orígens

Jemima Fabienne Cravan Lloyd, el minotaure que trobà la felicitat a Aspen

Fabienne Lloyd (Londres, 1919 - Aspen, 1997) encarnà sobre la Terra l’enorme bellesa dels seus progenitors, Arthur Cravan i Mina Loy, dos personatges de culte de les avantguardes del segle XX. Però, a diferència d’ells, decidí dur una plàcida vida a 2.400 metres d’altitud, entre les boscoses muntanyes de l’apartat comtat de Pitkin, a l’estat nord-americà de Colorado

14/11/2021 - 

VALÈNCIA. Embarassada de més de quatre mesos, entre octubre i desembre de 1918, Mina Loy espera impacient, primer a Valparaíso i després a Buenos Aires, una embarcació que arribe amb el seu marit, Fabian Lloyd, conegut per tots com Arthur Cravan. En passar l’any les coses han canviat: la Gran Guerra –una de les raons per les quals Arthur viatjava d’incògnit– ha acabat, ella està de sis mesos –allotjada al consolat britànic de la capital argentina– i comença a assumir que el seu estimat, probablement ofegat en les aigües del Pacífic, ja no tornarà. Amb 36 anys, i ja de huit mesos, salpa en tindre l’oportunitat cap a Londres, on viu la seua família i el 5 d’abril de 1919 naixerà la xiqueta que du al ventre.

Segurament no havia tingut temps de parlar-ne amb el seu home desaparegut, però li posarà un nom ben significatiu: Jemima per ella mateixa –era el nom que emprava d’adolescent en els seus escrits íntims i el títol d’un dels seus primers autoretrats–, Fabienne Cravan per ell –amb la feminització del seu nom real i l’afegiment del pseudònim literari– i Lloyd com a cognom del mateix pare, que encara tardaria anys a ser donat oficialment per mort. En aquells moments de desesperació, incertesa i amarga alegria, Mina decidix, doncs, traspassar tota la carrega personal possible a la seua filla, fruit d’una relació amb tints de tragèdia grega.

De fet, en créixer, el físic de Fabienne resulta una bellíssima i poderosa encarnació de la fortalesa colossal del seu pare i la mirada divinal de sa mare. Quan Man Ray i Berenice Abbott la fotografien de menuda, les seues faccions seran majestuoses. Quan Julien Levy, l’home de la seua germanastra major Joella, la veja per primera vegada no podrà més que definir-la com “una espècie de bestiola mitològica, només mig humana, un joveníssim centaure o minotaure”. Quan Carl Van Vechten la fotografie en 1937, en la plenitud dels 18 anys, certament semblarà un impressionant ser mitològic, d’estranya perfecció terrenal.

Però el minotaure, al contrari que els seus pares, es va negar a romandre tancat, i eternament buscant l’eixida, en el laberint emocional de les avantguardes. Si bé després d’educar-se a París, en traslladar-se a Nova York el mateix any de 1937 sí que es dedicà al món de l’art i el disseny, arribant a crear joies per a Helena Rubinstein i Elizabeth Arden, amb posterioritat se n’anà separant. Primer en casar-se en 1944 amb el periodista alemany fugit de la Segona Guerra Mundial Hans Fraenkel i, després del seu divorç, en fer-ho als 30 anys, en 1949, amb l’arquitecte Fritz Benedict, un dels deixebles de Frank Lloyd Wright.

Fabienne l’havia conegut a Aspen, on Joella s’havia casat també en segones noces amb Herbert Bayer, l’altre gran arquitecte que estava convertint aquella xicoteta població de Colorado en un nucli residencial vinculat a l’esqui vacacional. I allà, durant vora cinc dècades, el minotaure trobà la felicitat i la calma que mai havien assolit –ni desitjat– els seus pares. Hi tingué quatre fills, treballà en el despatx del seu marit i, segons apuntava Peggy Clifford en el primer número de l’Aspen Magazine, en 1965: “Mrs. Benedict gaudix de muntar a cavall i invertix molt de temps en els jardins i animals del seu ranxo. Alhora, té el mateix revoltós entusiasme que son pare, Arthur Cravan, per tot allò original i inusual. Fa intricades bromes, destinades principalment a blasmar la pompositat i la pretensiositat; és totalment irreverent un minut i mortalment solemne al següent. Fins i tot els seus amics, en les nombroses festes que organitza, tenen problemes per a diferenciar quan parla seriosament o a la manera surrealista”.

El minotaure, doncs, volgué eixir del laberint, però no renuncià mai als seus orígens. De fet, en els anys 50 acollí a sa mare, Mina Loy, fins al seu traspàs, i molt de temps després, ja en 1997, afrontà la mort amb la mateixa enteresa i dignitat amb què ho havien fet els seus pares. Als 78 anys, recentment viuda, greument malalta i quasi cega, decidí suïcidar-se a sa casa d’Aspen. 

Noticias relacionadas

esp(l)ais » pròxima parada: València

Senglars en la platja

Por  - 

La trobada amb una família de senglars en la serra d’Irta i la pregunta: són perillosos?

next