VALÈNCIA. Pot paréixer una circumstància més, però que en la genealogia de Robert Louis Stevenson (Edimburg, Escòcia, 1850 – Vailima, Samoa, 1894) abundaren els constructors de fars és un indici (i també una certa explicació) de la infreqüent barreja de calidesa i felicitat que acostuma a emetre, com un cor de batecs invencibles, l’obra de l’escocés, una mescla similar a la que en la distància ens proporciona la visió dels fars, eixes talaies arquitectòniques dels límits i les perifèries, sempre davant la mar.
Fins a cinc generacions constatades d’enginyers i constructors que, per la part paterna de la família, deixaren la seua empremta farera en les costes britàniques i un destí (el d’artífex de tals construccions) al qual semblava condemnat el fill únic del matrimoni format per Thomas Stevenson i Margaret Isabella Balfour, devota filla d’un pastor presbiterià originari de la regió de Fife, un dels mítics regnes pictes de l’Escòcia més feréstega.
Amb eixos antecedents i en eixe entorn nasqué Robert Louis Stevenson en els plujosos dies de la tardor de 1850. Ho faria en una casa de la New Town, la part més acomodada d’Edimburg, alçada a escaire i cartabó des del segle XVIII per a donar certa seguretat a les capes més privilegiades de la capital escocesa. Els Stevenson formaven part de tot un segment social que maldava per diferenciar-se dels menesterosos habitants i de l’ànima ombrívola i antiga de l’Old Town, cosa que finalment obtingueren en aquell espai, donant així la previsible i desitjada eixida al neguit entre classista i existencial que patien.
Sempre dins d’eixes coordenades, la família Stevenson faria un parell de canvis d’ubicació fins a establir-se de manera més o menys definitiva en el número 17 d’Heriot Row, una adreça que esdevindria llegendària i acabaria per convertir-se en lloc de pelegrinatge ritual dels fervorosos de l’escocés, aplegats a Edimburg des dels quatre punts cardinals del planeta i que han sigut i seran legió mentres el món tinga un mínim sentit.
En qualsevol cas, i més enllà de furors devocionals, la mitificació de l’espai té les seues raons. Fou la llar de l’escriptor entre 1857 i 1880, per les seues estances de bells i elevats sostres fantasià els seus primers ensomnis d’aventura i, sobretot, fou la casa on es relacionà amb Alison Cunningham. Afectat Stevenson per diverses malalties respiratòries des de ben menut (que arrossegaria durant la seua curta vida), els períodes obligats de freqüent repòs i les atencions especials que precisava farien els pares contractar els servicis de Cummy, una calvinista furibunda, originària de l’Escòcia més profunda i que es convertiria en fidelíssima guardiana de la família en general i particularment del molt jove Robert.
Així, i segons mantenen els especialistes en l’obra stevensoniana, devem a Alison Cunningham l’espurna que, per mitjà dels relats que li contava cada nit, estimularia i encendria la imaginació d’aquell xiquet que assistia, des de la boirosa convalescència del llit, a les cruels lluites dels clans de les Highlands o a les històries de terror d’un món agrest i remot, a cavall entre el furor religiós de la narradora i els atavismes pagans d’aquelles terres, uns relats que feien poblar els somnis de l’infant Robert d’episodis truculents que, més tard, la vida i el seu immens talent s’encarregarien de destil·lar i reconduir cap a la millor creació literària. Tot i tantes hores de por i malsons, l’afecte i el record agraït i inextingible de Stevenson per Cummy seria etern, i moltes dècades després d’aquells fets li dedicaria emocionadament el seu A Child’s Garden of Verses, publicat en 1885 i que hui encara es manté com un dels llibres de poesia per a xiquets de major popularitat i consideració en l’àmbit de la llengua anglesa.
