L’altre dia estava parlant amb mon pare i, sabent que des de l’Ajuntament d’Altea ja s’havia enviat als mitjans de comunicació una nota de premsa amb la corresponent informació, li vaig voler fer una confidència:

—Si em guardes el secret només durant quatre o cinc horetes, et conte una notícia que crec que t’agradarà...

L’advertiment, per descomptat, era innecessari. Responia només a la voluntat de generar una mínima expectativa abans de la revelació. Per això, mon pare, tal com era d’esperar, em va respondre, simplement:

—Tu ja saps que no li he de contar res a ningú, fill.

I de seguida em vaig regalar el plaer de participar-li la primícia:

—Enguany el Premi Estela d’Honor dels Premis Altea serà per a Donya Antònia... —li vaig deixar caure.

I ell, amb la veu entelada —una mica trencada i tot!—, com va poder, va encertar a dir:

—Ah! No saps l’alegria que em dones, fill! Eixa dona s’ho mereix: s’ho mereix més que ningú... Era una gran dona. I una bellíssima persona!

Em corprén, com sempre —i com mai—, cada volta que mon pare s’emociona. Per això vaig decidir guardar un silenci respectuós en comprovar que els ulls se li humitejaven per la felicitat de la notícia. Però després d’uns breus segons vaig pensar que, tan sòlid i ferm com sempre ha sigut mon pare, ja es devia haver rescabalat de l’emoció i potser era bo que verbalitzara els sentiments que l’havien desarborat.

—Va ser mestra teua, no? —que li pregunte.

—Ja ho crec! Va ser mestra meua, i després, companya, i amiga. I de tot. Per ella va ser que jo vaig estudiar matemàtiques: per ella. Ens preparava la Revàlida, a Jaume Morralla, al seu fill Joaquín Rico, i a mi. I no pots imaginar-te quina gràcia tenia per a fer-te agradar les matemàtiques —evoca mon pare, ferit d’enyor—. Era molt brillant. Posava un problema, s’assentava al nostre costat i ens feia sentir com si el poguérem resoldre entre els quatre, cooperativament: com si ella fora una més de nosaltres, saps? «Què podem fer?», plantejava. «Voleu que provem per ací?» «O penseu que seria millor provar per aquell altre camí», insinuava. I ens feia reflexionar. I al final érem nosaltres els qui resolíem el problema! I en realitat no apreníem a resoldre un tipus o un altre de problema. Era molt més que això: apreníem a pensar autònomament per nosaltres mateixos! —venia a contar mon pare, amb una llum vivíssima i joveníssima als ulls, literalment entusiasmat pels records.

Ara que ja s’ha fet públic que Altea honorarà la memòria de la senyora Antònia Consuelo Orozco amb la concessió del Premi Estela d’Honor en la gala dels Premis Altea de Literatura Popular que tindrà lloc el dissabte 12 d’abril al Palau Altea Centre d’Arts, tinc la sensació que l’organització dels Premis ha tocat, amb aquest reconeixement, una fibra particularment sensible. I no solament en el cas anecdòtic de mon pare, sinó en el conjunt de dos o tres generacions d’alteans que la van conéixer, la van tractar o, directament, la van tenir també com a mestra. L’admirat matemàtic i gestor Pepe Pérez Grau —que al seu dia va ser subdelegat del Govern a Alacant—, de seguida que es va publicar la notícia va voler publicar en xarxes socials: «Molt merescut el reconeixement a “Doña Antonia”. Crec que la seua influència com a professora va ser molt important a l’hora de triar la Llicenciatura en Matemàtiques com a estudi en la Universitat.» I en el mateix sentit s’han pronunciat un bon grapat d’amics, coneguts i saludats —i amigues, conegudes i saludades—, que conserven un record admirat, afectuós i agraït pel mestratge d’aquesta professora. Com ara l’amiga Isa Alvado, que també m’ha volgut confessar: «Donya Antònia em va condicionar totalment. Totalment! Per ella em van agradar tant les matemàtiques!» Tot plegat, és allò de dir: «Ací, d’alguna manera, s’ha tocat una tecla sensible que ha fet surar a la superfície, exactament com en el cas de mon pare, molts sentiments íntims, ara finalment compartits.»

