CASTELLÓ. Aquest estiu vaig tindre un debat amb un grup de xiquetes de l’edat de la meua filla. En un moment d’esplai vaig posar la cançó “A quién le importa“ d’Alaska. Elles, amb tota la naturalitat del món, van dir que els semblava una cançó ridícula i antiga. No em va sorprendre tant que no els agradara, sinó la comparació amb el que escolten habitualment: els resulta difícil entendre el valor d’aquella música quan les seues preferides són cançons d’una tal Karina, amb títols com “Calladita” o “Bombón”.

No parle de la Karina del “Baúl de los recuerdos”, sinó d’una artista actual que canta amb un llenguatge carregat de sexe explícit i amb una visió de la dona reduïda a objecte de desig. És un patró molt comú en una part del reggaeton i altres gèneres que triomfen entre adolescents.

Sé que podria sonar al tòpic de “la música de la meua època era millor”, però no és aquest el debat. No es tracta d’una qüestió estètica, sinó ètica i social. El problema no és el gènere musical, sinó unes lletres que perpetuen la hipersexualització del cos de la dona i transmeten un missatge masclista als nostres fills i filles.

Com podem avançar cap a una societat lliure de masclisme si la música que triomfa entre els més joves continua normalitzant el cos de la dona com a mercaderia? Com podem aconseguir-ho si una part de la societat, representada per l’extrema dreta, encara nega la violència de gènere i parla de conspiracions feministes?

En aquest context seria lògic esperar que la resta de forces democràtiques treballaren unides per combatre el masclisme, però la realitat és una altra. El Partit Popular, tant de Feijóo, com de Mazón, Ayuso o Almeida, ha triat vorejar el límit, evitant plantar cara amb fermesa a aquestes actituds. Ho vam comprovar quan es va negar a cancel·lar el concert d’un artista que havia declarat obertament “odio a los rojos”.

Per al PP, sembla que el que pesa més no és la defensa d’una societat igualitària, sinó el càlcul electoral. I això ens deixa un missatge molt perillós: quan els vots valen més que la igualtat i la dignitat de les persones, el futur de la nostra societat queda hipotecat.