Una casa on humans i gats arriben a totes les seues parts
VALÈNCIA. Poder obrir tots els armaris o entrar a totes les habitacions d’una casa hauria de ser normal. Però ni tan sols complint totes les normatives és possible a voltes. La solució no és màgia, ni cap miracle. És arquitectura. “Els clients ens van contactar per correu electrònic perquè havien vist treballs nostres. Ens van dir que volien un disseny que incloguera una parella, la seua filla i els seus quatre gats. Al principi vam pensar que era un correu fals”, explica entre bromes l’arquitecte Gonzalo Pardo.
La nova casa era una tenda d’esports, però el canvi d’hàbits al barri va encaixar amb les necessitats d’Elies, un dels clients de l’arquitecte. “Tots els espais de la casa compleixen una estricta normativa d'accessibilitat per facilitar la vida a Elies, un dels propietaris i en cadira de rodes des dels 18 anys per una lesió medul·lar a causa d'un accident”, expliquen des de l’oficina.
“Amb Elies, empresari i activista de la mobilitat reduïda, també viuen a la casa Aurora, ballarina, directora i dissenyadora multimèdia; la filla de tots dos, Vera, i els quatre gats de la família: Lupito, Doce, Nosu i Sumi. Un grup convivencial amb diferents desitjos, temporalitats, velocitats i relacions la coordinació i sincronització dels quals va ser clau en la manera de pensar i dissenyar el projecte”.
“L'urbanisme del Cabanyal, que es caracteritza per la seua ressonància domèstica —al barri tot sembla un gran interior—, també és destacable pel teixit social híbrid. El carrer es presenta com una extensió de la casa, on Elies —amb la seua cadira de rodes motoritzada— i la seua família poden gaudir de la vida del barri”, afegeix Pardo. Això sí, “si totes les plantes baixes foren habitatge, no es generaria ciutat i vida comunitària. Van concedir la llicència perquè era per a una persona amb mobilitat reduïda”.
La proximitat amb l’entorn no és només una qüestió d’accessibilitat. També amb la tria dels materials s’estreta la vinculació amb el barri. “Treballem a Madrid i era el nostre primer projecte fora, però ens vam submergir al Cabanyal per entendre les lògiques materials del barri. La ceràmica, el fang i les tonalitats dels Poblats Marítims ara formen part de la casa”.
La proposta arquitectònica, que s'emmarca dins dels típics solars estrets del barri —este amb 25 metres de llargada i 6 d'amplada—, consisteix en la rehabilitació de l’antiga casa i la construcció d'un xicotet pavelló al fons de la parcel·la. El pas d'una construcció a una altra, de l'antiga a la nova, està marcat per una transició entre una àrea pública a una privada. Però pública de veres: no només rep convidats de la família, també rep espectadors de teatre que acudeixen pel treball d’Aurora.
La casa rehabilitada acull una sala multiusos, la cuina i el menjador; mentres que el pavelló —de metall i rajola—conté tots els dormitoris, a més del lavabo i el bany amb una distribució independent. Entre les dos peces es troba el pati, que funciona com a dispositiu termodinàmic, regulant la temperatura al ventilar naturalment totes les estances. Un espai exterior que arriscadament uneix les dos parts de la casa i inclou una bassa on Elies pot mantindre el seu físic. “Vam arribar a un acord perquè era un risc. Però era una solució molt neta que organitzava millor l'espai”, explica Pardo. “El treball dels arquitectes és portar el client a un lloc al qual no s'imaginava, canalitzant les seues necessitats i desitjos a possibilitats que no són capritxoses”.
“La nostra metodologia és clara i coherent, tenint en compte que el procés és complex. En una reforma la gent acaba tornant-se boja. Ho fem adaptant els projectes a les tres fases burocràtiques: el Projecte Bàsic, on desenvolupem la idea, el Projecte d’Execució, on la desenvolupem tècnicament, i la Direcció d’Obra, on es materialitza la idea”, aclareixen des de GON. “Quan estem desenvolupant la idea, tirem del fil dels records i sensacions dels clients. Intentem recrear els espais que més els agraden mitjançant les percepcions, no només les imatges de Pinterest”.
Per entendre les necessitats d’Elies, no només anaven a complir amb la normativa. “Vam començar entenent els seus moviments diaris. Ara amb el resultat ens ha dit que mai havia pogut recórrer completament una casa. Per exemple, era fonamental que poguera obrir tots els armaris. Per això, l'especejament de les portes és més baix de l’usual. Igual que les portes de la cuina tenen mecanismes dissenyats a propòsit”. La tria dels materials també va tindre en compte la mobilitat amb cadira de rodes, perquè no hi haguera massa bretxes, ni juntes.
Però aleshores els gats també estaven inclosos al disseny? “Fixa’t en les portelles que hi ha ací dalt”, assenyala Gonzalo Pardo. “Els gats també havien de poder recórrer la casa sencera, independentment que les portes estagueren obertes, tancades o el que fóra que feren els humans. Hi ha portelles a totes les habitacions i alguns dispositius perquè puguen accedir a la part superior dels armaris. Mentres Elies ho té tot al seu abast a l’altura de la cadira, la part superior de la casa està pensada perquè els gats construïsquen el seu propi món.