No debades, la senyora Antònia Consuelo Orozco, Donya Antònia (nascuda a Altea el 25 d’agost de 1908 i traspassada el 4 d’abril de 1981), va ser una dona admirablement avançada al seu temps: una veritable pionera del coneixement científic en un context en què la docència i la investigació universitàries eren, pràcticament en exclusiva —com allò del conyac Soberano—, «cosa de hombres». Fet i fet, Donya Antònia va ser una de les tres primeres dones que es va poder llicenciar en Ciències («Secció Químiques») per la Universitat de València, l’any 1926. I durant molt de temps, a més d’exercir com a professora de matemàtiques, va dirigir personalment amb diligència el Col·legi Lliure Adoptat (CLA) d’Altea (entre 1964 i 1973), on va propiciar que tota una generació d’alteanes i alteans adquirira la formació necessària per a encarar amb l’èxit la transició des d’una societat preindustrial fins a l’actual societat del coneixement. Ah! I precisament en qualitat de directora del CLA, també el 1973, quan es va inaugurar l’Institut de Batxillerat d’Altea —l’actual IES Bellaguarda—, en va ser la primera directora.

Però més enllà del currículum científic i professional de la senyora Antònia Consuelo Orozco i de la qualitat humana que tots els qui la van tractar recorden, diria que la memòria de Donya Antònia que ara s’homenatja ha accionat un ressort emocional molt especial pel fet que els seu perfil simbolitza d’una manera particularment eloqüent els dos vectors de progrés més rellevants que, als meus ulls, han fet possible la més gran i més prodigiosa de les revolucions que la humanitat ha experimentat mai. Bé... Potser no ben bé una revolució sinó, més aïna, una evolució. Però, en qualsevol cas, el canvi més extraordinari que s’ha produït mai en la història de l’espècie, coincidint amb el segle XX i les primeres dècades del segle XXI. Em referisc, per descomptat, a la transformació profunda i vertiginosa que en les nostres vides han propiciat les tecnologies de la informació i de la comunicació, i que ha estat possible, si bé es mira, gràcies a dos fenòmens que una persona com Donya Antònia encarnava millor que ningú. És a saber: per un costat, l’accés universal a l’educació, l’alfabetització generalitzada, la democratització del coneixement i la conquesta de nous sabers; i per l’altre, la redempció de la meitat de la humanitat per a l’esfera pública, és a dir, el lent però irrefrenable avanç social en matèria d’igualtat efectiva entre homes i dones. Per dir-ho clarament i sense embuts: l’educació i el feminisme. Aquesta ha estat la doble clau de la més important de les (r)evolucions, diria: l’accés indiscriminat al domini del llenguatge i del coneixement per part de la immensa majoria de la població; i l’assumpció d’un paper protagonista per part de les dones en la societat, a la recerca de la igualtat d’oportunitats en la vida respecte dels homes —i la no discriminació per raó de gènere.

Mon pare, gràcies en part a Donya Antònia i a l’amor per les matemàtiques que li va saber inocular, va poder fer el salt més important que mai no havia fet cap dels meus avantpassats: passar d’una economia agrícola de subsistència (com la del meu avi i els seus antecessors) a una vida diferent, alliberada, emancipada del sector primari, privilegiadament centrada ja en la conquesta i la transmissió del coneixement. I aquest és, si bé es mira —vull insistir-hi—, el símbol de la revolució més extraordinària que s’ha produït mai en la història de la humanitat.

M’agradaria pensar, per això, que aquella mestra de mon pare, Donya Antònia, ara que se n’honora la memòria, és encara capaç d’aportar-nos un últim i decisiu ensenyament en als temps enrarits del nostre present. I és que la revolució més important —la revolució més influent i decisiva en la història de la humanitat, que és la revolució del coneixement, de la democràcia i de la igualtat social— més que no una revolució feta amb armes, violències, trencaments i accions militars, és, en realitat, una prodigiosa evolució serenament aconseguida gràcies a l’humil, discret i molt pragmàtic esperit de la ciència. I és que les quotes de benestar, progrés, felicitat, comoditat, salut i plaer de què disposem no s’han guanyat mai amb trinxeres, fusells, tanques, míssils, crits, bombes, carros blindats i carreres militars: sinó amb aules, llibres, seminaris, instituts, facultats, laboratoris, ordinadors i carreres universitàries.

No la violència, sinó la reflexió. No la repressió, sinó la llibertat. No els uniformes, sinó les bates blanques. No el totalitarisme, sinó la diversitat. No el patriarcat, sinó la igualtat. No el fanatisme, sinó el trellat. No la imposició, sinó la imaginació. No la força, sinó les paraules. No la por, sinó la curiositat. No les armes, sinó l’escola. No la guerra, sinó la ciència... Aquesta és la base sobre la qual s’ha construït la fràgil civilitat que la humanitat ha estat capaç de construir. I convindria no oblidar-ho mai: talment com les alteanes i els alteans —entre els quals, mon pare— han decidit no oblidar mai el mestratge inefable de la gran (r)evolucionaria de la pau i del coneixement que va ser Donya Antònia.