VALÈNCIA. Arriba el 9 d'Octubre, el nostre dia gran, el dia de traure les senyeres al balcó i de vore polítics fent-se fotos de germanor impostada. Segur que eixe dia recorreran als tòpics i menjaran tots junts una paella, directament del calder (també anomenat paella), amb cullera de fusta i cuinada amb llenya de taronger. Però mai es posaran d'acord, els senyors diputats i les senyores diputades, sobre si és millor o no sofregir l'arròs, si es pot posar pimentó a la paella o si el romer suma o resta sabor. Discussions sempiternes entre valencians que demostren que hi ha una cosa que ens unix a tots: l'odi a "l'arròs amb coses". Sí, potser és una de les qüestions més transversals entre tots els valencians, que tot i les nostres diferències, podem tindre uns grans trets característics en comú.
Deia l'altre dia l'escriptor Toni Sabater que els països allargats són complicats de governar, els del nord s'assemblen massa als veïns septentrionals i els del sud, als veïns meridionals. No li falta raó, perquè ací o a Portugal ens passa precisament això. Als països amples els ocorre paregut, també als muntanyosos com Suïssa, on pràcticament cada poble parla un dialecte o una llengua diferent. Per tant, els tòpics clàssics de meninfots, pensat i fet, piròmans, festers, corruptes... no són ni molt menys aplicables a tots. Com tampoc ho són d’altres que, a parer meu, sí que són més transversals: com el volum elevat generalitzat, l'amor per fartar i fardar, ser prou discutidors o el fet adés esmentat de ser intransigents amb l'arròs amb coses. Barrocs, excessius, generosos, amants de les festes populars, músics, amants del gimnàs i l'estètica, provincians... Se'ns diu de tot, i com passa amb les generalitzacions, moltes voltes són injustes. Per això, ara que tenim dades massives i ferramentes per a saber més de nosaltres mateixos, comprovarem què diu l'empresa a la qual li hem cedit totes les nostres dates a canvi d'una bústia de correu electrònic.
Mirem les recerques i comencem pel principi: som falsos? La veritat és que quan diem això de "hem de fer-nos un café un dia d'estos" o "a vore quin dia esmorzem junts", si no dius directament "demà esmorzem!", eixe entrepà no arriba mai. Són formalismes que els valencians entenem més com un "no m'importaria prendre un café amb tu" que no com una invitació formal a fer-nos eixe café. Però dir que som falsos és tan relatiu com dir que som tancats o antipàtics. Perquè tancats en comparació a qui? Si vas a viure a Mallorca, a Girona o a Hongria i no coneixes a ningú, pots pensar també paregut. Fins i tot, en llocs a priori amb més fama de simpàtics com Granada o Valladolid segur que pots endur-te eixa impressió dels locals. Vaig dir fa temps que eixa fama tal volta està més arrelada al fet que els grups d'amics ací estan molt units, i això dificulta que participe en eixe grup gent de fora, que a una antipatia real. Per cert, la percepció que la bellesa abunda en esta terra sí que està molt estesa, com a pensament, i és fàcil escoltar això de què ací som boniques i bonics. Deixem-ho en què per a gustos, tapisseries, i ací hi ha molta tela que tallar.
Més històric és el tema de "muelles", que va dir dels valencians el famós Conde-Duque de Olivares. A mi em diuen muelles i pense en Jordan o Bryant fent una esmaixada, però resulta que és un adjectiu prou ofensiu.
Una qualificació que ens ha acompanyat durant segles, tot i que el poble valencià ha sigut exemple de lluita en nombroses ocasions, especialment davant de les adversitats. Ara tal volta és moment de demostrar de nou que no som "muelles" i d'exigir un finançament just, i el Corredor Mediterrani, i la condonació del deute històric... Però ja vos dic jo que som de corretja curta i botem a la primera de canvi perquè hi ha molt de milhomes, i no ens poden acusar mai de febles i blanets. En fi, un comentari fet a deshora que acompanya des de fa molt de temps la fama dels valencians.
