LITERATURA

William Beckford: lletres, plaers i decadències

25/09/2022 - 

VALÈNCIA. S’atribuïx a l’anglés Horace Walpole la invenció de l’adjectiu gòtic per a referir-se a certa narrativa. Ho va fer quan, en 1764, va donar a la seua novel·la The Castle of Otranto el subtítol A Gothic Story. Amb eixe llibre s’inaugurava tot un gènere que mostraria una febril devoció per les ruïnes, les criptes, els castells perduts, la nit, els fantasmes, les tempestes, els cementeris, les velles esglésies o catedrals i, al remat, qualsevol detall o situació que anara revestida de la truculència necessària per a espantar els fills de la raó.

Perquè la pretensió era essencialment eixa: allunyar i oblidar els plantejaments racionalistes derivats d’una Il·lustració que, a Europa, havia impregnat al llarg del segle qualsevol temptativa artística o intel·lectual. La novel·la gòtica –filla directa i predilecta del Romanticisme– va irrompre com l’expressió d’un cansament de la llum, com la reacció (en tots els sentits de la paraula) contra una excessiva ordenació, com una nostàlgia de les tenebres que va trobar en el gòtic i la seua medievalitat inherent el cau estètic (però també idealitzat i farcit de tòpics) on reflectir-se.

La més excelsa de les novel·les gòtiques

A més d’encetar el gènere literari del terror en una derivació fecunda i constant que aplega als nostres dies encara en bona forma, aquella manera de sentir i d’escriure va deixar-nos, a cavall entre els segles XVIII i XIX, unes quantes obres memorables. Amb un domini britànic aclaparador, a banda de la creació baptismal de Walpole, encara romanen llibres com The Mysteries of Udolpho (1794), de la londinenca Ann Radcliffe, The Monk (1796), de Matthew Lewis (tot un paradigma de l’escabrositat), o Melmoth the Wanderer (1820), obra de Charles Maturin de popularitat immensa i que fins i tot inspirà el nom fals –Sebastian Melmoth– amb el qual Oscar Wilde va malviure i davallà cap a l’abisme, després del purgatori de Reading, en un París crepuscular i decididament gòtic.

Però entre la irrupció provocada per Walpole i eixes obres abans esmentades, l’any 1786 va vore la llum la publicació de Vathek, probablement la més excelsa de les creacions que s’incardinen en tot eixe moviment. Tot en Vathek és estrany, conjectural, paradoxal. La més potent de les novel·les gòtiques no és precisament gòtica, perquè només la sensibilitat, l’estructura i aquella truculència estan presents, molt presents, però en absolut els àmbits europeus i decadentistes habituals que pareixia que el gènere monopolitzaria. Vathek or an Arabian Tale és, respecte de l’escenari i els personatges, una fantasiosa barreja que vol representar en un deliri sublim les cultures, societats i mites orientals, reflex d’un còctel –l’orientalisme– degudament sacsat de prejuís, tòpics i interés real que també va afectar els europeus durant l’època romàntica com una febra d’exotisme, com una via de fugida més. I d’eixe còctel havia begut intensament el creador de Vathek, William Beckford (Londres, 1760 – Bath, 1844).

Gravat de Fonthill Abbey en 1823 (John Rutter)

De Jamaica a Londres i Venècia

Res en William Beckford pot explicar-se sense fer menció de la immensa fortuna familiar que atresorava. El principal responsable d’eixa indecent acumulació de possibilitats va ser el seu besavi, Peter, home més que temperamental (va morir durant un juí quan s’exaltà fatalment) i que va pastar aquella fortuna a Jamaica amb filantròpiques faenes com la tracta massiva d’esclaus i el conreu salvatge de la canyamel. La nissaga va continuar al Carib amb l’avi de William –de nom Peter també, com el patriarca– que va heretar, a més d’enormes fluxos constants de diners i el poder i la llegenda esclavista dels Beckford, un caràcter diguem-ne complicat (el governador de Jamaica deia que tenia “principis anàrquics”), tret familiar que aniria temperant-se en la següent generació, i de la qual l’estrela i hereu principalíssim va ser el pare del nostre William Beckford, també de nom William.

