Salvem Sant Vicent (doblement màrtir!)

Pareix que l’actual corporació municipal valentina ha trobat un punt de coincidència amb l’anterior en la depredació del patrimoni sentimental de la ciutat. Tan diferents en tantes coses, coincidixen funestament en la voluntat de traslladar la celebració de la festivitat de Sant Vicent Màrtir a diumenge, llevant-li el seu ancoratge del 22 de gener, i aprofitant eixe festiu per a donar-li un dia més no laborable a les Falles. Deixant a banda que les Falles –com sap qualsevol– estan més que hipertrofiades i si precisen d’alguna cosa és d’un decreixement i un retorn als orígens si no volen morir de sanferminisme, la pretensió de passar a diumenge la celebració vicentina implica, de facto, la liquidació de la presència real d’eixa festa.

Cap dubte que els devots o confraries continuarien processionant més o menys fervorosos en eixos anodins i presumptament futurs diumenges. Cap dubte que l’Ajuntament destinaria uns recursos de pólvora i policies municipals de gala, o que la Seu allotjaria l’estàtua del sant i voltejaria campanes, com es fa ara. Però cap dubte tampoc que, en qüestió de molts pocs anys, per a la immensíssima majoria de ciutadans el record de la celebració (i del sant) es diluiria com llàgrimes en la pluja, com ja va dir algú.

La persistència del record d’aquell diaca nascut a Osca allà pel segle III i portat a la Valentia romana per a ser torturat i mort per no reconéixer la divinitat de l’emperador, deu molt –o tot, perquè la devoció és hui, digam-ho caritativament, escassa– a la presència d’eixa festivitat que afecta només a la ciutat estricta, de creus cap a dins (una expressió o frase feta que també desapareixeria, perquè ja no té més ús ni sentit que quan parlem del 22 de gener; igual que els bults de Sant Esteve, que perdrien el sentit perquè commemoren el bateig al sendemà de Sant Vicent Ferrer, cristianat amb eixe nom en honor al màrtir).

Però este nou martiri de l’oblit que pretenen (tot un ultratge carregat d’ignorància al calendari festiu que tant ens definix) seria una pèrdua que afectaria sobretot a la memòria de la ciutat. Perquè és precisament eixe moviment en el dia de la setmana –amb anys que ens cau o ve millor o pitjor, com tot en la vida– allò que permet mantindre viu, per incrustació ineludible en la nostra quotidianitat, el record d’allò que forem i som, allò que ens confronta amb la història que ens explica. És eixa variació en el dia festiu (contraposat al dia faener de les poblacions de la comarca, tan interconnectades amb València) un dels fets que ens singularitzen, eixos sense els quals no som res i que constituïxen part de l’ànima i la personalitat col·lectiva de la ciutat, que formen un fragment irrenunciable del nostre més antic i íntim patrimoni cultural i sentimental, travessant generacions durant segles prou més enllà de les evidents connotacions religioses.

I si encara queda algun malànima partidari de diumenges exterminadors de memòries, intentaré convéncer-lo amb uns versos de Jaime Gil de Biedma (que quasi sempre tenia raó), comparant l’esplendor dels festius entre setmana amb les alegries invencibles de la carn: “Sin despreciar / alegres como fiesta entre semana / las experiencias de promiscuidad”. Irrefutable.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018) i Als peus de la lletra (2021).

@t_sabater