El diumenge infinit

 Fa un temps, revisant les meues publicacions, vaig trobar una obra que desconeixia haver escrit. Es tractava d’un títol que havia aparegut a la plataforma Amazon. El nom em sonava, però estava clar que no era una novel·la que jo haguera escrit. El cicle de la matèria. Algú, un particular, havia posat a la venda un exemplar usat i ja s’havia venut, per la qual cosa jo no podia accedir a veure el que era. Però sí, ostres, quedava el registre de l’editor i l’any de publicació. Aleshores ho vaig comprendre. Tenia 64 pàgines, publicava l’Ajuntament de Vila-real. No era una novel·la. Es tractava d’un catàleg, un catàleg d’art. M’havien convidat a escriure sobre una intervenció i jo havia fet un text amb eixe nom, El cicle de la matèria. Ara ho recordava. Li tenia estima al text, perquè parlava de com el col·lectiu Trashformaciones salvava de la inevitable fi i oblit tot allò que transformaven en bellesa. No era la primera vegada que algú mostrava interés per eixe catàleg, fins al punt de demanar-me’l per correu o en persona. Però que es venguera a internet era ja flipant, i no pel meu text, no, el catàleg és molt apreciat pel contingut, per la forma i pel que representa, la mostra d’art i creació TEST.

Amb la mateixa calma obria un portal en el temps i comsi esgarrara el paisatge de 2019 obria una finestra al 1968.

L’any 1968, el diumenge de Santa Caterina, festa major de tardor al poble de Vila-real, Encarnació Gumbau va pujar al terrat de sa casa amb les seues filles, Luisa i Encarna, per a prendre el sol de novembre, i el seu home, Luis Rius, aficionat a la fotografia i a les pel·lícules de Súper 8 va voler immortalitzar el moment, com tenia el costum. L’ocasió ho mereixia, estrenaven l’abric d’hivern, com cada any l’últim diumenge de novembre. Una foto, que com tantes altres imatges fixes i audiovisuals, anava a formar part del record familiar. Amagada a un calaix, una càpsula del temps, on poder anar a viatjar en la més absoluta intimitat cadascun dels protagonistes, fins a no quedar cap. No és això el que fem realment amb eixos àlbums i caixons de records? Guardar l’enyorada felicitat ben tancada perquè no es desbrafe com una llimonada, i poder degustar-la a glops curts cada cert temps?

L’altre dia, mentre passava les dues hores de rigor dret amb el meu fill menut dormint la sesta penjat a la motxilla —es desperta si el deixe al llit—, vaig aprofitar per a apropar-me al carrer Jaume Roig de Vila-real on Mohamed l'Ghacham barrejava els colors amb la brotxa i el corró. Es podria dir que cuinava un plat exquisit, i no sóc jo d’utilitzar esta paraula per a referir-me a llibres o obres d’art, però aquell tractament del color i la pintura, i la llum, m’ho pareixia, cuinar. Amb la mateixa calma obria un portal en el temps i com si esgarrara el paisatge de 2019 obria una finestra al 1968. Una porta en el temps… «màgia», com deien des del mateix festival. I eixa finestra de vint metres d’alçada per tants altres d’amplària mostrava el que serà, en acabar, aquella imatge de 1968, aquella fotografia familiar d’un temps passat, íntim, fet art per segona vegada, per doble partida, l’art de la fotografia en mans d’un aficionat reinventat en art mural de dimensions filosòfiques al bell mig del carrer quaranta anys després.

El TEST compleix set anys. Enguany ens ha tornat a col·locar en un punt molt interessant, com a observadors i com a éssers pensadors que som. Cada edició consta d’una exposició interior al Convent amb tres artistes i una intervenció mural a una façana del poble, cases particulars convertides en llenços habitats o, com en el cas del Pont de la Gallega, a estructures urbanístiques segrestades per l’art. Com deia Pasqual Arnal, comissari del festival a una entrevista apareguda al número 5 de kult-ur amb motiu de la intervenció de Felipe Pantone el 2016, tant de bo un dia hi hagueren tants murals a Vila-real com per a haver de repetir els espais pintant damunt d’obres ja deteriorades pel temps. No és això una poètica fantàstica de l’art? Una poètica dolorosa i dolça, a l’hora. Com l’art, no? En definitiva… Com la vida, com els àlbums de fotografies familiars… Un, dos, test.