Tant es suavitzaria la cosa que, a més de ser nomenat Lord (massa diners com per a no honorar-lo comme il faut), i ja retornats els Beckford a la metròpoli, va arribar a ser alcalde de Londres dos vegades, mentres eixos diners, no cal dir-ho, continuaven fluint amb puntualitat britànica des del Carib. Fadrí etern però fornicador impenitent que va tindre fins a huit fills amb diferents dones, finalment als 47 anys va casar-se amb la llavors viuda Maria Hamilton, i d’eixe matrimoni va nàixer un únic fill, el nostre –ara sí– William Thomas Beckford.

Il·lustracions de Vathek, en una edició de 1834

Mentres el molt jove William literalment s’extasiava (aquella intensa beguda oriental) llegint Les mil i una nits damunt de luxoses catifes, son pare va morir en 1770, quan l’infant només comptava 10 anys. I com als seus huit mig-germans il·legítims els apanyaren amb uns llegats essencialment cosmètics, William va heretar la pràctica totalitat de la fortuna familiar, convertint-se des d’eixe moment en un dels artefactes humans més poderosos d’Anglaterra. Però els interessos de William no anirien exactament pel camp de la política o dels negocis. Educat a casa amb institutrius i preceptors d’alt voltatge (va ser alumne de Mozart quan Beckford tenia 5 anys i el mateix Mozart només 9), estava dotat amb una extraordinària capacitat per als idiomes i va ser profundament influït per un d’eixos preceptors, l’aquarel·lista Alexander Cozens. A este darrer –teòricament professor de dibuix– hem d’atribuir la passió de Beckford per la literatura àrab i tota la mitologia misteriosa i romàntica que llavors l’envoltava. Cozens serà qui li donarà a llegir Les mil i una nits, o La princesse de Babylone, de Voltaire, o la Bibliothéque Orientale de Barthélemy d’Herbelot, i serà ell qui d’alguna manera insuflarà la màgia que anys després es vessarà, corregida i augmentada, en Vathek.

L’adolescència de Beckford serà una aristocràtica instrucció constant fins que la cosa es va tòrcer adequadament. En 1779, als 19 anys, va conéixer a William Courtenay, futur comte de Devon, un infant d’11 anys d’edat i bellesa llegendària, de qui es va enamorar perdudament. Durant una bona temporada la mansió dels Courtenay es va convertir en un simpàtic bordell de prestacions gratuïtes on el mateix Beckford es va embolicar (amor més o menys platònic pel xiquet a banda) amb la tia de l’infant, mentres també jugaven la madrastra i altres visitants habituals i ocasionals de la casa. És el que té no tindre massa faena. En qualsevol cas, els triangles i tota la geometria amorosa que es va establir van ser de tal magnitud i rellevància que algú amb trellat va enviar a Beckford a pegar una volta pel continent. A Venècia, ciutat que –naturalment– el fascinarà per a sempre, coneixerà el castratto i ja vell Farinelli, encetarà la passió pel col·leccionisme d’art i tornarà a reviure la màgia teòrico-pràctica dels triangles amb els descendents més jóvens de l’aristocràtica família que el va allotjar: a la filla li agradava Beckford però a Beckford li agradava més un dels seus germans.

Gravat de Fonthill Splendens en 1805 (John Buckler)

Una immensa abadia com a residència privada

Ja retornat a Anglaterra, i a més de fer la seua primera provatura literària en 1783 amb Dreams, Waking Thoughts and Incidents (el millor rastre del seu viatge italià), decidirà fer una gran festa per a celebrar el seu primer Nadal com a major d’edat. L’escenari serà Fonthill Splendens, una majestuosa finca i castell prop de Salisbury que havia comprat son pare anys arrere i que es trobava en un estat de conservació dubtós. Els millors escenògrafs, cuiners i músics del país prestaren els seus servicis en una bacanal que durà uns quants dies i on se succeïren representacions teatrals, balls i unes nits inacabables. Els ecos procaços i lascius d’aquella festa cimentarien la fama, ben guanyada, d’excèntric i llibertí que William Beckford arrossegaria ja per a sempre.

