‘Rumba. La girafa que volava fent badalls': la imaginació com a teràpia

VALÈNCIA. L’àvia se n’ha anat a viure a la Lluna però ningú ha avisat Papu d’aquesta circumstància inesperada. Per sort, té a prop Rumba, l’única girafa que posseeix la virtut excepcional de poder volar cada vegada que badalla. Juntament amb aquesta bestioleta i el seu sistema aeri particular, el protagonista d’aquesta història descobrirà a poc a poc els defectes que l’esmentat mamífer demostra com a pilot inexpert, que inclouen freqüents aterratges forçosos i alguna desorientació, alhora que emprén tot un camí ple de situacions excitants i delirants durant el qual tractarà de superar la tristesa a què la nova etapa l’havia portat. Ara bé, aconseguiran tots dos personatges arribar finalment i sense cap més incident fins a aquell lloc desconegut i llunyà en el qual sembla haver-se amagat l’anciana?

Rumba. La girafa que volava fent badalls (Milrazones, 2019) esdevé així un àlbum il·lustrat per a entendre i superar la mort d’una persona estimada; un conte escrit des de la innocència que es centra, per tant, en l’enyorança i l’afecte cap a aquells que ja no hi són, sense oblidar-se’n, però, d’estimular i potenciar la capacitat imaginativa dels primers lectors. Cal destacar ara que aquest és el segon text literari d’Aleix Aguilà, un autor més conegut pels seus escrits narratius i teatrals per a adults que no pas per al públic a què aquest llibre, en principi, es dirigeix. Amb tot, l’escriptor és capaç de concebre una narració àgil i sorprenentment fascinant amb una gran senzillesa estilística, una virtut que engrandeix de fet el valor poètic que desprén tot el relat.

Contràriament, Maria Beitia fa més de quinze anys que es dedica professionalment a la il·lustració. Ha treballat per a segells editorials reconeguts, com ara Akiara Books, també dedicat als àlbums il·lustrats, i per a altres publicacions infantils, com per exemple Cavall Fort. Així mateix, forma part del Col·lectiu Artístic Intrèpidbus, que es dedica a la creació de projectes per als més menuts en formats diferents. Amb aquesta associació ha publicat tres àlbums musicats, L’eriçó Bru, Lua, històries per dormir i En Rocu i el mar dels invisibles. Casualment, dos d’aquests, s’han traslladat al teatre amb una molt bona acollida. A més, les seues il·lustracions també es poden trobar mensualment a la revista digital Catorze Cultura Viva.

En aquest treball, però, Beitia s’allunya amb radicalitat del seu estil habitual i planteja una proposta estètica diferent, que s’acosta una mica al que ja havia esbossat a Canciones de sol y luna, un conte-CD de Marta Gómez. Es tracta d’un plantejament amb un cert gust naïf, tot i que francament captivador, en què la vivesa potent del cromatisme, la candidesa expressiva i la semblança compositiva i formal d’aquestes imatges amb el dibuix infantil són alguns dels trets amb què ens captiva. És per això que a Rumba no hi ha ni rastre d’aquella essència pictòrica basada en el lirisme de les textures, les taques subtils de color i els detalls narratius; una manera de fer que no es troba a faltar en aquest àlbum i que sembla haver inspirat també les imatges d’una altra il·lustradora, com és Rocio Araya.

La capacitat creativa de Beitia és, en definitiva, notable, no sols per a resoldre amb gràcia i eficiència la narració visual sinó també per endinsar-se i interpretar una història que amaga dobles significats i que comença a revelar-nos deliciosament des de les guardes, que també són les encarregades de finalitzar el llibre. Aleix Aguilà i Maria Beitia són, per això, un bon tàndem. Una parella d’escriptor i il·lustradora que s’enriqueixen l’un a l’altre des dels llenguatges que cadascú domina i que aposten per una obra amb un tema complicat, com ara és la mort, sense por i amb franquesa, esperança i, tot i que semble estrany en aquesta qüestió, amb un gran sentit de l’humor. Potser és en aquestes qualitats on resideix, verdaderament, el valor del llibre.