VALÈNCIA. Els malestars del món rural no sempre tenen a veure amb la falta de serveis o amb el turisme que el converteix en postal. Són més subtils: la soledat, el cansament, la sensació de buit, el conflicte intergeneracional, la desconnexió simbòlica, les relacions trencades. De vegades queden invisibles baix un relat oficial que parla de conservació i patrimoni, però que no deixa espai a la complexitat emocional de les comunitats. Reconeix-los no és quedar-se tampoc amb la queixa, sinó obrir la possibilitat de transformar-los col·lectivament. 

Amb eixa idea ha començat la cinquena edició del programa AVAN, la xarxa de residències artístiques que porta pràctiques contemporànies a entorns rurals de la província de Castelló. Des que va començar setembre, sis artistes treballen acompanyata de veïns i veïnes de Viver, Geldo, Vilanova d’Alcolea, Càlig i Vilafranca per a convertir els malestars quotidians en matèria creativa i col·lectiva. La proposta, comissariada per Rafa Tormo i coordinada per Ana Sánchez, culminarà el 18 de setembre amb una trobada a l’UJI i una ruta per les intervencions realitzades. 

Recorden des de AVAN les paraules de l’escriptora Remedios Zafra, qui diu que el malestar que incomoda “potser també una força que mou, que desajusta, que obre escletxes”. Precisament en eixe pensament s’ha reconegut el comissari del projecte Tormo, quan parla d’un programa que ha aconseguit resistir més enllà de la lògica de l’entreteniment: “És un orgull mantindre el suport de les institucions a projectes tan específics com aquests, on la pràctica contemporània és el motor i el centre de les qüestions, en un moment en què la majoria de les pràctiques culturals van de la mà de la festivalització. Després d’anys en la línia de flotació en què semblava que el projecte podia desaparéixer, ara ja ens sentim assentats al territori i amb ganes d’expandir-lo”.

Tormo avança que la voluntat és obrir el projectes a més pobles en pròximes edicions, estenent la xarxa AVAN i fent-la créixer en  territori. Enguany, la cinquena edició reuneix sis artistes, cadascun amb un eix diferent de treball. Laura Marte (Barcelona) desenvolupa a Viver un projecte entorn del ‘Futur aturat’; Javier Soligó (Vilafranca) i Melisa Vezhdieva (Bulgària) treballen a Geldo sobre ‘Desarticular el rumor: joves, imaginari i deixar ser’; Mar Juan Tortosa (Llocnou d’en Fenollet) aborda a Vilafranca com ‘Escoltar el silenci, obrir els sentits’; Maria Avariento (Vilanova d’Alcolea) centra la seua proposta en ‘La tendresa com a pràctica’; i Santiago Ribelles (València) desplega a Càlig una recerca sobre ‘La força de la vulnerabilitat’. 

Amb tot, és en els primers dies de convivència on es posa en joc el plantejament de compartir malestars. Com expliquen els mateixos artistes, no es tracta de portar una proposta tancada, sinó d’obrir processos i establir relacions que després es transformaran en instal·lacions i accions concretes.

Què significa compartir malestars?

Per a Javier Soligó i Melisa Vezhdieva, el malestar es lliga a la joventut i a les seues formes de relació. “Som una generació que arrossega herències del passat, però alhora se’ns projecta com la generació de vidre i se'ns atorga uns deures i responsabilitats. Ens interessa explorar com aquest malestar es viu ací i com l’amistat, com a vincle no institucionalitzat, pot obrir altres formes de ser junts”, expliquen.

A Vilanova d’Alcolea, Maria Avariento posa la mirada en els extrems generacionals i en com s’habiten els espais del poble. La seua reflexió va nàixer d’una escena quotidiana: un dissabte, mentre esperava que isquera el seu fill menut de ballar en la Llar de Jubilats es van començar a acumular a l’exterior caminadors de la gent gran i cotxes de bebés . “Vaig pensar que aquests són els vehicles més habituals al poble. Eixa imatge em va fer veure com els xiquets i els majors moltes voltes es converteixen en espectadors, mentre que l’activitat la sostenen les edats intermèdies”, explica.

Des d’ací construeix el seu projecte amb la tendresa com a pràctica, buscant una cartografia generacional dels espais. “Quan eres menut ets espectador, després participes en associacions com la banda o el grup de ball, i quan et fas major tornes a mirar des de fora. M’interessa veure com els espais es transformen i com podem tornar a compartir-los. Per això vull que siguen els xiquets, els pares i els jubilats els qui dibuixen junts els seus recorreguts pel poble, per entendre on van, on juguen i què recorden d’abans”, apunta.

Per a Laura Marte, instal·lada a Viver, el malestar es manifesta sobretot en la soledat i en el paper de les dones. “Molta gent major viu sola, i hi ha dones que es reuneixen en associacions per no quedar-se tancades a casa. Fins i tot han demanat un autobús per anar a la platja juntes. Eixes petites històries mostren un futur aturat i, alhora, ganes de buscar espais de trobada”, explica.

