatell, Ángela Figuera o Carmen Conde. Manté correspondència habitual amb totes elles, i això encara la fa més rica com a autora. Situar-la dins d’esta xarxa és fonamental per entendre-la.

— També vas dir: “N’hi ha una genealogia femenina, i que no estiguen als llibres d’història de la literatura no és culpa d’elles”.

— CM: La responsabilitat és nostra, perquè quan parlem d’una autora estem construint un relat sobre ella. I el relat que nosaltres hem volgut construir ha sigut el més ampli possible; es a dir, no limitar-nos exclusivament als autors valencians.

Possiblement Maria Beneyto es relaciona poc amb Carmelina Sánchez-Cutillas o amb Beatriu Civera; amb Matilde Llòria sí que té una certa amistat, també amb Maria Mulet. Però fins a quin punt la seua literatura és deutora d’altres autors en castellà, o fins i tot d’altres tradicions? Clar que ho és.

— RM: Matisant que ella tampoc estava molt integrada entre les escriptores en valencià, ni tampoc tenia una relació especialment estreta amb elles. Després, quan hi havia certs conflictes —no sols entre elles, sinó per circumstàncies externes—, encara es complicava més. Amb les escriptores en castellà, la relació és sobretot epistolar. No tant d’influència directa, perquè quan jo li preguntava quines autores citava, ella no reconeixia influències concretes; de fet, no les llegia massa. Era més aviat una manera de teixir una xarxa per a publicar, per a formar part d’una comunitat literària, no per interés personal, sinó per necessitat professional.

D’altra banda, cal tindre en compte el context: el cànon era masculí. I ella, com a dona atractiva, tímida, es trobava sovint amb una mirada condescendent. Quan eixia a recitar, ella mateixa contava que tothom esperava una cosa molt determinada, i després quedaven sorpresos. Això s’afegia a molts altres prejudicis: que no eixia molt, que era guapa, que s’esperava d’ella una poesia “dolça”, que si algú coneixia la seua situació personal pensava que no respondria a determinades galanteries… I, en el fons, no era considerada plenament “dels seus”. Quan es construeix un cànon, sovint es construeix només entre iguals.

— Este any segur que heu tingut l’oportunitat d’acostar-vos a gent que ha descobert Maria Beneyto per primera vegada. Què heu vist? Què vos han transmés?

— CM: De fet, esta mateixa setmana, a la revista Saó s’ha publicat un dossier dedicat a Maria Beneyto. Hem preguntat a més de trenta dones —volíem que foren dones—, des de la seua neboda fins a la persona que la va cuidar, investigadores com Rosa, poetes, cantautors… La pregunta era: què t’evoca el nom de Maria Beneyto? I la resposta majoritària ha sigut: “He descobert Maria Beneyto enguany”. Des del punt de vista de l’Acadèmia, això és una gran satisfacció, perquè vol dir que quan decretem l’Any d’un escriptor o escriptora podem generar interés i coneixement. I això ens ha omplit d’una satisfacció immensa. 

I el que la gent ha descobert és una autora clàssica en el sentit més viu del terme: perquè el que diu continua tenint vigència l’any 2025, continua interpel·lant els lectors. La idea general ha sigut: “Com és possible que no coneguérem esta autora?”. Fins i tot a la universitat es coneix molt poc o gens. Per això, la reactivació de la seua obra, la republicació i la reimpressió han sigut fonamentals per tornar-la a posar sobre la taula i generar interés al seu voltant.

— RM: I a més, una cosa molt positiva és que no és una autora envellida. Potser La dona forta és el text que ha perdut una mica més d’actualitat, i algun altre detall puntual, però en general l’obra continua viva. Entre les persones que la descobreixen hi ha una empatia immediata, una sensació de proximitat. I això és molt important, perquè hi ha autors que es llegeixen només per obligació acadèmica o perquè estan al programa, però Maria Beneyto és una lectura agraïda.

Inclús entre les persones que ja la coneixien, però que l’havien llegida només de manera fragmentària, hi ha una emoció especial: no sols es reconeix l’autora, sinó que es vol recordar o conéixer millor la persona.

— CM: Pensa, per exemple, en els recitals poètics que hem fet o en l’exposició de fotografies inèdites. Posar-li cara a una autora és molt important. Tothom sap qui és Estellés, qui és Fuster, qui és Enric Valor; però posar-li cara a Maria Beneyto ha sigut possible després d’este any. Ara ja li posem cara.

També les conferències: Maria Beneyto i el cinema de postguerra a València, la seua relació amb autores com Angelina Gatell… Anar a Burjassot a parlar d’una autora amiga seua que també acaba vivint allí. Hem fet tot el que hem pogut, malgrat les retallades pressupostàries a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Molta gent ens ha ajudat sense demanar res a canvi, i això és fonamental. 

I vull subratllar una cosa molt important: hem anat a la presó de Picassent. És la primera vegada que l’Acadèmia hi va. Per què? Perquè allí s’ensenya valencià, perquè els interns havien llegit Maria Beneyto. Primer se’ls prepara, se’ls facilita una antologia i un recull narratiu, i després el professorat mostra interés. Però cal donar-los materials; si no, el coneixement no arriba.

— RM: A mi també em feia molta il·lusió esta presentació, després de tota l’activitat que s’ha fet sobretot en valencià, perquè és molt simbòlica del que quedava pendent: la primera novel·la, l’última novel·la —almenys una d’elles inèdita—, i després un clàssic que cal reeditar. Caldria reeditar Antigua patria i Regreso a la ciudad del mar, que han quedat en edicions molt menudes i quasi esgotades.

I també la incorporació d’Itinerario. Sempre he dit que cal mirar la seua vida i la seua obra no amb tafaneria, sinó amb delicadesa: entreobrir la porta i veure qui va ser i com van ser els seus anys. Per això em feia il·lusió esta presentació. Em feia ràbia que tot arribara tan lentament: les gestions han anat molt a poc a poc, quasi no arribem a temps. Perquè, al final, la realitat és esta: hui dia, en valencià sí, però fins fa molt poc, buscaves Maria Beneyto i no trobaves pràcticament res seu.