Hi ha qui diu que vivim en una era de postveritat. Jo diria que vivim en una era més concreta: la de “si no m’agrada, no ha passat”. És molt més còmode, més ràpid i, sobretot, més rentable electoralment. La negació —a seques, sense sucre— s’ha convertit en una eina política de primer ordre. I no parlem d’interpretacions, matisos o versions: parlem de negar l’evidència amb la mateixa tranquil·litat amb què hom es posa les sabatilles per anar a comprar el pa. Començarem pel que més cou i, després de la celebració del 25N, s’ha evidenciat: la negació de la violència masclista. Una violència que, segons l’extrema dreta, no existeix, no és estructural, no és un problema i no és res que exigesca mesures específiques. No ho serà, potser, perquè no han llegit les dades: només en l’últim any, més d’una vintena de dones han sigut assassinades per les seues parelles o exparelles a l’Estat, i en alguns casos també els seus fills.

Per això, els ultradretans han construït part del seu discurs sobre el relativisme calculat: si negues prou una cosa, potser deixa de ser un problema. És un truc vell: confon, tergiversa i presenta el món no com és, sinó com voldries que fora. El resultat és devastador: deu anys d’avanç en visibilització i protecció s’esfumen en un minut de micròfon. Però també es menteix per supervivència política, i això ja és una altra competició: una lliga major. Ho veiem quan un representant públic, el president Carlos Mazón, evita explicar on era durant una emergència de gran magnitud natural. Quan finalment s’acaba sabent que es trobava ben lluny de la gestió pública que tenia encomanada, el problema no és el lloc on estava. El problema és per què s’ha ocultat. Perquè quan algú amaga la veritat és, bàsicament, perquè no té la consciència tranquil·la.

Parlem també del canvi climàtic, un petit detall que està alterant el planeta, però que alguns consideren o bé una exageració, o bé un invent, o bé una conspiració. Curiosament, els mateixos que el neguen són els que exigeixen més pantans i embassaments com a solució màgica —màgica perquè desafia tota la lògica hidrològica i ambiental– i com a contrapunt perquè Juan Fran Pérez Llorca siga elegit en el lloc de Mazón al capdavant de la Generalitat Valenciana. La lectura de la premsa diària provoca la indignació dels qui observem com els relats sobre la quotidianitat a nivell polític s’alteren per poder defensar la raó de manera intencionada i retenir el poder que s’ha obtingut de les urnes. Hi ha, no ens enganyem, grups de pressió que basen la seua existència en la mentida sistemàtica. No en una mentida puntual, humana, comprensible, sinó en una mentida estructural, ideològica, programàtica. La premissa és simple: si la realitat no encaixa amb les teues idees, nega-la. I això funciona. Funciona electoralment, funciona mediàticament i funciona per erosionar la democràcia. Perquè un sistema democràtic no pot sobreviure si la veritat es converteix en un accessori i no en un pilar. La mentida política, això sí, és transversal. Hi ha representants de tots els colors. polítics que han mentit, aprofitant-se del seu càrrec i erosionant la confiança pública. Des dels casos dins del Partit Popular coneguts recentment a Almeria, amb el president de la seua Diputació aleshores, Javier Aureliano García, a la situació vergonyosa dels qui van tenir una quota important de poder en el Partit Socialista, Santos Cerdán, Koldo García i José Luis Ábalos. Els interessos personals passen per davant del bé comú. I cada mentida descoberta és una esquerda en el prestigi institucional.

I, per què no, parlem de les mentides del poder judicial. Quan la justícia pren decisions sense proves clares, també es perd credibilitat. El cas del fins ara fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, ha incrementat el descrèdit de la justícia en el nostre país. No tota la judicatura funciona així —ni de lluny—, però és innegable que alguns actors judicials utilitzen la seua posició per a lluitar batalles polítiques o mediàtiques. I això també és mentir: mentir en forma de sentència, en forma d’inhabilitació, en forma de condemna mediàtica prèvia. I les institucions, sense dubte, es ressenten.

Però si parlem de mentides, cal mirar també la nostra història recent. La transició espanyola es presenta sovint com un pacte gairebé místic, però mai no vam poder escollir el règim que volíem. La monarquia actual no fou votada com a institució: fou instaurada per decisió del dictador. Les lloances del rei emèrit al dictado, que viu un exili forçat en Abu Dabi per la gestió opaca del seu patrimoni, no han fet sinó evidenciar que la instauració borbònica que vam viure el 1976 estava tutelada pel règim dictatorial producte d’un colp d’estat fallit l’ay 1936 pel General Franco que va desembocar en una Guerra Civil que va provocar la mort i la destrucció de tantes vides humanes. Les enyorances i el blanqueig que ara es fa, des de la dreta del tauler polític, no és sinó una forma de mentir i sobretot condicionar als més joves cap a un món de pau i justícia que mai va existir durant els 40 anys d’aquella dictadura. Quan s’intenten reescriure les memòries oficials defensant règims autoritaris, la mentida adopta forma de nostàlgia.

La mentida apareix com a estratègia psicològica de supervivència des de la infantesa. La psicologia ens diu que la mentida apareix molt prompte. Així ens ho explica el psicòleg Álvaro Bilbao en El cerebro del niño explicado a los padres (2015). Estem davant d’un recurs evolutiu: inventar una realitat quan la real és incòmoda. Però quan la mentida es cronifica, la persona construeix una existència paral·lela. Una bola que creix, que ho contamina tot, que impedeix afrontar dols, traumes, abusos o errors. La mentida sostinguda trenca la identitat mateixa. I això mateix passa amb una societat: si es basa en ficcions i silencis, s’esquerda. Una democràcia només pot funcionar si la veritat és un bé compartit. Quan la mentida es fa transversal —política, judicial, mediàtica—, la confiança s’evapora. I això és exactament el que busquen els projectes extremistes: erosionar la credibilitat del sistema per oferir-se ells com a salvadors. Dir les coses pel seu nom, en canvi, és l’única manera de començar a arreglar-les.