Mercè Rodoreda, la dona que escrivia per a la posteritat - Teresa Madueño

Del 1908 al 1983 es compon la història de l'autora que ho va fer tot per les lletres catalanes, però esta vegada s'exposa el seu relat lluny dels tòpics dels academicismes, començant per desmuntar la imatge que té el lector sobre Rodoreda ja en la vellesa: “És important comprendre-la des de l'adolescència, ella era la xica que s'enamorava, la que volia ser periodista i no sols la senyora de 60 anys que és una escriptora ja il·lustre. És un poc com si tinguérem eixa imatge seua en el gel”, explica l'autora, “en estudiar diverses etapes de la seua vida i observar-ne les fotografies es descobrix una Mercè que no té res a vore amb la imatge que teníem d'ella”.

Per a desmuntar la imatge, el llibre es tiny d'il·lustracions en to blau klein de la mà d'Elisa Munsó, inspirades dels retrats de De foc i de seda: Àlbum biografic de Mercè Rodoreda de Marta Nadal, que s'interpreten ara des del dibuix: “Hem treballat per separat però les dos representem una Mercé que no és la que viu en l'imaginari comú”, comenta Porras sobre el resultat final de l'obra.

L'encàrrec de l'editorial ve de L'enveja, un relat de Marina Porras en el qual parla de la “gelosia literària” de les grans veus de Cervantes, Austen, Kant i Rodoreda entre altres: “En 'L'enveja' jo parlava molt d'ella perquè la llegia molt, i m'havia quedat amb l'espina d'investigar i saber com escrivia les seues novel·les”, explica Porras sobre l'encàrrec li ve com a anell al dit. Fugint de la biografia a l'ús -i seguint la seua curiositat periodística- se centra en descobrir els secrets de la seua vida, centrant-se en moltes de les seues cartes, les entrevistes que donava en televisió i la manera en què ella s'explicava, generant un relat combinat: “Hi ha un problema a rescatar la seua història i és que hi ha molts estudis que mesclen la seua vida i la seua obra, al costat de publicacions especialitzades i altres anàlisis que no estudien la seua imatge humana”

“La imatge que tenim d'ella és d'una dona distant i freda; ella s'encarrega en el seu moment de construir un personatge a mesura que ha sigut constantment reinterpretat. És una autora tan important que els tòpics sobre ella s'han consolidat molt, i fa la sensació que tots han de tindre una opinió sobre ella, com passa amb les icones”, explica Porras sobre el repte de construir una nova figura del mite: “ jo com a periodista volia conéixer-la en una faceta que es desconeixia, i que em va sorprendre a mi mateixa”.

El llibre es compon de catorze capítols vitals que van des de la infància de Conte de fades de l'autora fins al Refugi parisenc, passant per etapes de descobriment com L'escriptora i la màscara. Cadascun dels capítols reafirma la potència de Rodoreda i la seua capacitat de crear històries fent pedagogia sobre este tema, per exemple amb la defensa de la llengua: “Quan ja és famosa la seua principal preocupació és explicar com d'important és per a ella com a autora la llengua, i com creu que és la base fonamental de la seua vida, per això cada vegada que té un micro davant parla en català”. I més enllà de la lluita per la llengua, que porta sempre com a bandera, escriu sobre política, amor, gènere i la vida a la ciutat amb el coneixement d'estar creant obres per a la posteritat, encara que aleshores la magnitud de tot plegat fora incomprensible.

L'equador de la lectura el marca el seté capítol, titulat Tota jo soc un infern, una cita que es rescata d'una de les cartes que li envia a l'escriptora Anna Murià, en la qual parla de com ella se sent constantment en terra de ningú i del dolorós engany d'Armand Obiols amb la seua exdona. Un capítol que es comprén al seu torn entre 1946 i 1950, moment que canvia totalment la seua percepció sobre la vida: “Té una necessitat de supervivència en manera salvatge, i després d'eixe moment que ha viscut naix en ella una força de contar les coses que transmet tota la seua gràcia a la manera d'escriure”, una tècnica amb què escriu les històries del futur des del passat i amb una capacitat de “connectar amb un món que ja no existix”. “És esta voluntat de transcendència sobre el temps la que li dona profunditat com a escriptora, això i la idea d'escriure pensant que els seus textos es llegiran per a tota la vida”.

Irònicament, esta força en l'escriptura li la introduïx d'alguna manera el mateix Obiols, qui va ser l'amor de la seua vida, qui la convenç a deixar d'escriure només pensant en el futur més pròxim: “li clava al cap un canvi de prioritats, li ensenya el significat de la perseverança, la duresa i el futur del seu treball”. Amb estes pautes i la potència de ser una icona Porras es retroba al final d'Al mig de la vida, jo amb una Mercè que escriu amb la força que colpejaeal xiquet que no vol jugar amb ella al principi del relat. Una autora que era conscient de la transcendència que generaria i que conta el futur sense viure'l: “Ella té una intuïció referent a com d'important serà la seua obra, i amb el seu esforç crea una cosa que la sobrepassa a ella mateixa”. Això es reflectix en obres emblemàtiques com La plaça del diamant, obra la magnitud de la qual no es podria haver imaginat ni en diverses vides.