Ja no hi ha flamenca dalt dels televisors

La desaparició dels televisors de tub va acabar amb la decoració que ocupava el replanell superior de la tele. La més cañí era el bou, la flamenca (no la del WhatsApp, una nina) i, fins i tot, unes banderilles toreres. Damunt del televisor cabien fotografies familiars, gerres amb flors seques, estàtues de marbre i figures de Lladró, o figures d'imitació de Lladró. Era una època on no hi havia tant de plàstic i, per tant, el gatet eixe que apuja i abaixa el braç no va arribar a temps. Tampoc ho feren els unicorns, ni les pinyes brillants, ni els Funkos. Si no sabeu què són els funkos aleshores esteu totalment fora d'onda, perquè són l'equivalent actual a les Barbies o els Madelman, els compren aquells que jugaren amb estos joguets, però ho fan per a decorar, que jugar ja és cosa d'una altra era que diu Javiera Mena.

Una cosa molt valenciana és decorar les parets, normalment del xaletet, caseta, barraca o maset, amb bona cosa de plats. Així era, socarrat o pintat, amb dibuixos de caça, de fruites o d'unes floretes. Com més gran, millor i penjat d'un clau amb un filferro que passava pel foradet que li havien fet amb molta cura. Eixos plats no aprofitaven massa, tot i que alguns els utilitzaven constantment per a pegar-li la volta a la truita, ja que solien ser prou grans. I parlant de vaixelles, eren ben resistents les Duralex que oferien dos modalitats: de color verd Guàrdia Civil o marró del cristall de les ulleres de sol... que portava la Guàrdia Civil.

La taula és un lloc molt socorregut a l'hora de decorar. Ara solen ser camins de taula, de teles neutres i damunt es col·loca algun fruiter metàl·lic, que més que fruites acaba arreplegant les claus. Abans, el camí de taula era un tapet redonet fet a mà segurament per una boixetera, on es posava damunt la florera o la cistella de fruita de porcellana. No sé si recordeu eixes cistelles on la fruita venia incorporada, les feien a Manises i bé, ja no les fan, per algun motiu serà. El plàstic, el vidre i el metall han anat substituint la fusta i especialment la porcellana, que està un poc passada de moda. Excepte en eixes tasses amb frases inspiradores de l'estil "hui és el primer dia de la resta de la teua vida" o "sempre és un bon moment per a somriure". Eslògans de tres pessetes que han ocupat les cases i els despatxos més cool de les ciutats.

Ara bé, si hi ha una apropiació cultural en decoració, hem de parlar de l'estil nòrdic. Fusta, mobiliari de color blanc, línies llises, llums de disseny, pisos de parquet, alguna planta d'interior i, fins i tot, algun moble antic al costat d'un modern. La qüestió és sentir-se a casa, en un ambient acollidor i lluminós. Però, arriba un punt en el qual totes les cases són iguals i no saps si estàs a ta casa o a la del teu cosí. El cas és que este estil que combina mobles d'Ikea amb algun armari d'herència familiar està tan estés, que ja no sabem si és nòrdic, mediterrani o universal. Però, si ha aconseguit acabar (o almenys parar l'expansió) amb la moda rústica, hem d'aplaudir a Kaüf, Malm, Kleppsta, Matmässig i Stuva ben fort.

Perquè no sé vosaltres, però jo això del moble rústic, parets pintades de taronja, espills amb marcs enormes i figuretes africanes ho porte regular. Era entrar en Banak Importa i imaginar-me viure a l'infern. Si a això li afegim un banc de cuina de granit, unes parets de gotelé (el corrector em diu que cal escriure "gotejat") i uns quadres aleatoris ben colorits de botiga de decoració, m'entren ganes de mudar-me als 70. Perquè allí, almenys, entre els papers decorats de les parets, les làmpades geomètriques i els pisos de mosaic, la cosa no estava tan malament. El problema aquella època eren aquelles façanes de cara vista color roig sang, això no hi ha per on mirar-ho. Perquè la decoració exterior ha passat de meravellosa als pisos antics, a coenta a l'època del creixement poblacional dels 50-80, a totalment eclèctica en l'actualitat.

Perquè només fa falta mirar les portes dels banys de restaurants i les mil maneres que hi ha d'informar-nos de quin bany és de dones i quin d'homes, en molts casos no hi ha manera d'encertar. Els banys, per cert, també han evolucionat pel que fa a la decoració. Per a comprovar-ho cal que entres al bany de la teua iaia, que segurament encara conserva unes baldes de vidre amb potets de perfums i ungüents que no utilitza, estan només de decoració. O al pis d'estudiants de la meua cosina, on la cortineta de la dutxa és una taula periòdica i la tapa del vàter sembla una platja caribenya. Colorins contra classicisme; sabó La Toja en plat de porcellana contra dispensador rovellat metàl·lic ple de sabó Hacendado; olor de Nenuco o Moussel contra l’olor d'Axe, i humitat fruit de la poca neteja.

Si parlem d’olors, tampoc estan de moda, crec jo, l'encens i tota la parafernàlia que l'acompanyava. Perquè una casa amb olor d'encens ha d’estar acompanyada de bruixes, fades, atrapa-somnis, làmpades de mil vidres, plomes i macramé. Aquells que abans feien decoració amb macramé no han desaparegut, simplement ara fan patchwork. Que reciclar està molt bé, i no en comprar cadires stokke com si no costaren 300 euros, però tampoc els cal ficar fundes de patchwork amb la roba vaquera que ja no et poses. Que és comprensible que li tingues amor als primers Levi's que et comprares amb els teus estalvis, però convertits en coixins: ni són còmodes, ni són bonics.

Acumulació contra minimalisme, Marie Kondo contra el col·leccionisme, Ikea contra el moble fet a mida per un fuster. Modes que venen i van, i que configuren les nostres llars de tal forma que algunes "reformades" semblen ja antigues i algunes molt antigues encara estan de moda. Que cadascú trie per a les seues parets el que més li agrade observar, des de pòsters de pel·lícules antigues, fins a làmines d’il·lustradors actuals o el sagrat cor de Jesús que lluïa al menjador de la meua iaia, tot és decoració. Ara bé, la moda del teixit de pell de vaca, això sí que no tenia cap trellat, eixe estil, feu el favor de no posar-lo mai més de moda.