Margarida i Joan: un amor tràgic entre les parets del Real

VALÈNCIA. L’havia conegut a la magnificent vila de Morella, en la boda de la seua germana major Joana de Prades, per l’estiu de 1414, quan els dos tenien entorn de 25 anys. Però llavors només havien intercanviat algunes paraules de cortesia, com també ho van fer uns mesos més tard, pel maig de 1415, en les festes nupcials de l’enllaç entre el príncep Alfons, futur Alfons el Magnànim, i la infanta Maria de Castella, celebrades al palau del Real de València i a “l’alberch de mossén Pere de Vilaragut, qui està en la plaça de Sent Jordi”, tio del mencionat Joan. Havien tingut temps, això sí, de comprovar la seua extrema bellesa i la seua personalitat magnètica.

No debades, d’ell deien que “lo magníffich mossén Johan de Vilaragut era u dels pus bells cavallers arreant e galant que fos en la terra, molt amat e desijat per moltes dones”. D’ella, els poetes reunits en les plaents vetlades que celebrava al palau reial menor de Barcelona i la torre de Bellesguard que el seu difunt marit, Martí l’Humà, li havia deixat en 1410, afirmaven que era “reyna d’onor, excelhents Margarita”, “una de les més belles donzelles que hom sabés en lo món” o la “millor de les millors”; i el trobador tirolés Oswald von Wolkenstein, que la conegué en les vistes entre el rei Ferran I, l’emperador romano-germànic Segimon i el papa Benet XIII que tingueren lloc a Perpinyà en 1416, la definí com a “bella i genial” (“schon und zart”), probablement captivat per la seua pell blanquíssima, els seus cabells rossos i els seus ulls clars, sempre acompanyats d’un posat majestàtic.

Del foll amor al matrimoni en secret

Fou més tard, al llarg de 1418, quan Margarida es traslladà novament des de Barcelona fins al palau del Real de València, on s’havia de celebrar el matrimoni de la seua cosina Timbor de Cabrera amb el majordom reial Juan Fernández de Híjar. A finals de maig, el ja rei Alfons el Magnànim ordenà que li’n cediren les claus: “Havem prestat lo Real a la senyora reyna dona Margarita e manam-vos que tota ora que s’i volrà mudar li lliurets les claus; e, axí mateix, com volrà entrar en lo ort, li prestats la clau”. I aquella primavera, aquell estiu i aquella tardor no fou a soles la de Prades qui entrà, isqué i recorregué les estances i els delitosos jardins d’aquell imponent edifici que acabaria rebent el nom del Palau de les 300 claus, pel seu gran nombre d’habitacions, sinó que també el Vilaragut, qui acabava de quedar viudo als 30 anys, freqüentà la cambra de l’antiga reina. 

Tant que “lo dit noble mossén Johan de Vilaragut se enamorà de la dita excel·lent dona Margarita e, axí mateix, la dita excel·lent dona Margarita se enamorà del dit magnífich mossén Johan de Vilaragut, e·s volgueren un gran bé el u a l’altre”. La passió desbocada que sentia el cavaller dins del pit el dugué llavors a enfrontar-se perquè sí, simplement per ser un vell enemic de la família, a Pero Maça de Liçana, a qui envià un herald anomenat Catalunya per a desafiar-lo a un combat a tota ultrança, que fou acceptat mitjançant la resposta duta per un altre herald, anomenat València. Mentrimentres, en aquells dies feliços de foc i desig, Margarida apadrinà el dia de Sant Miquel, amb son tio el duc de Gandia Alfons el Jove, la campana de les hores del campanar nou de la catedral, “e per ço li posaren nom Micalet”.

Finalment, a les darreries d’any el seu foll amor els portà a prendre una decisió contra tota raó: “amant-se e volent-se bé, per tal que entre aquells no corregués pecat algú ne vici, deliberaren entre si de contractar matrimoni”, però ho haurien de fer en secret, com llavors permetia el dret canònic, ja que de fer-ho públicament Margarida perdria “lo stat e lo nom de reyna” i, amb això, l’enorme suma anual que rebia de les rendes de la Corona per tal de mantindre el sumptuós estil de vida propi de la reialesa. Així les coses, amb un prevere enviat pel bisbe de València –amic de Margarida– i dos testimonis –un notari i un mercader amics de Joan–, “les dites spossalles se feren en lo Real del senyor rey molt secretament en una cambra a la qual fonch donada entrada per una scala poca de un apartament; e axí és ver”.