A Càlig, Santiago Ribelles treballa des del cos com a espai de memòria i alliberament col·lectiu. La seua recerca escènica s’endinsa en la vulnerabilitat física per convertir-la en força compartida i en una manera de connectar amb els altres. Per la seua part, a Vilafranca, Mar Juan Tortosa investiga el silenci i la seua capacitat d’obrir els sentits. Mitjançant escultura i referències a l’imaginari popular, proposa activar memòries silenciades i fomentar la reflexió crítica sobre el territori.

Del malestar a la pràctica artística

A Geldo, Soligó i Vezhdieva treballen a partir de la idea de l’amistat, tant en un sentit col·lectiu com en la seua pròpia experiència personal. Es van conéixer fa només dos mesos en una altra residència i han arribat ací amb la intenció de continuar eixe procés de trobada. “És com un metaprojete: dues setmanes per seguir compartint llenguatge i crear una proposta en comú”, expliquen.

El fet d’arribar en plena setmana de festes també els ha servit per a observar com es relaciona la gent jove i com funcionen els espais de trobada. “És un moment idoni per entendre el context: la plaça, les quedades, els vincles que es creen”, assenyala Vezhdieva. Treballar junts, a més, els ha permés posar en comú mirades diferents. “Jo vinc d’un poble de l’interior, compartisc moltes particularitats i ja done respostes; en canvi, per a Melisa tot és sorprenent i ens obliga a qüestionar allò que ací assumim com universal”, diu Soligó.

A Vilanova d’Alcolea, Maria Avariento transforma la seua reflexió en una cartografia generacional. Coneix bé la vida cultural del poble, però per primera vegada converteix eixe context en matèria artística. La seua proposta consisteix a fer que xiquets, pares i jubilats dibuixen junts els seus recorreguts quotidians pel municipi, per visualitzar les zones que ocupa cada generació i imaginar formes noves de conviure-les. 

“El que vull fer és que jubilats i xiquets compartisquen on jugaven abans i on juguen ara. M’han anat contant llocs que no tenen res a veure: fa només unes dècades jugaven en llocs que hui ja no s’ocupen, mentre que ara els xiquets prefereixen la plaça nova o estar als bancs amb el mòbil”, explica. Avariento planteja convertir aquestes converses en una cartografia col·laborativa sobre un paper transparent, una mena d’estadística visual que permeta veure quins espais ompli cada edat. La imatge final reflectirà una realitat demogràfica molt marcada: un poble amb molta gent gran i molts xiquets, on cotxets i caminadors sovint es creuen pel carrer.

A Viver, Laura Marte també parteix de relats domèstics per connectar amb el tema del futur aturat. Ha parlat amb persones majors que viuen soles i amb associacions locals que intenten trencar eixa soledat a través de noves formes de trobada. Al mateix temps, s’ha fixat en com els comerços de proximitat continuen sent espais de socialització, a diferència dels supermercats, on eixa conversa quotidiana es perd. “Són aquests llocs menuts els que mantenen viva la socialització i els que m’interessa explorar des de la pràctica artística”, assenyala.

Una jornada per compartir i obrir reflexions

Després de dues setmanes de treball als pobles, la cinquena edició d’AVAN tindrà el seu punt de trobada col·lectiu a Castelló. El dijous 18 de setembre, la UJI acollirà l’acte de presentació i una conversa amb Antonio Méndez Rubio (Fuente del Arco, 1967), poeta, assagista i professor a la UV. La seua obra explora els límits del llenguatge, la memòria i la violència simbòlica, sempre des d’una voluntat de resistència i transformació. En el seu últim llibre, Peor es pedir, traça un itinerari incisiu i poètic pel malestar contemporani, el desencant i les formes d’escolta possibles en temps de soroll i precarietat. Una proposta que connecta plenament amb l’esperit d’AVAN: activar el pensament a partir del malestar compartit.

El divendres 19, la trobada In Itinere posarà el focus en els malestars que travessen les persones que impulsen projectes culturals en l’àmbit rural. I el dissabte 20 la ruta pels pobles permetrà veure les intervencions in situ, alhora que es completarà amb espais de reflexió com el de Javier Erro, que reivindica la necessitat de passar “de la desconfiança invisible a la confiança compartida”. “La competitivitat individualista fragmenta la societat, desactiva la solidaritat i impedeix construir comunitats fortes”, apunta, posant sobre la taula com les pràctiques artístiques poden fer trontollar els murs invisibles que debiliten els llaços comunitaris.

AVAN tancarà així la seua cinquena edició, consolidant-se com una xarxa que posa l’art contemporani al servei de la vida quotidiana i que obri nous espais per pensar i imaginar des del món rural.