Oasis, la banda que volia viure per a sempre

VALÈNCIA. Situem-nos. És la nit del 17 de juliol de 2009. Oasis estan damunt de l’escenari de Benicàssim. Prop de trenta mil persones –potser en siguen uns milers més– els escolten amb devoció. De fet, moltes d’elles han escenificat l’exercici de calfament abans de la seua arribada, ja siga esperant durant unes bones set hores recolzats sobre la tanca de contenció molt abans que el sol es ponga, amb perill d’acabar socarrats, ja siga iniciant carreres desfermades cap a la gran explanada, com pollastres sense cap, uns minuts abans de la seua actuació.

Els anglesos comencen a fer sonar “Wonderwall”, una melodia eterna que per si sola ja serviria per a explicar la perdurabilitat del seu cançoner. Quan arriben a la mitat de la seua interpretació, amb el recinte sencer convertit en un karaoke gegantesc, Liam Gallagher decidix desaparéixer d’escena amb un sol comentari: “Ja vos la sabeu, que vos foten!”. La resta del grup continua tocant per inèrcia, com si foren els músics del Titànic mentres el vaixell comença a afonar-se.

Hi ha certa desorientació, desconcert, però només relatiu: tot el món sap com se les gasta el germà menor de la parella. Al cap d’uns segons torna per a rematar una faena que ni tan sols calia apuntalar: quan una cançó passa a formar part de l’esperit col·lectiu de tota una generació deixa de pertànyer als seus autors. Per a sempre. Al sendemà la banda es queixa que les condicions sonores del recinte no havien sigut les més idònies i qualifica el bolo com una pèrdua de temps. Tot i que ningú diria que han diferit gens ni miqueta de les d’anteriors o posteriors visites, ja per separat. 

Abonats al sol de Benicàssim

En tot cas, aquella escena, que es podria haver repetit en qualsevol altra de les moltes compareixences d’Oasis al FIB, l’únic recinte valencià que han xafat (i de manera reiterada: tres com a banda i quatre més com a solistes, més que cap altre nom estranger en la història del degà dels nostres festivals), és prou indicativa del seu tarannà i del vigor evocador, fins i tot elegíac, pràcticament homèric, de la seua música. Llegendaris, vaja. Poden, fins i tot, permetre’s el luxe de viure de rendes. ¿Quant de temps fa que no fan un disc que estiga ni remotament a l’alçada de les seues dos primeres obres mestres? No els cal, la veritat.

Un altre moment molt familiar, almenys per a nosaltres (que no per a ells): Liam, una altra volta ell, desafiant els fotògrafs que s’amuntonen al fossat just davant de l’escenari, mirant-los fixament, agitant un feix de bitllets amb ànim provocador. És el FIB de l’any 2000, la seua primera visita, i ho fa sense Noel, qui no ha aguantat més les eixides de to del seu germà i l’ha deixat plantat uns dies abans. Per tant, sense el seu compositor principal, són uns Oasis aparentment descafeïnats. Però la roda ha de continuar girant i igual és que el que estiguen perpetrant es parega més a un concert d’una banda de tribut a Oasis que als mateixos Oasis. Cal oferir el que la gent vol, sense matisos. Just després, en un dels escenaris secundaris, Genís Segarra, teclista del duo català Astrud, s’ho pren amb una dosi de càustic sentit de l’humor: “Nosotros sí hemos venidos los dos, no como los Onasis (sic)”.

A muscles de gegants

Són anècdotes que poden paréixer detalls secundaris, però no ho són tant. Expliquen el caràcter de dos músics que van tocar el cel. L’èxit de masses en cosa de només uns mesos. Els que van del seu primer single, “Supersonic”, en abril de 1994, al mes d’agost d’aquell mateix any, en què el seu primer àlbum, Definitely Maybe, va rebentar les llistes amb més de quinze milions de còpies venudes. Un ascens meteòric en temps rècord, que va encimbellar els dos germans d’extracció obrera de Manchester a l’Olimp del pop britànic més atemporal, conjugant com feia moltíssim temps que ningú era capaç, amb una insolència i una inspiració que semblava sobrehumana, els espectres del desvergonyiment lúbric i desafiant dels Rolling Stones, la duresa de les guitarres de Led Zeppelin, el desafiament dels T Rex i, sobretot, el perfil melòdic dels Beatles. Eren temps de brit pop, sí. I tot i que potser va arribar abans la gallina que l’ou (el terme ja era comú quan ells van emergir), ningú va encaixar millor amb l’etiqueta.

En 1995 What’s The Story, Morning Glory? va confirmar, amb més maduresa, el seu fulgor. Cançons com “Dont Look Back in Anger”, “Some Might Say” o “Champagne Supernova” (esta amb la benedicció del mateix Paul Weller) refermaven la seua supremacia: el nord proletari i orgullós, els supporters d’un Manchester City llavors condemnat a l’ostracisme futbolístic davant l’accent cockney impostat pels esnobs londinencs de Blur, fans de l’opulent Chelsea FC. El joc (i el xoc) d’estereotips socials estava servit. Oasis van vendre encara més, trenta milions de discos, doblant les xifres del debut i guanyant l’artificial duel amb els de Damon Albarn. La seua actuació davant de 250.000 persones en agost de 1996 a la localitat britànica de Knebworth, quan només dos anys i mig abans eren uns complets desconeguts, és la estampa que definix tota una època. Però a partir del tercer treball llarg la seua bona estrela (creativament) va començar a llanguir. No així el seu tiró mediàtic. La tibantor entre Noel i Liam –tan familiar a qui conega la història dels germans Davies i The Kinks, per exemple– va arribar a un punt de no retorn i es van separar definitivament en 2009.

Els seus trajectes en solitari han patit daltabaixos, tot i que, sorprenentment, el de Liam ha anat millorant prou últimament davant la singladura una miqueta més agosarada, però ara un poc estancada, de Noel, el cervell darrere dels grans títols de la banda. Ja fa molts anys, en tot cas, que els rumors sobre una possible reunió retronen. Sempre atiats per Liam, el més interessat, mentres que Noel va dir fa anys que no ressuscitaria Oasis “ni per 50.000 milions d’euros”. Textual. Però en gener d’enguany el benjamí encara insistia. No claudica. Coses més estranyes hem vist en este surreal present pandèmic. Només el temps dirà si, com en el mite de Faust, els Gallagher vendran la seua ànima al diable per un grapat de lliures esterlines i acompliran així la màxima amb la qual es van donar a conéixer al món: “We see things they’ll never see. You and I are gonna live forever”.