El plaer de la còpula carnal més pura

No ho sabem del cert, però és probable que aquella cambra estiguera en l’anomenada Torre de la Reina, en l’ala oest del Real Nou. Tampoc ho sabem del cert, però també és probable que en aquells moments, quan havia decidit obrir de bat a bat les portes del seu inaccessible castell d’amor, Margarida sentira els nervis propis de tornar a compartir el seu cos amb un home. Les imatges del malson viscut amb el difunt rei Martí, un home trenta-un anys major que ella, d’obesitat mòrbida i possible disfunció erèctil, li venien recurrentment al cap, com recordava un bufó de la cort: “Deien alguns que Martí no havia pogut copular de cap de les maneres amb la muller [Margarida], ni despullar la novençana de la virginitat; ni amb l’art dels metges ni emprant els més diversos aparells. Tot això, malgrat que la mare d’ella  i altres dames i donzelles hi estaven presents per a auxiliar la jove. I també alguns hòmens que servien el rei. De tal manera que, havent-lo penjat del sostre pel ventre, com si l’estigueren pesant, contenien amb faixes la turgència penjollosa de la panxa i arrimaven el monarca a poc a poc cap a la flor de la donzella, al temps que el sostenien. Però tot això potser convinga silenciar-ho, per simple vergonya”.

Ara, per fi, amb vora 30 anys, podria sentir el plaer de la còpula carnal més pura, la feta amb l’enamorat. I també és probable que, després de celebrar l’acte i que “com marit e muller se besaren”, anaren a consumar el matrimoni a alguna de les estances de la mateixa Torre de la Reina, potser pavimentades amb els taulells de mates de jonc aflorats en les excavacions d’època contemporània. Ella es desfaria els cabells recollits i els deixaria caure pels seus muscles. Els dos es llevarien les robes fins a quedar-se en camisa de fil de seda. Ell s’acostaria per a agafar-la de la mà i, després que els seus llavis acariciaren en la foscor les galtes de Margarida, ella li diria: “Mon cos vos he donat; prengau-lo, mon marit”. I llavors, arravatats pel desig i l’emoció, començarien a besar-se, a llepar-se, a mossegar-se, a tocar-se i a prendre’s els pits, les natges i les parts. Fins a copular. Fins a sentir els seus sexes bategants, l’un dins de l’altre, mentres sospiraven, pantaixaven i s’agafaven encara més fort. Fins a arribar al clímax del plaer carnal.

La decisió que els dugué la ruïna

Foren, possiblement, els seus dies més feliços, abans de la caiguda provocada per la seua imprudència: “Jatsia les dites spossalles e matrimoni se fessen secretes, emperò encara tantost ne fonch fama que los dits dona Margarita e mossén Johan de Vilaragut eren spossats e marit e muller”. Així, a començaments de 1419 es refugiaren en els palaus de la reina a Barcelona, però, coneguda la notícia, Alfons el Magnànim cancel·là les rendes que rebia i autoritzà la venda d’aquells immobles, que Margarida perdé definitivament en 1421, just quan estava a punt de donar a llum al fruit d’aquell amor, Joan Jeroni de Vilaragut. Llavors, sense casa i completament arruïnats, passaren a residir al monestir de Valldonzella, on era abadessa la tia de Margarida. Però en juny de 1422 ell va morir víctima de la pesta bubònica i ella decidí, a penes sense cap alternativa, professar com a monja, com així va finir huit anys més tard, als 41, en el monestir de Santa Maria de Bonrepòs, al Priorat. 

Aquella decisió, doncs, presa a contracorrent per amor, convertí en tragèdia la seua història. Una història que, en part, preserven els fonaments de les parets encofrades de la Torre de la Reina que hui en dia es poden observar als Jardins del Real de València. Unes parets que els veren festejar, testimoniaren el seu matrimoni i els sentiren pantaixar de plaer i felicitat. Quan passeu per allà, al costat del bust de Constantí Llombart, dediqueu-los, a Margarida i Joan, un pensament. No només els arxius, sinó també les parets conserven la nostra història.