Després d’uns intents d’escolarització infructuosos per causa dels constants daltabaixos de la seua salut, i d’una instrucció domiciliària i a la carta que supliria tals carències, finalment el jove Stevenson ingressaria en la Universitat d’Edimburg per a seguir els passos de son pare i convertir-se en enginyer, teòricament amb la nissàguica pretensió de seguir poblant les costes atlàntiques de fars. Però els interessos de Robert no anaven per ací, i aprofitant l’efímer moment d’esplendorosa salut que la joventut procura (o hauria de procurar), i acompanyat pel depravat del seu cosí Bob Stevenson, faria ben evident la seua indiferència cap a l’enginyeria llicenciant-se (és una manera de parlar) en la gramàtica térbola dels bordells i el tracte intens amb les seues habitants, en les vestimentes extravagants, en la militància agnòstica (incloent concursos de blasfèmies, en els quals solia destacar), i en la ingesta freqüent d’alcohol, tabac i, molt particularment, de haixix, un autèntic exotisme en aquell Edimburg victorià.
Descavalcat per la família de tan inadequats hàbits, i reconduït cap a l’estudi del Dret a la vista de la impossibilitat de perpetuar-se en la tradició farística, tampoc mostraria massa interés en les qüestions jurídiques. En realitat, la causa de tota aquella indiferència acadèmica no era una altra que l’alé d’eternitat literària que ja bategava en ell i que coincidí amb els primers símptomes d’una tuberculosi que mai abandonaria el seu cos, i que l’obligà en 1876 a fugir a la dolça França des d’aquell Edimburg humit que tant li deteriorava la salut. Allà es gestaran els seus dos primers llibres importants (An Inland Voyage, publicat en 1878, i Travels with a Donkey in the Cévennes, en 1879), però sobretot es produirà un dels fets més determinants de la seua vida, en conéixer casualment a Fanny Van de Grift, una nord-americana deu anys major que ell, que havia arribat a França no fugint de la tuberculosi, sinó d’un marit insuportable però amb qui l’unia una sexualitat addictiva, d’atracció i repulsió alhora. La nova parella s’enamorà perdudament fins al punt que, quan ella hagué de tornar a Califòrnia per a divorciar-se’n, Stevenson decidí seguir-la poc després.
Aquell home encara jove que iniciava un viatge que deterioraria encara més la seua malmesa salut ja és la imatge arquetípica de les fotografies que conservem d’ell: prim, pàl·lid, lànguid, amb uns ulls negres de qualitat líquida, irremissiblement seductor. Embarcat d’Edimburg a Nova York, una vegada en terra ferma encetaria un periple tan romàntic com patètic de costa a costa en trens miserables, cada volta més malalt i patint hemorràgies fins al punt d’estar a punt de morir en un parell d’ocasions. Tot un seguit de penalitats que en cap cas minvarien ni un gram el seu entusiasme pel simple fet de viatjar i per l’esperança de retrobar-se amb Fanny, que culminaria amb el matrimoni celebrat a San Francisco en maig de 1880.
Tornats a Escòcia els novençans amb Isobel i Lloyd (els dos fills del matrimoni anterior de Fanny), el dibuix d’una illa secreta fet per Robert Louis per al xiquet seria l’embrió de la creació d’una de les fites que detenen –per pur plaer– la història de la literatura: Treasure Island, que es publicaria inicialment per fragments en una revista de relats i després com a llibre, en 1883. De nou a Amèrica, entre San Francisco i Nova York, l’èxit immens a banda i banda de l’Atlàntic de Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1886) li permetrà conéixer a gegants com Mark Twain o Henry James, i enfortir amb ells una amistat sincera i fidel que mantindran fins a la mort. Precisament seria Henry James qui diria d’este breu i magistral relat que l’èxit tan aclaparador que tingué des de la seua publicació feu realment difícil valorar-lo com l’obra mestra que era.
L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (Llibres de la Drassana, 2022) és una d’eixes narracions atemporals i arquetípiques que ja formen part del llegat humà, dels nostres dubtes, pors i ambicions. Tot un desafiament a l’aïllament dels gèneres literaris, perquè ací coincidixen la investigació quasi detectivesca, el misteri, el terror i una insinuada ciència-ficció, dins de l’habitual prosa límpida i eficaç de l’escriptor. Segons la llegenda, un somni estrany i pertorbador que tingué Stevenson fou l’origen de la història. Altres fonts reclamen el padrinatge en la coneixença, per part de l’autor, de les activitats d’un concret contemporani seu amb una certa i cridanera doble vida.
