Fotograma del documental 'Visca el piano!'CASTELLÓ. Tot el qui coneguera a Carles Santos, o ha llegit sobre el músic de Vinaròs, sabrà que el piano era molt més que un instrument per a aquest. El piano va adquirir una dimensió superior durant la seua carrera. No l'utilitzava únicament per a interpretar i comprendre, sinó que ho fonia amb moltes altres arts i passions. "Carles Santos considerava el piano com el millor ordinador que hi ha. No sols el tocava, volia experimentar amb ell", deia, anys arrere a aquest diari, José Luis Miralles, un pianista de Vila-real que ha seguit de ben a prop l'obra del vinarossenc.
I aquesta inquietud per anar més i més enllà, va dur a Santos a experimentar fins i tot amb la pianola, un instrument que pot tocar sol i que, segons les paraules del mateix Santos, és capaç de convertir-se "en un personatge que balla la seua pròpia música, es mou, gira, va i ve". Prova d'això és La Lligotària, la pianola que el compositor va demanar a l'empresa Aeolian construir per als seus espectacles.
La primera volta que aquesta va ser utilitzada va ser en 1994. Tant de bo, des de la seua presentació en 1997 a un concert en el Liceu de Barcelona, no s'ha tornat a encendre més. Serà ara, més de dues dècades després, quan torne a exhibir-se en una acció artística de la Fundació Caixa Castelló. El pròxim dissabte 2 de desembre la pianola tornarà a actuar, després que la Fundació Caixa Vinaròs haja invertit en la seua restauració, en la Sala San Miguel de Castelló, a les 19:30 hores.
"Jo no estic, però queda la pianola a dalt, tots estem sotmesos al rigor absolut d'aquesta màquina. Instrumentalment, és capaç de fer coses que una persona no seria capaç de fer, però al mateix temps és una màquina i, per tant, no té la presència ni la subtilesa que té una persona tocant el piano", va assenyalar el músic en el seu moment. Unes paraules que serveixen, en certa manera, per a explicar es viurà en dues setmanes. El compositor que va faltar l'any 2017, no estarà a l'escenari, com volia que ocorreguera quan isquera la seua pianola, però tampoc aquesta podrà igualar la seua imponent presència.
Ara bé, com aquest volia que fora, serà segur tot un espectacle. La Lligotària interpretarà una peça de Bach, mentre es desplaça per l'espai i entra en interacció amb el públic que allí s'encontre. Un fet que podria semblar màgic, però que respon al fet que l'instrument està completament automatitzat. La pianola integra motors de mobilitat en totes les direccions i un comandament de distància. Així, des de qualsevol punt es poden controlar les funcions de mobilitat.
"Es genera una curiosa obra escultòrica en moviment que mostra l'apassionada relació de Carles Santos amb els seus pianos. Un artista capaç de generar un univers poètic, música i visual coherent, radical i compromés amb la seua època i amb el seu públic", manifesten des de la Fundació Caixa Castelló.
Amb tot, abans de l'esperada actuació, es projectarà un documental de 12 minuts, del director Pere Portabella, en el qual Santos interpreta algunes de les seues peces al piano, amb la participació de la Lligotària. Visca el piano!, com diu el film, va ser realitzat a propòsit de l'exposició del músic en la Fundació Miró de Barcelona durant l'estiu de 2006.
La relació entre Portabella i Santos es va traduir en molts encontres i vàries filmacions. La primera als anys seixanta quan el poeta Joan Brossa va presentar el músic al cineasta, perquè participara en el seu primer film, No compteu amb els dits (1967). Des d'aleshores, les seues carreres no van deixar de creuar-se. I tan sols un any després, van posar en escena Concert irregular (1968), un homenatge als 75 anys de Miró.
