'Al país de l’olivera': il·lustrar un himne generacional

VALÈNCIA. Resulta inqüestionable afirmar que, Al país de l’olivera, una de les cançons d’Obrint Pas que va merèixer el Premi Ovidi a la millor lletra, s’ha convertit, amb el pas del temps en tot un himne per a moltes generacions de valencians. Arran d’aquest reconeixement popular, ara, l’autor d’aquests versos, el músic i escriptor Xavi Sarrià, i la il·lustradora Aitana Carrasco, han revisitat aquesta composició musical per a donar-li una altra embranzida, tot i que en un format bastant diferent. Així, i exactament un any després d’Obriu les portes, el llibre amb la lletra de la cançó del grup català Txarango il·lustrada per Gemma Capdevila amb què Sembra presentava oficialment la seua esperada incursió en l’àlbum il·lustrat, l’editorial acomiadava el 2018 amb un títol nou al seu catàleg: Al país de l’olivera (Sembra Llibres, 2018), un homenatge a la infantesa i al lloc on vivim. Amb tot, aquest és, sobretot, un testimoni de l’ideari literari i gràfic d’aquest segell. 

Xavi Sarrià és un autor que es mou en el terreny de la literatura compromesa, tant se val si escriu una novel·la o una lletra de cançó, la implicació amb el territori i la llengua i la solidaritat i el compromís social sempre estan implícits en cadascuna de les seues creacions. Al país de l’olivera, òbviament, no defuig cap d’aquestes propietats, però, dins de la rebel·lia contundent d’altres temes musicals, aquest es presenta, en canvi, amb una deliciosa emotivitat i tendresa lírica i s’alça com una exquisida cançó d'amor als paisatges, a les aromes, als sabors, a les músiques i a les emocions. Es tracta, en essència, d’un viatge al·legòric per tot un país de costeres, rialles, marines i cases blanques on, els més grans, reconeixem el nostre temperament personal mentre que, els més menuts, poden descobrir l’escenari en què habiten des d’una perspectiva íntimament personal però alhora, també, des d’una visió cultural col·lectiva. 

Una partició acurada dels versos, amb la presència d’un parell de pàgines que conviden a fer una pausa, amb un únic i sintètic vers, s’alterna juganera amb cadascuna de les il·lustracions d’Aitana Carrasco. Potser l’amistat entre Sarrià i Carrasco, el fet d’haver compartit des de ben joves espais, referents, lluites i cabòries, ha estat la responsable de la complicitat narrativa amb què sorprén aquesta obra, de l’harmoniosa sintonia entre el text i la imatge. Tot i això, cal reconéixer que la il·lustradora valenciana controla el llenguatge de l’àlbum a la perfecció, per això ha dissenyat amb cura cadascun dels elements que en formen part i que han d’aparéixer en una publicació d’aquest tipus, com ara, la portada i la contraportada, que en obrir-se despleguen la copa d’una olivera exuberant, les guardes, amb unes ornamentals fulles d’olivera i, a continuació, tot un relat visual que s’inicia molt abans que comence pròpiament la cançó el qual transcorre paral·lel a aquesta afegint-hi una interpretació nova.

Una primera il·lustració amb forma de medalló amb el retrat d’una xiqueta amb una branqueta d’olivera és l’encarregada d’encetar la lectura i de donar pas a una enigmàtica imatge següent, també de forma circular, que mostra alguns dels amulets d’aquesta artista, com poden ser les mosques i els naips. Efectivament, Aitana Carrasco no renuncia al gust de plasmar tot un seguit d’objectes trobats, a més d’insectes, artefactes i bestioletes inconnexes i aparentment supèrflues per a la composició de la imatge que confereixen personalitat a les seues composicions. Altrament, tampoc no fa cap concessió al seu particular univers gràfic, que avança sense vacil·lacions mitjançant unes imatges que adopten l’aparença d’instantànies fotogràfiques d’un temps remot, tant per la presentació com pel cromatisme i la representació malenconiosa de cassetes, walkmans, xapes i samarretes reivindicatives, telèfons fets amb iogurts i Sis-cents, entre altres. 

Carrasco es deixa portar per altres quimeres i, com una espècie de biografia il·lustrada, conjuga amb una seducció plàstica que li és innata el lligam geogràfic que canta Sarrià amb una relació amorosa que s’arrela, creix i dóna fruits; una història visual circular, on molts reconeixerem uns protagonistes sospitosament inspirats en la realitat, que acaba amb una altra il·lustració també amb forma de medalló, ara amb un bebé de cabells rogencs i caragolats que somriu amb una branqueta d’olivera a la mà. Aquest és, precisament, l’estat emocional amb què et deixa aquest àlbum, el de la rialla enganxosa en evocar una referència tan explícita a les arrels mitjançant un exercici artístic realment suggestiu. Només queda esperar, doncs, que l’àlbum esdevinga també, amb el temps, en un referent literari generacional a l’alçada d’aquesta cançó. I, tot apunta, que aconseguirà el repte.