En qualsevol cas, en l’exegesi de Jekyll & Hyde s’ha abusat, sens dubte, de la figura del doble. L’abús ve per la via de la simplificació, en ressaltar només allò que resulta evident, tot i que en realitat el plantejament de l’autor no incidisca tant en eixa suposada duplicitat, sinó en el drama de ser únicament la mitat, i en l’absència de mecanismes de compensació que això provoca. Este relat genial no és (o no tan sols) un joc abocat a la dicotomia maniquea del bé i del mal, sinó a la impunitat que eixa parcialitat radical definix. Així, l’espectacle de l’actitud d’un Mr. Hyde completament alié a l’empatia o la compassió és l’element realment pertorbador, eixa absència de lligams amb l’altra part que ens caracteritza i que sempre, d’alguna manera, compensa el nostre rostre menys atractiu.
L’escenari d’un Londres boirós i lleument espectral és l’ambientació triada per Stevenson per a proclamar l’enderrocament del mite de l’home unidimensional i la convivència harmònica de les múltiples arestes de la personalitat. I l’altra tria determinant que fa l’autor és la distància, la veu narrativa d’Utterson, eixe advocat amic del Dr. Jekyll, habitants els dos del mateix orde moral que esta novel·la d’alguna manera impugna i despulla d’antigues pretensions de respectabilitat.
Formulada com la resolució d’un misteri, la condició de clàssic de L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (i la reproducció a bastament del seu argument en tota classe de formats, particularment el cinematogràfic) impedix que les nostres sensacions siguen iguals a les dels primers afortunats que s’enfrontaren, sense referents previs, a estes pàgines. Tot i això, el nostre coneixement de la familiaritat extrema entre Jekyll i Hyde no és obstacle per al gaudi del desplegament de la trama, de la genialitat de l’argument o de les implicacions ètiques i psicològiques que el llibre expandix i projecta, sense descans, des de cada lectura individual.
Si el doctor Henry Jekyll és una o moltes formes de virtuosismes convencionals i admesos, i un presumpte espill d’honorabilitat, Edward Hyde és el desorde violent i un cert furor orgiàstic, quasi dionisíac, una criatura sense plecs que habita un fang primordial, una sort de vampir que produïx a parts iguals crims i caos, que deixa un rastre sempre ingrat i repulsiu en la mínima acció que puga escometre. Així, la condició de bessó oposat de Hyde respecte de Jekyll (i de la seua idèntica legitimitat o fins i tot la major autenticitat en allò que Hyde representa) és un potentíssima andanada llançada per Stevenson a la línia de flotació de la moral victoriana, la del temps d’aquell imperi d’indubtables glòries però també quallat d’hipocresia i d’importants dosis de violència soterrada, unes fosques estructures que constituïen en aquells dies bona part de la base de l’aparent, absolut i planetari triomf britànic.
Construït en tres dies d’escriptura frenètica, revisat i (segons sembla) censurat per Fanny per certes escabrositats de caràcter sexual, Robert Louis Stevenson li farà cas i lliurarà el manuscrit del primer Jekyll & Hyde a les flames, redactant des de zero la versió que actualment coneixem. Una intervenció que abunda en la llegenda de l’excessiva influència de Fanny Van de Grift, a qui els amics de Stevenson (amb l’excepció d’Henry James, sempre tan diplomàtic) detestaven cordialment, i als quals els vetava de manera contínua l’accés a l’escriptor i a les masculines reunions on l’alcohol i el tabac minaven encara més la sempre precària salut de l’escriptor.
El mai rebaixat desig d’aventura de Robert, juntament amb aquella voluntat de Fanny d’allunyar-lo dels excessos de sociabilitat que havien propiciat l’èxit de L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, els farien llogar, en 1888 i després de la publicació del trio d’asos memorables de Kidnapped, The Black Arrow i The Master of Ballantrae, un vaixell de nom Casco amb la voluntat de rodar per les Mars del Sud. Partint de Califòrnia, navegaren per les Illes Marqueses, Tahití i Honolulú, i també contemplaren el miracle de la badia de Sidney, uns dies i mesos en els quals el salnitre, l’atzur més esplendorós, el sol omnipresent i la línia d’ombra de l’horitzó se’ls feu el destí més natural. Fins a la Samoa polinèsia com el descans desitjat, on finalment decidiren establir-se en 1890, en una vil·la al poblet de Vailima.
