Ja havia assistit al festival abans, a les edicions anteriors —tampoc haguera resultat fàcil no fer-ho a un poble com el Vila-real de finals dels vuitanta, on els carrers del centre i les places eren on passàvem les inacabables hores adolescents—, però mai havia assistit d’aquella manera, ni recorde haver-ho tornat a fer. He anat, sí, potser tots els anys si no he estat vivint lluny, és a dir, a Irlanda o Barcelona, però no ha tornat a ser com aquell any, la vuitena edició, la de 1996.
Jo no li pegava a la fotografia, així que li havia demanat al meu amic Román que m’acompanyara a comprar-me una càmera, i m’ensenyara a prémer el botó, a girar la roda, a donar llum i llevar llum del món que ens envolta, a tancar el diafragma com qui tanca un ull. A donar gra a la vida, a llevar-lo, a canviar el paisatge, domesticar-lo o fer-lo ferotge, com un animal. Ell feia màgia, jo em conformava amb molt menys, però sabia que mirar pel visor era com construir un món, el teu propi món. Aquella vella relíquia russa tenia una ISO que no sobrepassava els 400 i un obturador de 500, de tal manera que la meua activitat fotogràfica es veia molt limitada, no ja sols per mi, sinó també per la càmera. Però no em feia falta més per al que jo volia d’aquell aparell.
Aquell any recorde el festival com un soroll silenciós. Com en eixes pel·lícules on l’objectiu segueix una persona i de sobte un clic, i la imatge es para, i després un altre, i un altre. No parlava amb ningú, no recorde ni tan sols respirar… sols em deixava anar, portat entre la multitud com un nino de fira, arrossegat per la mar brava, d’espectacle en espectacle, com una fulla, un núvol o una pilota. Sense voluntat, sense consciència. Sense noció del temps, ni de l’espai, ni de la fam ni la set ni la son. Mirant el món darrere d’un vidre, una lent russa, freda i precisa. Fotografiava els actors, actrius, però sobretot una mirada, un somriure, una por que l’ull no veu però la càmera sí, un pensament, un desig, l’anhel d’un bes, l’agraïment d’un silenci, la tensió d’un múscul que es fa pedra i estàtua dins la càmera.
No parlava amb ningú, no recorde ni tan sols respirar… sols em deixava anar, portat entre la multitud com un nino de fira, arrossegat per la mar brava, d’espectacle en espectacle, com una fulla, un núvol o una pilota.
Com sóc d’observar —això és el que em fa escriure—, pense que l’autèntic espectacle s’ha de contemplar en conjunt, que l’espectador últim és el que observa tots els altres espectadors, que els rostres, les emocions que dibuixen, són una part del circ, del show… Així que aquella Zenit va disparar sense pietat sobre la població civil, que romania desprevinguda, ignorants del perill que corrien. I així els vaig fotografiar un per un. A tots. Totes. Actors i actrius, públic en general, vianants, policia, autoritats, mendicants… tots engolits per aquell diafragma del dimoni. Aquell déu soviètic que penjava del meu coll dia i nit. Sense remei. Com si haguera anul·lat la meua voluntat. Dirigia els meus peus, i convertit el meu ull en objectiu, no hi havia res real més enllà d’aquells carrets en blanc i negre. Com si aquella Zenit s’haguera engolit els colors del món, fins l’últim to més suau de res que no fora fill del blanc i el negre. Si pensen que exagere, els diré que no tinc cap record en color d’aquella edició del festival. Com si no haguera mirat res des de fora d’aquella maquinària. I paradògicament, aquell any vaig descobrir el FIT, Festival Internacional de Teatre, amb els meus propis ulls. No sols mirant, sinó veient.
L’any passat vam assistir en família. No estava previst, va ser quasi casual, però des que vam veure el primer espectacle vam córrer d’un a un altre tot el que quedava de cap de setmana. La nostra filla havia descobert el teatre, el circ, els malabars… i volava darrere d’estes arts i nosaltres amb ella. Per fi havia comprés el que feia a l’extraescolar de teatre, ara tot tenia sentit, era com agafar un llapis i unir els punts de la pàgina de passatemps del diari, com si haguera descobert el seu propi món amb el seu propi punt de vista. Com si portara una vella Zenit penjada al coll. Així és la màgia del teatre de carrer. Benvinguts al FIT 2019.
