Miguel Prades, el mestre de la Modernitat a Castelló

CASTELLÓ. Més de nou-cents projectes van passar per una taula que va veure evolucionar el dibuix, des del tauler i el paral·lex fins als programes d’ordinadors més sofisticats. És la del despatx de Miguel Prades Safont, nomenat el 2001 Mestre Valencià de l’Arquitectura pel Col·legi d’Arquitectes. “Mai va deixar d’aprendre. Sempre estava en contacte amb llibres i revistes, mostrant gran inquietud per l'arquitectura; encara jubilat era usual veure'l a la biblioteca del Col·legi de Castelló en una d'aquestes sessions en continua recerca de solucions”, explicava l’investigador Ángel Albert Esteve a la revista Via.

Abans que Mies van der Rohe sentenciara el “menys és més”, el mòdul ja era l’unitat de construcció a l’arquitectura occidental. Una manera racional de construir en un moment, després de la II Guerra Mundial, en el que les ciutats van créixer més que mai. Prades solia dir que “projectar amb un mòdul és com tocar una guitarra afinada”.

Ho va fer fins i tot mentres construïa amb materials tradicionals com la teula corba mentres feia jocs entre l’organicisme del nòrdic Alvar Aalto i el neoplasticisme dels contrastos. És el cas d’una de les seues millors obres, una finca al carrer Navarra construïda entre el 1958 i el 59, només arribar a la ciutat després d’estudiar a Barcelona i Madrid. La façana s’estructura com un joc de Lego, amb huit buits marcats per línies horitzontals i verticals que conviden a jugar a un tres en ratlla. Prades ho va fer d’alguna forma, però utilitzant el balcó. Amb un colorit roig, van canviant la seua disposició en cada planta sobreeixint de la façana obscura de vidre.

El 1952 l’arquitecte Gordon Bunshaft coronava la Lever House, un dels millors gratacels de Manhattan. Els seus murs són d’acer i vidre i en aquell moment es va convertir en una de les imatges de progrés de la ciutat de Nova York. Només huit anys més tard, Prades signava un edifici d’oficines al número 24 del carrer d’Enmig absolutament inspirat en el gratacels estatunidenc. Amb el nucli de comunicacions endarrerit uns metres de la façana, Prades volia remarcar la independència de l’edifici d’oficines respecte a la resta d’edificis del carrer. La costum de consultar revistes d’arquitectura va ser determinant: només dos anys abans, la seu de Pepsi a Nova York es construïa de la mateixa manera.

Però no és l'únic edifici de Prades al carrer. El 1958 acabava l’edifici per a Olegari Vilar al número 100, i el 1962 també construiria el número 40. Una ruta que es completa amb desenes de projectes més a la capital de la Plana —com l’antic parc de la Panderola— i amb cases a Benicàssim o Orpesa. De la Quinta Avinguda al carrer d’Enmig no semblava que hi haguera tan poca distància.