VALÈNCIA. Han coincidit esta temporada tres pel·lícules espanyoles que, partint d’imatges de la realitat (entrevistes, converses, imatges domèstiques, filmacions de fets o indrets), trenquen, cadascuna a la seua manera, el concepte de documental. Els seus títols són My Mexican Bretzel (Nuria Giménez Lorang, 2019), El año del descubrimiento (Luis López Carrasco, 2020) i la producció valenciana The mystery of the Pink Flamingo (Javier Polo, 2020). Per imperatius administratius i comercials s’inclouen dins de la rúbrica de documental i així les trobareu en les classificacions de premis o en les bases de dades, però ni de lluny eixa categoria les definix. De fet, documental és una paraula que es queda curta per a moltes obres audiovisuals actuals (i unes quantes des dels inicis del cinema) que se situen fora de la ficció o fan malabarismes en els seus màrgens. Per això ara se’ls posa un afegitó, documental de creació, o se solen anomenar, més còmodament, obres de no-ficció. Sí, molt mal això de fer una definició a partir d’una negació, però és que no hi ha manera de classificar-les i així ens entenem tots. Les obres mencionades són molt diferents entre sí, tant en temes com en intencions o estètica, però coincidixen a ser sorprenents i inesperades, i, juntes, mostren les immenses possibilitats del afegitó eixe, de creació, a l’hora d’oferir originalitat i mirades inèdites en un món audiovisual tan homogeneïtzat.
My Mexican Bretzel utilitza imatges domèstiques, filmades entre els anys 40 i 60 del segle passat per l’àvia de la directora, que anava sempre acompanyada de la seua càmera de 16 mm, per a construir una història de ficció, quasi un melodrama a l’estil Douglas Sirk, sense diàlegs i quasi sense música. És una obra fascinant, i ho demostra que, tot i ser una proposta tan radical, va guanyar el premi del públic en el festival D’A, que, en ple confinament, es va celebrar en la plataforma Filmin. La pel·lícula ens fa dubtar sobre què és veritat i què no i, a la fi, construïx una ficció a través d’imatges que no ho són. Què és vertader i fals en allò que estem veient? Arribar a una mentira mitjançant la veritat? En tot cas, la fascinació i la seducció que provoca el film són molt reals.
Per la seua part, El año del descubrimiento és una refutació del relat oficial de la història recent del nostres país feta des d’una molt particular utilització dels recursos audiovisuals. La càmera s’endinsa en un bar on la gent recorda algunes coses que passaren en 1992, el mateix any triomfal de les Olimpíades i l’Expo 92, com ara la reconversió industrial en Cartagena i les revoltes que provocà, que arribaren a la crema de l’Asamblea de la Región de Murcia. Durant quasi tres hores i mitja, la pantalla partida juxtaposa i fa dialogar converses del bar entre si o amb imatges d’arxiu i, amb eixa posada en escena, van eixint les moltes crisis viscudes en les darreres dècades, la pèrdua de drets laborals i ciutadans o en què ha quedat la lluita obrera i sindical. El diàleg no és sols entre les imatges: és entre el passat, el present i el futur. I, clar, entre realitat i representació.
Amb la succinta descripció que he fet de les dos, que mereixerien cadascuna articles propis, crec que queda clar que no estem parlant de pel·lícules convencionals. Són produccions amb un acuradíssim i molt meditat treball de posada en escena, guió, muntatge i estètica. Són reflexions en imatges i so. Assajos audiovisuals. I també, i això és molt important, valuosíssims exercicis de llibertat creativa. Afortunadament, ni El año del descubrimiento ni especialment My Mexican Bretzel estan passant desapercebudes en els festivals i premis, sent, com són, obres tan allunyades del concepte de cine comercial o de documental a l’ús.
I què és The Mystery of the Pink Flamingo, a més de diferent, divertida i intrigant? Doncs un altre exercici de llibertat creativa que fa exactament allò que diu el títol: seguir la pista del flamenc rosa i intentar entendre per quins misteriosos camins s’ha convertit en una icona de la cultura pop. Segur que a casa, en qualsevol calaix oblidat, trobaran algun objecte amb un flamenc rosa. I d’això es pot fer una pel·lícula? I tant que sí. Una, a més, interesantíssima, sorprenent i molt, molt, molt entretinguda. Quasi tant com el món frívol, despreocupat i hedonista que el flamenc rosa simbolitza: platja, sol, turisme, joc, discoteques, neons, hotels, nits de festa, casinos, etc.