Amb una salut que no deixava de deteriorar-se però amb la intacta alegria i els ànims de sempre, Stevenson continuava escrivint (particularment en la que havia de ser la seua obra suprema, Weir of Hermiston), millorant la casa, enyorant lleument la seua Escòcia natal i implicant-se en la vida social i la defensa dels natius. Agraint això i tantes nits de relats a la vora d’una foguera, ells l’anomenarien Tusitala (que en la llengua local significa El que conta històries). Foren uns anys breus però d’una felicitat calmada i intensa, que acabarien abruptament el 3 de desembre de 1894, quan mentres intentava obrir una botella de vi just abans de dinar, de sobte cridà: “What’s that?”. I dirigint-se a Fanny: “Does my face look strange?”. Aquelles serien les seues últimes paraules abans de perdre la consciència i caure a terra, fulminat per una hemorràgia cerebral als 44 anys.
Jorge Luis Borges qualificà la vida de Robert Louis Stevenson de dura i valerosa, a més de dedicar-li moltes pàgines de devota i sincera admiració. Escriptors tan diferents però tan solvents com Joseph Conrad, Vladímir Nabókov, Marcel Proust, Cesare Pavese, Jack London, Emilio Salgari, Arthur Conan Doyle o Bertolt Brecht foren reconeguts deutors de la seua obra, i Chesterton manifestà que la literatura de Stevenson en absolut era superficial, com tant s’havia dit. En realitat, certs apòstols de la resignació i militants d’una gravetat impostada no poden –encara hui– perdonar-li l’optimisme irreductible, l’alegria invicta que sempre irradiava a pesar de tantes circumstàncies adverses de la seua vida, o la capacitat de crear històries i personatges tan atractius. En Robert Louis Stevenson, el fet de triar per a bona part de la seua producció el gènere d’aventures fou qualsevol cosa excepte una decisió pueril, i s’allunyà voluntàriament de certes solemnitats, de certes prosòdies perquè sabia –com el temps ha confirmat sobradament– que les tries que estava fent eren les més encertades per a la transmissió del seu missatge a la societat del seu temps, i per a la transcendència de la seua obra més enllà d’aquell mateix temps.
Stevenson perdura en la memòria col·lectiva de manera aclaparadora com a narrador, com el novel·lista autor d’un grapat d’obres memorables, però en realitat tocà quasi tots els gèneres, des de la faula a la pregària passant per dotzenes de narracions curtes o magnífiques incursions en l’assaig, d’una profunditat desarmant i pertorbadora, sense oblidar la seua irrenunciable passió per la poesia, que mai deixà d’escriure, i on assolí uns nivells de bellesa i autenticitat (particularment en llibres com l’esplèndid Songs of Travel) ben poc comuns.
Quan morí els natius samoans envoltaren el seu cos sense vida i el portaren a muscles fins a la part més alta de la muntanya Vaea, on el soterraren en una tomba des d’on es divisa el blau etern i immarcescible de les Mars del Sud. I allí reposa, vitalista, somiador, aquell que per pur amor a la vida feu gaudir els seus personatges d’aventures que la seua pobra salut mai li hauria permés ni tan sols intentar. Molt probablement, el resum més breu i més encertat que podem dir en memòria de Robert Louis Stevenson és que mantingué sempre (com ell mateix escrigué d’un amic seu) la voluntat de somriure. I amb eixe somriure, poc abans de morir, havia indicat que volia tindre com a epitafi el seu propi poema Requiem, un darrer desig que fou concedit, enfront de la mar i davall de les estreles, a qui tanta felicitat havia repartit i continuarà fent-ho al llarg de les centúries:
Under the wide and starry sky,
Dig the grave and let me lie.
Glad did I live and gladly die,
And I laid me down with a will.
This be the verse you grave for me:
“Here he lies where he longed to be;
Home is the sailor’, home from sea,
And the hunter home from the hill”.
Açò és:
Davall l’ampli i estrelat cel,
caveu-me la tomba i deixeu-m’hi jaure.
He viscut alegre i alegrement muic,
i el meu únic desig és descansar.
Este és el vers que hi heu d’escriure:
“Ací reposa on sempre volgué estar,
en la seua llar prop de la mar, el mariner,
i prop de la muntanya, el caçador”.
En La por de la bèstia Anna Moner s’endinsa en la fosca ment d’un psicòpata
