Hoy es 15 de noviembre

ressenya

'Timandra': la prosa àtica de Theodor Kallifatides

12/09/2023 - 

VALÈNCIA. Tenim habitualment les identitats culturals (però també les nacionals o estatals) com elements constitutius i definitoris de les personalitats individuals o col·lectives, dotats d’una certa pretensió d’immutabilitat, inamovibles d’alguna manera, i en molts casos provistos d’una fermesa a prova de bombes. Això és cert, però també ho és que eixos elements determinants i que constituïxen les identitats són, abstractament considerats i alliberats principalment de la càrrega històrica, convencions més o menys rígides o més o menys permeables en funció de moltes coses.

Al cultiu literari d’eixa permeabilitat, d’eixa particular variant de l’eclecticisme cultural (i que bàsicament consistix en rebaixar les solemnitats) s’ha dedicat, entre altres coses, el suec d’ascendència inequívocament grega Theodor Kallifatides (Molaoi, Grècia, 1938). Emigrant de seqüència doble sempre en fugida de la misèria (primer a Atenes amb sos pares en 1956 i després només ell a Suècia en 1964), l’arribada al llavors paradís socialdemòcrata del país nòrdic i el seu benestar cívic i social constituirà un paradigma d’oposició a tot allò que Kallifatides portava enfeltrit i que li havia fet fugir de Grècia: una infància davall l’ocupació alemanya i una joventut sotmesa a la crueltat i el fanatisme de la guerra civil.

Plenament integrat i acollit dins de la societat sueca, ràpidament dominaria el nou idioma fins al punt de llicenciar-se en Filosofia i convertir-se en professor d’eixa assignatura en la mateixa Universitat d’Estocolm on havia estudiat. I la publicació -en 1969- d’un primer llibre de poesia serà la punta de llança d’una nova etapa com a escriptor en suec. Durant les dècades finals del segle XX i primeres del XXI Kallifatides ha vist el creixement i reconeixement de la seua obra en eixe idioma d’adopció, i que només en la darrera etapa -i en una sort de retorn- ha alternat amb el grec com a instrument de creació. Novel·les, assajos o llibres de viatges compendien el conjunt de la seua producció literària, que va obtindre un més que estimable reconeixement internacional produït, sobretot, a partir de la publicació fora de Suècia d’Una altra vida, encara (2017), un llibre tan breu com prodigiós on l’autor, als 80 anys d’edat, recupera el seu idioma natal i medita al voltant d’aquella permutabilitat de les identitats, però també de les seues adherències inesborrables, sobre migracions i exilis o sobre el valor de l’escriptura en les nostres societats actuals constituïnt, al remat, una summa de savieses que sempre agrairà aquell que tinga la sort de passar -amb atenció i plaer- els ulls per les seues pàgines.

Però Una altra vida, encara no és l’única mostra de les esplèndides capacitats creadores de Theodor Kallifatides. Una altra ben clara és Timandra (Galaxia Gutemberg, 2022). Publicada originàriament en 1994 i considerada pel mateix autor com probablement la millor entre les seues novel·les, en realitat este llibre és una magnífica excusa per a parlar de l’amor. I per a assolir eixe propòsit emmascarat Kallifatides no dubta a oferir-nos una aparent autobiografia de Timandra (personatge real rescatada dels segles per Plutarc però de la qual desconeixem quasi tot), una hetera -una prostituta d’alta volada, allò que més d’un mil·lenni després es coneixerà com a cortesana- dels temps fundacionals de Sòcrates i de Pèricles.

Timandra és una narració en primera persona que ens oferix una falsa biografia de la mítica hetaira, una falsedat que no ve per la tàcitament pactada ficció entre autor i lector d’omplir tots els buits en la vida de la narradora que l’absència de dades permet a la literatura, sinó perquè davall l’aparença del relat de la vida de Timandra, en realitat Kallifatides exhibix els dies i els fets d’Alcibíades, el veritable protagonista -encara que siga per la permanent projecció que es manté d’ell- d’esta novel·la. Personatge tan real com mític d’aquella Atenes del final del segle V abans de Crist, la seua ombra envoltada de bellesa llegendària, capacitats militars i frivolitat s’allarga i es fa carn entre les paraules enceses que Kallifatides, per mitjà de l’enamorada perpètua que és Timandra, li dedica en este relat que és un cant d’amor que travessa els anys sense interrupcions, sense descans, sense treva.

Amb un escenari que remet de manera constant i totalitzant els quasi trenta anys de la llarga guerra del Peloponés, tot el llibre és el plany i el goig de l’amor per Alcibíades -boig però també seré- expressat per Timandra, un exercici físic i mental a cavall entre eixos plaers i dolors i la narració dels episodis públics i privats en la vida de l’amat: la fascinació de la primera volta que el va vore, tan bell i tan jove, darrere de Pèricles (de qui Alcibíades era nebot) mentres aquell arengava i galvanitzava els ciutadans d’Atenes, o els seus passejos i hores i disquisicions -i també la seua juvenil arrogància- en el cercle de Sòcrates, o les seues permanents infidelitats a Timandra, al llarg dels anys, amb hòmens i dones, contemplades per ella amb una submissió o acceptació desarmant, o les traïcions i els canvis de bàndol entre Atenes i Esparta -i fins i tot amb els perses- que va protagonitzar.

I tota eixa narració de Timandra està construïda en una prosa neta i gloriosament impregnada -un dels grans mèrits de Kallifatis en este llibre- per l’esperit i la lletra dels textos grecs antics, afavorint la versemblança del conjunt, un totum revolutum de guerres i paus, dels escassos fets de la pròpia vida d’ella (filla i mare d’hetaira, poca cosa més perquè Alcibíades ho acapara tot), de traïcions i fidelitats, dels temps pròspers i dels temps dolorosos, farcit de reflexions d’aire bellament filosòfic al voltant de la fugacitat de la vida, de les vicissituds mai innocents del poder, de l’amor inextingible, fins i tot d’eixos amors amb intenses pinzellades d’obsessió, incondicionals i no necessàriament correspostos. 

Records, pensaments i sentiments relatats des d’una suposada cabanya en Frígia (actual Turquia) on ella i ell, eixos amants a temps parcial durant dècades, s’oculten fugint de tots, amb un Alcibíades ja caigut en desgràcia, desertat de tot, perseguit per tots, i que trobarà en eixa cabanya lluny d’Atenes la seua tomba, finalment acaçat pels seus enemics. Llums en la foscor, senyals o indicis en la immensitat del no-res des de l’eternitat que Grècia sempre suposa narrats per mitjà de la prosa àtica i límpida de Theodor Kallifatides, per a goig i agraïment nostre.

next