CASTELLÓ. Pleasant Dreams torna a l'escena musical després d'una aturada de quatre anys. I la glopada d'aire fresc es nota indubtablement al seu nou treball: Temps (2019, Anima Records), el tercer àlbum d'una trajectòria artística que es remunta a fa una vintena d'anys. Més de 80 concerts per tota Espanya, amb una parada molt especial al FIB 2013 i una gira d'una setmana per Alamània. Ara, la formació -capitanejada per Juanjo Clausell i Pere Mendo- s'acompanya d'un disc escrit íntegrament en valencià i amb temes que s'omplin dels sons actuals per dur més enllà el seu característic pop-folk.
Recentment llançat al mercat, serà el 18 de gener a l'Auditori de Castelló quan es presenten oficialment al públic amb unes directes més ben empaquetats. "Fins ara féiem unes propostes més despullades", reconeixen els seus vocalistes. Per això, aquest gir anirà acompanyat d'Andrea Giménez (teclats i veus), David Simó (baix, elèctric, veus) i Víctor Ventura (trompeta, percussions). Fins i tot -diuen- l'estudi funciona com un membre més del grup.
-Han passat set anys des que llançareu l’últim àlbum. Què us impedia treure nova música?
-Juanjo Clausell: No teníem pressa. Ens costa molt deixar una cançó acabada i plantejar-nos fer un nou disc era veure'ns de nou amb moltíssima feina. No teníem eixa urgència de fer-ho ja. Tot i això vàrem fer un descans de cara al públic, però vam intentar no perdre mai la rutina dels assajos.
-Pere Mendo: De fet hi ha cançons d'aquest disc que les férem quasi al final de l'etapa anterior.
-És un clixé preguntar a les bandes per l'origen del seu nom, però ho farem. Triareu Pleasant Dreams perquè ja en els 2000 tenia molt de tiró posar-se un nom en anglés?
-P.M: Doncs no m'ho havien preguntat encara. Abans de conéixer-nos tocava en un grup d'amics on féiem música punk molt bàsica, perquè no teníem moltes nocions. I entre altres ens agradava tocar temes dels Ramones, ja que sempre ha sigut un grup de referència i fàcil d'interpretar pels seus concordes. Doncs, hi ha un disc d'ells que es diu Pleasant Dreams. No és el més famós ni el millor, però la traducció ens agradava. Així que és un homenatge a eixa època.
-Amb Temps amplieu el vostre ventall estilístic com mai. Tant que us heu atrevit amb algunes de les tècniques de la música urbana actual. Molts grups menyspreen aquest tipus de so, per considerar-se que està al servei d'una indústria més comercial. És injusta aquesta etiqueta?
-P.M: No és correcte confondre la música urbana amb el mainstream. Sempre hi ha de tot. Estan els que van als Grammy, però també hi ha rapers que queden en la plaça de la Pau de Castelló per a fer combats i un antre tipus de propostes.
-J.C: És impossible rebutjar la música urbana, perquè en els darrers anys, pel que fa a tècniques de producció i recursos, han tret molt de partit als estudis de gravació; han creat sonoritats molt noves. Escoltes el hip hop de fa deu anys i el dels últims quatre o cinc i és molt creatiu, trenca molt amb el fet abans. En el procés que vam estar parats, vaig escoltar molta música diferent i a mi m'ha fascinat. No podíem fer que Pleasant Dreams de sobte fora un grup de hip hop, però si es pot trobar una barreja.
-P.M: A nosaltres ens ha resultat molt fàcil a més treballar totes aquestes sonoritats perquè hem tingut la sort de treballar a Xilxes amb un amic. En un estudi a l'ús, pagant per dies i en un productor que no et coneix, haguera sigut molt difícil fer el que hem fet.
-Per què ha sigut tan complicat gravar aquest disc?
-P.M: Normalment estem habituats a portar les cançons amb moltes presses als estudis. Cada músic toca la seua part, es grava, es fa la mescla i es publica. En aquest cas érem nosaltres mateixa qui havíem de gravar totes les sonoritats que s'escolten al disc.
J.C: Deixàvem una porta oberta, perquè les cançons no les teníem acabades. No era un poc de marge com sol ocórrer normalment. En eixes ocasions també poden sorgir coses interessant, però és més anecdòtic. Ara volíem veure cap on dur la cançó en el mateix moment.
-Quines són eixes referències de les quals us heu nodrit més?
-J.C: Cada cançó té les seues referències, però exemple el rap -que és un poc el que trenca més amb el disc- no sabíem bé cap on dur-lo. Teníem l'estrofa de la guitarra, la lletra i un ritme que li podíem posar, però no tenim molt clar què fer. Aquest dubte se li planteja al productor i ell en escoltar-la li va vindre al cap la música que fa Gorillaz, perquè el so evocava a alguns ritmes seus. Igualment, des de fa un temps m'agrada molt la melodia de techno, per això Avicci també va ser clau per a alguna cançó. Altres no surten d'un exemple tan concret.