Bé, el tema d’ubicar-nos ho porten regular, depén de la recerca també hi ha molta gent que pregunta si València està a Espanya o a Itàlia. El fet de tindre una llengua amb diversos noms: valencià, català, mallorquí... també mareja prou al personal que no sap si és el mateix o no, unitat que aclarix amb rotunditat la Wikipedia anglesa. Resulta curiós que quan pregunten als estrangers què destaquen de la regió, la resposta que els dona Google, és "platges d'arena i marxa nocturna vibrant". És, per tant, habitual que el turista que ens visita tinga eixa percepció: sol, platja i discoteca. Després no ens pot sorprendre que els creueristes no passen ni de lluny pels museus o que molts espanyols només coneguen de la nostra gastronomia la paella i la fideuà. Perquè eixa és l’altra, "famosos pels plats d'arròs" diu la Wikipedia, la qual cosa és molt reduccionista. Hem donat tanta bola a la paella, a l'arròs a banda i a l'arròs negre, que ningú ve a València a menjar-se un all i pebre, molts valencians no saben què és la borreta o els flaons, i per Nadal acabem menjant panettone em compte de casques i tonyes. I això, eixa desafecció entre les nostres províncies que tant obsessiona corregir À Punt, i abans a RTVV, és molt palesa, i seria interessant aconseguir això que tantes voltes repetixen pel Nou d'Octubre: vertebrar.
Un fet, la desvertebració, parcialment contrari a un altre qualificatiu que també ve d'antic, i que diuen recentment de nosaltres des de Madrid (l'última volta l'exassessor d'Ayuso, Jorge Vilches): que som provincians.
En este cas concret, la tercera definició del DRAE, eixa de massa apegat a la mentalitat i costums de la seua terra. Massa? Que algú em diga què és ser massa valencià, perquè últimament camine per la ciutat amb espardenyes de llaurador i ja m'han dit dos voltes "que valencianot eres". Això com es mesura? Parlar valencià a València i Alacant és massa? Igual parlar-lo no, però estudiar en valencià, és això massa? Voler que en un acte de promoció de vins alacantins, els vins siguen alacantins és ser massa apegat a la terra? Voler que les taronges que mengem no siguen d'importació és massa? Pensar que hauríem d'arribar en tren abans a Castelló que a Madrid és provincià? Anar a una partida de pilota valenciana i no seguir la Superbowl és estar massa apegat? Amar la pirotècnia, els vestits tradicionals, tota la nostra gastronomia i preferir viure ací que a Barcelona, Madrid o París, és provincià? Trobar un deler infinit en esmorzar amb els amics, fer de tant en tant un "això ho pague jo" o comboiar-se a la menor ocasió és too much for the pumpkin? Comprar només orxata, torró i arròs amb denominació d'origen, és exagerat?
Per a alguns sí, altres fixen el límit en usar el terme País en compte de Comunitat, com si dir país et convertira immediatament en independentista de la teua província. Per a mi, ser provincià té més a vore amb l'odi, l'odi cap a allò que ve de fora, l'odi sistemàtic a qualsevol cosa que ve de Barcelona, Madrid o Andalusia. L'odi a les propostes culturals que ens visiten i obrin els ulls a altres realitats. El rebuig frontal dels canvis lògics com admetre dones a la muixeranga d'Algemesí o entre els pescadors del Palmar, fets ja superats i que en el seu dia retrataren part de la nostra societat. Perquè sí, hi ha gent molt tancada ací, com també n’hi ha al carrer Hermosilla de Madrid o al barri de Gràcia. Ja que, senyores i senyors, els valencians no som ni millors ni pitjors pel fet d'haver nascut o d’haver triat viure ací, el que sí som és afortunats. Tenim la sort de viure en un paradís fèrtil ple de muntanyes i valls, d'oliveres i ametlers, de camps daurats i de mar calmada. El nostre lloc al món és molt especial, per això atrau tants visitants i per això cal conservar-lo. De nosaltres depén que les futures generacions, quan busquen en Google, troben les paraules "genial, preciós, ben conservat..." i no aquelles de "massificat, sense personalitat i centre ciutat homogeneïtat". Que passeu tots un bon 9 d'Octubre!!!