Per a baixar la tensió, es va casar molt poc després amb Margaret Gordon, va tindre una filla amb ella i va ser membre del Parlament. Tot pareixia en orde, però la recaiguda era imminent. Arran d’una de les seues visites habituals a la mansió dels Courtenay, el tutor del ja no tan xiquet William va afirmar haver presenciat intensos tractes indecorosos entre el seu tutelat i Beckford, aquell dimoni. L’assumpte es va fer públic –premsa inclosa– i va aconsellar-se a Beckford un nou canvi d’aires, cosa que va fer fugint a Suïssa amb dona i filla, comprensiblement contrariades. Allà va nàixer la seua segona filla i moriria la mare en el part, i allà va assabentar-se de la publicació, sense el seu consentiment, de Vathek. La novel·la, escrita per Beckford en francés en l’hivern de 1782 (concretament, segons pròpia confessió, durant tres dies i dos nits i “sense canviar-me ni de roba”, com va afegir molt innecessàriament), va aparéixer traduïda a l’anglés i sense cap menció de l’autor, com si es tractara d’una traducció directa d’un vell manuscrit àrab.

William Bekford en 1782, als 22 anys, retratat per George Romney

Poc preocupat per l’autoria, Beckford va continuar el seu exili daurat ja sense les seues filles, de les quals li va ser retirada la custòdia per la seua vida dissoluta, i va rodar pel continent durant anys, fent de Portugal el seu cau més estimat, una passió que mantindria sempre. Però també França i Espanya, on tornaria –entre moltes i ambidextres relacions– a la geometria variable amorosa embolicant-se simultàniament amb la filla de l’ambaixador francés a Madrid, amb el marit d’esta i amb el germà d’este últim: tota una fita diplomàtica.

Repudiat per la societat anglesa però sense que això li provocara cap incomoditat ni penediment, en 1795, als 35 anys, decidí tornar. Vetat als cercles mundans i de poder de Londres, farà de l’extraterritorialitat relativa de la recuperada Fonthill Splendens el seu refugi. I idearà allí el més fastuós deliri de la seua vida, la més gòticaVathek a banda– de les seues accions: encarregarà a l’arquitecte James Wyatt la construcció de Fonthill Abbey, tota una abadia medieval neogòtica amb la pretensió enfollida de ser utilitzada com a residència privada, i sense que res no faltara: torre de 84 metres d’alçària, nau central de la llargària de la de Westminster, seccions pròpies d’un castell o dependències i escales laberíntiques sens dubte inspirades pels gravats de les Carceri d’invenzione de Piranesi, eixos aiguaforts impossibles que tant fascinaven i tant havia lloat Beckford. Per a refermar l’extraterritorialitat, va fer construir també un mur de tres metres d’alçària i dotze quilòmetres de longitud, que mantenia i protegia dins del seu perímetre tota la fauna que abastava aquell espai (perquè Beckford va ser un precursor animalista que detestava profundament l’afició a la caça dels seus contemporanis), així com llargues avingudes arbrades, abundant flora autòctona i exòtica, extensions infinites de gespa o un llac artificial que, molt vathektianament, anomenà Bitham.

Un lloc etern en el paradís de la literatura

En 1799 Beckford, embogit més que mai per la passió col·leccionista i per l’art, va convidar a Fonthill Abbey a un encara jove William Turner, qui passaria allí tres setmanes i va immortalitzar l’indret en un dels seus quadros. A l’any següent el visitaren l’almirall Nelson i la seua amant Lady Hamilton, que era parent remota de Beckford. Però allò era inhabitable i una gelor permanent impregnava tots els murs fins i tot en estiu. Havia construït un deliri a la mesura de les seues fantasies, totalment inhòspit per a la vida corrent, i l’havia fet poblar amb tota una legió de criats i donzelles i amb les seues peces artístiques i rareses més valuoses, com una taula amb l’ònix incrustat més gran del món, quadros de primitius italians, centenars d’estàtues i peces ceràmiques o una biblioteca fabulosa que comptava amb prop de deu mil volums, entre ells els més de sis mil que va comprar de l’herència d’Edward Gibbon, l’autor de The Story of the Decline and Fall of the Roman Empire.