-Pequen les formacions locals d’arriscar poc, o tot el contrari?
-P.M: Estic un poc desconnectat del que fan els grups nous, però els que tenen trajectòria continuen fent el que ja feien. La música de Castelló és tradicionalment de punk. És una fórmula que segueix.
-J.C: Per a nosaltres hi ha una part excitant de fer reptes, però sí que és de veres que la major part dels grups no reflecteixen una inventiva tan elaborada darrere de la proposta.
-Tot i que la idea del temps apareix en cada cançó, heu fugit de fer un disc conceptual?
-P.M: Com que algunes cançons les teníem escrites d'abans, no ens havíem parat a pensar en el fet que en moltes apareix la paraula temps. Va ser després quan ens vam adonar. Aleshores, no està per a res buscat eixe enfocament.
-El rap del Blüe, les veus corals de Las Auténticas, el sintetitzador de Xavi Muñoz i la percussió corporal d’Enric Pizà. Tots sonen com Pleasant Dreams a l’últim treball. Pareix que no sou de fer discs individualistes, sinó propostes que s'obrin a les col·laboracions.
-P.M: Hem comptat amb col·laboradors des del principi. Coneixem a molta gent que ens agradava i que estava disposada a ajudar. Especialment al disc anterior que hi havia molt de vent.
-J.C: Una diferència entre els dos discs és que abans no buscàvem un perfil concret, ara sí que teníem clares les col·laboracions. No necessitàvem unes veus, necessitàvem a Las Auténticas. També teníem clar que volíem treballar amb Blue, perquè sempre ha abanderat el rap en valencià, inclòs abans que existirem Zoo i altres propostes que li han donat més pes a l'estil.
-Defenseu que el format físic és tan important com el contingut del disc. Tant de bo, aquest plantejament pot pecar de romàtic front a un streaming que va ocupant a poc a poc més terreny. Esteu còmodes amb els camins pels quals viatja el consum de la música?
-P.M: Hem intentat adaptar-nos a ells. Abans de treure el disc vam tractar de no llançar un disc físic i vam publicar les cançons mitjançant videoclips, però la veritat és que, o bé per l'estil de música o pel públic que tenim, no va acabar de funcionar. Tampoc en la premsa o els promotors. Pareix que per a aquest estil de música encara es necessita el format físic, si no no et criden als mitjans ni tampoc per a tocar en un festival. En canvi, amb el trap un artista pot cada treure una cançó cada dos o tres mesos i rebentar YouTube, degut que el seu públic està darrere, sense necessitar res més. Quan nosaltres llençarem les cançons, la pregunta final sempre era, quan traieu el disc?
-J.C: Tal volta és qüestió de temps. S'ha interioritzat de moment molt bé en la música més urbana, però la resta de bandes no hem generat eixa idea.
-I tornem a parlar de temps... Després d'uns anys d'aturada, quines són les ambicions o reptes a assolir?
-P.M: Quan traus un disc ho fas per la necessitat de publicar un contingut que penses que val la pena, tal com ho fa un escriptor o un pintor. Eixe és el principal objectiu. Després clar, t'agradaria que tinguera recorregut i tocar en molts llocs, però és molt difícil. De fet abans ens presentàvem com un grup més nacional, perquè estàvem en una discogràfica de Sevilla, cantàvem en castellà i teníem un altre sector. Aleshores, ara després de quatre anys, costa posar-se en marxa.
-J.C: Sí, és pràcticament com començar de nou, tenint l'experiència que teníem. En aquest temps han canviat les formes de consumir música, la premsa, el públic. Ha sigut un esforç molt gran tornar a començar.
-La setmana que ve se celebra la segona edició dels Premis Carles Santos de la Música Valenciana. Amb el replantejament que heu fet del vostre treball, us veieu en convocatòries futures i formant part d'eixe circuit?
-P.M: La veritat és que hem tret el disc en mala època. Volíem haver-lo llançat abans, perquè tots aquests premis són ara i, per tant, tancaven convocatòria a finals d'octubre.
-J.C: Clar que ens agradaria, de fet volem seguir intentant-ho, perquè justament els Carles Santos abracen molts estils. Ara bé, pel que deies de circuits, hi ha un altre que té molt més seguiment de públic que és el de la música valenciana de caràcter més reivindicatiu o amb un discurs polític més marcat i aquí sí que realment ens veiem fora, no sabem massa bé per què. Ho dic obertament, Pleasant Dreams té més opcions d'actuar en Sevilla amb un disc en valencià, que en un festival on prima aquest tipus de públic.
-P.M: Els festivals estan molt tancats a la música de sempre, i no sols en valencià, també en castellà. Volen assegurar-se la taquilla i per això, compten en els grups de sempre i arrisquen poc.