'Quan jo vaig nèixer': el plaer de les primeres descobertes

VALÈNCIA. «Quan jo vaig néixer, no havia vist mai res. Només la foscor, ben fosca, de la panxa de la mare. No havia vist mai el sol ni cap flor ni cap cara. No coneixia ningú ni ningú em coneixia a mi». La vida és un descobriment continu que comença amb el naixement tal com ho recorda el narrador de Quan jo vaig néixer (Takatuka, 2018), d’Isabel Minhós Martins i Madalena Matoso, un infant de mirada innocent i fascinada pel món, que explica tot el que ha aprés des que ha nascut i com és de meravellós saber que dia rere dia continuarà descobrint-ho una miqueta més. Aquest argument de descoberta, juntament amb l’excel·lent proposta visual d’aquesta obra, són dos dels trets que van dur a incloure-la en el Pla Nacional de Lectura de Portugal i, a més,  que obtinguera el 2007 una Menció Especial del Jurat en el Premi Nacional d'Il·lustració del país lusità.

Efectivament, aquesta és, d’una banda, una traducció de Txell Freixinet Raspall i, d’altra, una autèntica declaració de principis de l’editorial catalana que, darrerament, s’està fixant en la producció portuguesa d’àlbums il·lustrats. En aquesta ocasió, l’escollida ha estat Planeta Tangerina, que, amb un catàleg exquisit de publicacions, fa anys que demostra tant la innovació i la creativitat com la qualitat intel·lectual i professional dels editors, els autors i els il·lustradors veïns. Submergir-se en l’edició infantil portuguesa comporta, però, un esdevenir d’estones llarguíssimes viatjant d’editorial en editorial i d’àlbum en àlbum admirant tot un seguit de tresors il·lustrats que accentuen els desitjos de saber-ne més i més. S’ha de reconéixer, per tant, que Takatuka sap triar encertadament entre tants bons materials, tot i que aquest és només un altre aperitiu de tot allò que hi podríem trobar si ens hi capficàrem de debò. 

Resulta curiós descobrir, a més, que Isabel Minhós Martins i Madalena Matoso són un tàndem creatiu consolidat amb un grapat de llibres d'èxit a les esquenes, molts dels quals han estat publicats, precisament, per Planeta Tangerina, un estudi d’il·lustració i disseny que van fundar totes dues el 1999 el qual, passat el temps, s’ha convertit en l’editorial de prestigi que hui coneixem. Així, en Quan jo vaig néixer han tornat a unir esforços i talent per a presentar una història amb el segell de la prosa poètica i precisa amb què Minhós forja un cant a la vida que vesteix, alhora, de la senzillesa i la delicadesa que demana qualsevol relat infantil. És cert, però, que els nombrosos descobriments d’aquestes primeres sensacions i percepcions mitjançant els sis sentits —si incloem l’imaginatiu—, de vegades, s’allargassen en excés, i fan la lectura una mica fatigosa. 

Amb tot, són les il·lustracions de Madalena Matoso les encarregades d’il·lustrar amb expressivitat i alegria el cert posat melancòlic de la narració i ho fan des de la portada, amb la presència d’un arbre exuberant farcit d’ocells vistosos que anticipa el cromatisme dominant del llibre, basat en les tintes planes i en la repetició màgica de negre, blanc, roig, verd i groc. Les guardes, amb una deliciosa sintonia estètica amb la resta de continguts visuals, segueixen també amb aquesta mateixa representació vegetal. La popularitat del símbol de l’arbre de la vida, tant present en moltes tradicions com un punt central i com l’eix del món que estableix la unió entre el cel i la terra, que dóna fruits, ja que simbolitza la totalitat de la vida existent, sembla, doncs, prendre força en les il·lustracions de la portuguesa, que, a més, segueix aquesta iconografia en canviar els ocells per cireres.

Quan jo vaig nèixer és, en definitiva, una barreja captivadora entre la narració lírica d’Isabel Minhós Martins i la potència visual, tan naïf i fascinant, de Madalena Matoso. Un còctel artístic que celebra la vida, que es mereix conéixer i reafirma el missatge esperançador amb què conclou la història: «Ara, com a mínim, ja he aprés que tinc un món sencer per descobrir, milions i milions de coses i llocs on les mans no han arribat mai. Milions i milions de respostes amagades, milions i milions de colors que no he vist mai». Només caldria afegir, milions i milions d’àlbums il·lustrats com aquest amb què Takatuka ens sorprén aquesta tardor que està a punt d’acabar. Haurem de dir-li, doncs, allò d’obrigado pela visita o, millor, per la revelació.