VALÈNCIA. És ben probable que, dins de les personalitats literàries britàniques del segle XX (de la centúria estricta, no d’aquells que ballen a cavall del XIX o del XXI), la figura més remarcable i definitòria siga la d’Evelyn Waugh. Nascut en 1903 al barri de Hampstead, a Londres, era fill d’Arthur Waugh, editor i crític literari de cert renom en la seua època, però sobretot i a pesar, molt a pesar seu, germà d’Alec (qui acabaria també com a novel·lista), clar favorit de son pare, ninet dels seus ulls al qual cobriria d’atencions i preferències en detriment del menystingut Evelyn, circumstància gens desdenyable i que li aportaria un complex d’inferioritat superlatiu que acabaria per arrossegar durant tota la seua vida.
Tot i el trauma adherit de manera permanent, la vocació literària del jove Waugh era potent i el talent també, i de la conjunció d’eixos factors necessaris sorgiria el fruit de Decline and fall (1928), publicada quan només comptava 25 anys, que era un retrat àcid de la joventut daurada dels temps anteriors a la Primera Guerra Mundial, una exhibició de les seues enormes habilitats per a captar els moments resplendents i les misèries d’un segment social que sempre li provocaria una patològica fascinació, tan intensa i perdurable com el seu complex d’inferioritat: el de les classes altes angleses.
Eixa fascinació, covada des de la seua infància potser com a resposta/fugida al desassossec afectiu familiar, trobaria en els seus anys a Oxford l’espill on reflectir-se, la concreció i l’accés a un món al qual, si per estirp no podia pertànyer, ho faria com a cantor, com a rapsoda profund i frívol alhora, carregat amb les dosis justes d’ironia per a no ser considerat un lacai. Són els anys genèsics d’allò que temps després cristal·litzaria en un nom –Brideshead– com a sinònim de fratries masculines, de dissipacions i estudis, de berenars sobre l’herba, d’excessos alcohòlics, de mansions sumptuoses i de luxes.
Elogiat per aquell Decline and fall i per altres llibres que vindran, la seua figura adquirix ràpidament una notorietat important, el seu nom es convertix en sinònim de qualitat i diversió, i la seua ploma en un esmolat estilet que dissecciona la societat anglesa d’entreguerres, el cant perdut d’una generació contradictòria capaç dels més alts heroismes i de la miserabilitat més profunda, i els adequats traços d’eixe retrat li procuraran fervors incondicionals i aversions irreprimibles. S’ha arribat a dir que Evelyn Waugh va ser el personatge més odiat de l’Anglaterra del seu temps. Com és obvi, en eixa guerra jugaven les enveges eternes dels ambients literaris, sempre tan estimulants per als mediocres, però la realitat era que també ho posava fàcil: obertament reaccionari, misogin, cruel sense massa pietat, i enredrat sense remei, arran de la seua conversió al catolicisme, en eixe delirant i inacabable joc successiu de pecats, penitències, redempcions, culpes i castics, un drama intern de difícil enteniment en la pragmàtica societat anglesa i que tindria el seu reflex en la seua obra mestra.
La solemnitat i perennitat del llibre es també la de la seua estructura. Després d’eixa accidental trobada amb l’indret-talismà del passat que és la casa (dins d’un teòric pròleg que ja és part de la ficció), comença eixe retorn per l’art de la memòria, i ho fa des de l’arribada del protagonista a aquell Oxford d’ensomni i joventut, lloc on trobarà coneixença amb l’altre gran protagonista de la novel·la, Sebastian Flyte, personatge aristocràtic d’estirp anglocatòlica on Waugh vessarà bona part de les seues contradiccions i obsessions. Dies de vins i roses, d’afectacions cridaneres, de diversió i amorosa i juvenil camaraderia. Potser mai s’ha retratat amb tanta qualitat i melancolia la bellesa d’un món en descomposició, ofegat per un temps de canvis encara subtils però que ja trencaven les costures d’un orde quasi ancestral. I també la descomposició dels Marchmain, la pròpia i estrambòtica família de Sebastian i als quals coneixerà Charles Ryder en Brideshead.
L’enamorament amb aires incestuosos de Charles per Julia, la germana de Sebastian, l’excentricitat desvergonyida de Lord Marchmain, el seu arrogant pare, o els turments religiosos i l’encant ingenu de Cordelia, la germana menuda, són només els trets més cridaners d’alguns del personatges inoblidables de la novel·la. Confluïxen a arredonir el conjunt de la narració la bellesa dels escenaris, la profunditat dels traços de quasi tot, i el perfum del temps que Waugh sap convocar com poques voltes s’ha fet: un conjunt de clarobscurs que al remat són un mostrari de les variades formes de la felicitat, de la seua busca, de la seua consecució i de la seua pèrdua.
Retorn a Brideshead és una novel·la excepcional que continua fresca i inextingible caminant amb pas ferm cap al segle d’existència, conquistant generacions de lectors rendits a la qualitat de la prosa, a l’art senzill de la seua estructura eterna, al record memoriós i intens –nostàlgic però feliç– dels nostres millors moments. Perquè arribats a certa edat, tots tenim un Brideshead al qual retornar, uns salons o uns jardins més o menys bells, o més o menys sumptuosos, per on passejar la vella i agraïda memòria.
En La por de la bèstia Anna Moner s’endinsa en la fosca ment d’un psicòpata