Però com que no estem parlant de documentals a l’ús, ja ho hem dit, seguirem les pistes a través d’un personatge de ficció (però això no era no-ficció?): un enginyer de so, interpretat pel músic Rigo Pex (conegut com MENEO), que després de topar-se per tot arreu amb el flamenc rosa comença a investigar què està passant i el seu significat. Al llarg del procés i gràcies al flamenc, resoldrà alguns problemes d’identitat i canviarà la seua vida. La investigació el porta des de l’Albufera i els seus flamencs de carn i plomes fins als Estats Units dels flamencs de neó. Pel camí entrevista a l’actor i director Eduardo Casanova i el seu gust pel rosa i el kitsch; a la influencer Pink Lady of Hollywood, el nom ho diu tot; per descomptat, al cineasta John Waters, director de Pink Flamingos (1972), o a la compositora Allee Willis, una dona captivadora que resulta ser l’autora de la famosa cançó I’ll be there for you, de la sèrie Friends (ja l’estàs taral·larejant?), entre altra gent curiosa i extravagant.
Tenim una miqueta de tot ací. Hi ha ficció, realitat, reportatge, representació. Podríem dir que és una ficció, ja que ens conta la història d’un personatge fictici i la seua evolució al llarg de la pel·lícula, però la investigació és real. De fet, és la mateixa que han fet els autors del film: Javier Polo (director, guionista i productor), Sixto García (guionista) i Guillermo Polo (director de fotografia i productor). Les entrevistes són reals, es a dir, són testimonis, i el descobriment d’algunes de les coses que ixen també és real, no està escrit abans.
En l’apartat visual no acaba de lluir com la classe d’obra que identifiquem com a documental. Es molt colorista i no sols per la presència del rosa; hi ha tot un treball molt conscient entorn del cromatisme, que té una manifestació directa en l’evolució de Rigo Pex del total black en el vestit als colors i els estampats. Però hi ha molt més: els colors àcids, l’anada de la foscor i del gris a la llum solar o a la nit enlluernadora dels neons, la il·luminació molt contrastada, els muntatges ràpids, per a entendre’ns, d’estil videocliper (hauríem de desterrar este tòpic ja, perquè el videoclip té dècades d’existència i perquè hi ha videoclips de tot tipus; el muntatge ràpid i fragmentari de plans curts, per tant, és una eina d’expressió cinematogràfica com altres).
Clar que tot este desplegament audiovisual té a vore amb allò que s’està contant, que no és només la història del flamenc rosa. Hi ha tota una reflexió entorn de la cultura pop i el kitsch i el lloc social que ocupen i, vinculat a esta qüestió, com la música, les imatges o els objectes intervenen en la construcció de la identitat, val a dir, l’autenticitat. Això s’exemplifica en el protagonista, des de la ficció, però queda també palés en els entrevistats, té igual el grau d’extravagància o raresa que mostren. I de pas, el turisme, les formes d’oci massives, la importància de la imatge en la nostra societat i una certa reivindicació de formes de viure no convencionals, més centrades en el ser que en el deure, en la diversió que no en l’obligació.
The mystery of the Pink Flamingo és fresca, divertida, cosmopolita i molt lliure. D’igual manera que trenca qualsevol classificació i és alhora documental i ficció, o que mostra gent que viu vides poc convencionals, també crea les seues pròpies rimes i el seus propis ritmes. Tant de bo es donaren més obres així en l’audiovisual valencià. Pel·lícules ambicioses estèticament i amb una mirada molt lliure sobre el món, la cultura i el cinema. En este sentit, als flamencs dels germans Polo podem afegir una llagosta, Lobster soup (Rafael Moles i Pepe Andreu, 2020), esta sí clarament un documental, però allunyat dels temes típics.
Soc conscient de la dificultat de portar avant certs projectes en una indústria feble com la nostra. Feble no sols pels recursos i els diners, sinó també per la dependència d’una determinada manera de construir els relats audiovisuals i per una espècie d’obligació d’abordar certes temàtiques dins d’un concepte d’allò local un poc limitat. Però, com demostren Rigo Pex i el flamenc rosa, es pot trencar amb els convencionalismes. Perquè, encara que no tinguem clar com anomenar-los, necessitem, creadors i públic, més exercicis de llibertat creativa i mirades no gastades, com les que ací hem revisat. Són imprescindibles.
Roy Carlovich i Toni Mejías tornen amb el grup Rawpublik i Redemption, acompanyats de Panxo i Pollet de Zoo
Des de la Ribera envia taronges a tot l'Estat gràcies a la venda directa en línia i la confiança generada en xarxes... Una via de futur?
La trobada amb una família de senglars en la serra d’Irta i la pregunta: són perillosos?