Però els vents de la història anaven contra el balafiament permanent que suposava Fonthill Abbey, sobretot quan a partir de 1807 va abolir-se el comerç d’esclaus i en les colònies el preu de la canyamel es va afonar estrepitosament. Eixa conjunció va suposar una reducció radical dels ingressos de Beckford i la impossibilitat de mantindre Fonthill Abbey i els seus luxes. Cansat de certes incomoditats –i també potser alleugerit–, finalment va vendre-la en 1822, als 62 anys, per 330.000 lliures. Tres anys més tard el constructor li confessà que els fonaments de la torre eren molt febles perquè havia estalviat en els materials, cosa que es comunicà al nou propietari, i cosa que este obvià fins que mesos després l’estrèpit de la solsida –que destrossà mitja abadia– li ho va recordar. Diuen que Beckford va comentar –molt gòticament– que li hauria encantat presenciar la caiguda, mare de futures ruïnes.

William Courtenay i un amic, en la infància

Els darrers anys de William Beckford poc tindrien a vore amb la combustió permanent que va ser bona part de la seua vida. Oblidat per molts, negat per tots, sent a penes una pàl·lida ombra de tot allò que significà, va retirar-se a la ciutat de Bath, on finalment moriria sense fer soroll, ja ancià, en maig de 1844. La merescuda glòria de Vathek –rebuda en el seu temps amb moderat entusiasme per la crítica però amb la total indiferència del públic– encara tardaria. La història del califa que va vendre la seua ànima al diable i els seus satànics esplendors, amerada de simbolisme i escenes colpidores de ferocitat i bellesa, va ser precursora del surrealisme, llibre sagrat per a Lord Byron, peça estimadíssima i constantment reivindicada per Borges o objecte de veneració i intent d’apropiació nacionalista –per la llengua original en la qual fou redactada– per part de Stéphane Mallarmé, autor d’un mític pròleg per a una edició francesa de 1876.

Paradigma del gòtic però també de la literatura fantàstica, Vathek romandrà sempre com una joia atemporal i una narració fabulosa, precursora dels ensomnis de Thomas de Quincey o de Poe, de les visions de Baudelaire o de Rimbaud, dels jocs amb la finitud que implicarien el Frankenstein de Mary Shelley o el Dràcula de Bram Stoker, o de les voluptuositats luxoses i ambigües del sempre inquietant Joris-Karl Huysmans. Tot això i una vida estranya i libèrrima, inequívocament memorable, dona a William Beckford un lloc etern, sense rèpliques possibles, en els paradisos –i també en els inferns– de les literatures.

Noticias relacionadas

DISCOPLAY

Zoo: El triomf de l’excepcionalitat

Són el fenomen més cridaner de la música popular valenciana de les darreres dècades. El col·lectiu de Gandia ha confirmat la seua vertiginosa projecció amb només tres àlbums, l’últim dels quals, Llepolies (Zoo Records, 2021), compacta la seua combinació de compromís social, esperit lúdic i mescla intel·ligent d’estils

VALENCIANS

Toni Espinar: "Som el que imaginem” 

Por  - 

El muralista i restaurador Toni Espinar (Alzira, 1970) s’ha passat mitja vida al carrer. Format a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i provinent d’una nissaga de pintors, les seues obres revisiten la tradició més nostrada encreuant-la amb icones de creació pròpia. Una rastellera de figures simbòliques plasmades amb pinzells, esprais, acrílics i envernissats, que, transformats per la inclemència del temps sobre els espais oberts, fan germinar la llavor de tota una transformació social

next