'L’últim estiu a Roma': la nostàlgia agredolça d’una època

VALÈNCIA. Les vicissituds per les quals poden passar determinats llibres podrien ser matèria d’estudis sociològics. O de les relacions entre certes modes o moviments i la recepció que el públic lector –inevitablement amerat d’eixes modes o tendències– dona, en un moment particular, a una concreta obra. Un cas digne d’eixos estudis seria el de la novel·la L’ultima estate in città (L’últim estiu a Roma). El llibre, sorgit de la ploma de l’italià Gianfranco Calligarich (Asmara, 1947), era la primera novel·la de l’autor i va guanyar, en 1973, el llavors prestigiós Premio Inedito. Publicada per l’editorial Garzanti amb un tiratge de dèsset mil exemplars, el llibre va rebre excel·lents crítiques i exhauriria aquella primera edició en només tres mesos. I a partir d’ahí el silenci.

Un silenci estrictament editorial, perquè L’últim estiu a Roma es convertiria, a partir d’aquell instant, en això que hem convingut a denominar un llibre de culte. Així, per tota Itàlia i durant dècades la novel·la es transformaria en una cobejada peça de caça, en un perdut trofeu a descobrir i obtindre entre els polsosos prestatges de les llibreries de vell, el desorde de les parades ambulants o les biblioteques tristament liquidades. Acadèmicament, el llibre no deixaria mai de tindre presència, i seria carn i matèria de tesis doctorals i objecte de fervor de milers de lectors units en una sort de confraria més o menys secreta i lleugerament obsessionada, com tota bona confraria. Tanta devoció va rebre la seua recompensa en 2010 amb la reedició (esgotada ràpidament i no reimpresa: la marca de la casa) per part de l’editorial Aragno, i noves i enceses crítiques que saludaven entusiàsticament el redescobriment. I molt recentment, la mítica editorial Bompiani la va incloure al seu catàleg, propiciant nombroses traduccions i donant-li la dimensió internacional que probablement sempre havia merescut.

L'últim estiu a Roma (Proa, 2020) és una novel·la que en el propi pecat porta la penitència, i potser això explique bona part de l’estrany anar i tornar editorial que ha tingut. Perquè el llibre arreplega el desassossec existencial que en els primers 70 del segle XX era ja un perfum claudicant, amb ecos d’un passat més o menys immediat però en qualsevol cas certament allunyat d’una modernitat que ansiava, com totes les modernitats, liquidar desagraïdament el pare i estar a coses noves. Tota eixa sort de desubicació cultural i ambiental només podia afavorir l’entusiasme dels nostàlgics del moment (els fervorosos lectors de la primera edició) o l’interés que sempre desperta una bona novel·la que dona fidel testimoni –tardà, però testimoni– d’un temps i d’una manera de viure (els curiosos lectors de la segona i tercera edició).

El protagonista de L’últim estiu a Roma és Leo Gazzarra, aprenent de periodista fugit de la seua Milà natal per un neguit sempre present (aquell desassossec), però també per la l’atracció i proximitat d’un mar que actua com a element de redempció al llarg de tot el llibre. La Roma que acull al jove Gazzarra és una ciutat que ens recorda indefectiblement la que va eternitzar Federico Fellini en La dolce vita (1960), però també, d’una manera estranya i impossible, però certa, la que Paolo Sorrentino va deixar-nos, també amb aires de perdurabilitat, en La grande bellezza (2013).

Leo Gazzarra deambula per la ciutat entre visites a amics, compliments estrictes de les escasses faenes periodístiques i la presència de l’alcohol com un anestèsic necessari, un company que ajuda a superar tot eixe spleen indolent que només és el pòrtic d’una soledat immensa, i per a la qual el protagonista només té el recurs de la literatura i les passejades. Plaça del Popolo, el Trastevere, la via del Corso, Campo dei Fiori, Trinità dei Monti, la plaça de Spagna, però sobretot la plaça Navona amb els seus bars i terrasses, els seus cambrers coneguts i tota una fauna de pocs amics i molts saludats que en mig de la magnificència de l’entorn mostren les traces d’una frivolitat i d’una buidor total.

Tot i els llocs tan tòpics, la Roma que Calligarich retrata no és la del turisme, ni es percep la presència del passat imperial de la ciutat, perquè el pensament narrat en primera persona es destil·la en una prosa resignada que recorda la dels protagonistes (també en primera persona) de certes novel·les del gènere negre, amb eixa mescla de duresa i sensibilitat que oculta una profunda inadaptació a la vida corrent, als motles establits. 

En una de les visites a les cases dels pocs amics que manté, Leo coneixerà a Arianna, l’altre gran personatge sobre el qual pivota l’eix de la novel·la. Bella, fràgil, inconstant, farcida dels tòpics de la frivolitat, l’enamorament que provoca en el jove periodista es transformarà en una relació intermitent, de dies arravatats i setmanes d’oblit, de fugides al mar i passejos per carrers i places durant un estiu que Leo Gazzarra percep com l’última oportunitat d’obtindre la serenitat i el sentit que es resistixen a instal·lar-se en la seua ànima.

Tota eixa peresa de viure que amaga una derrota per incompareixença i anestesiada per l’alcohol, ens mostra que la soledat més atronadora és la que es produïx entre les multituds de les grans ciutats, un retrat entranyable de l’home desencantat que només troba consol en les veus que sorgixen dels llibres, i que com un testament literari el narrador enuncia i prefigura en els títols i els autors dels volums que el protagonista porta en una de les seues maletes, en la fugida al mar: l’Ulisses, Moby Dick, Joseph Conrad, El gran Gatsby, Martin Eden, Nabokov, T.S. Eliot, Shakespeare, El quartet d’Alexandria…

Novel·la trista i bella, amb L’últim estiu a Roma Gianfranco Calligarich va alçar un testimoni valuós i memorable, una obra alabada fins a la sacietat en el seu moment –entre altres– per Natalia Ginzburg, i que a més suposa, més enllà de les modes ambientals i literàries, un escaló més en la consecució de Roma com a capital d’una certa i molt potent melancolia, desproveïda de records esplendorosos del passat però lligada eternament a les arts, i d’un neguit de viure amb la presència d’un solatge tan amarg com tremendament atractiu.