un passeig per les fotografies de josé l. Azpitarte

La Castelló que no ix a les guies: racons que s'han convertit en símbol de la ciutat

6/02/2021 - 

CASTELLÓ. Si hi ha un moment oportú per a parlar de Castelló, tant del seu passat, el seu present, com del seu futur, és ara. La ciutat viurà les pròximes dues dècades una sèrie de canvis que la convertiran pràcticament en una urbe nova. Així ho dicta el seu Pla General, un document que s'espera que entre en vigor a partir de setembre i que marcarà el futur urbanisme de la capital de la Plana. 

Són molts els somnis que hi ha darrere d'aquest projecte, però entre d'altres, s'espera que Castelló siga una ciutat "més verda i moderna" i un lloc, com diu la mateixa alcaldessa, "més atractiu on viure". Amb dates, la versió inicial del PGE preveu 5,3 milions de metres quadrats de sól per al seu desenvolupament residencial, industrial i d'altres activitats. A més, la superfície no urbanitzable i protegida serà del 48 per cent. Una aposta en ferm per una vida més sostenible, que va acompanyada d'un objectiu major: dotar a Castelló de "coherència". 

Una qualitat que des de fa molt de temps, tant arquitectes com dissenyadors locals, reclamen. "Castelló ha perdut la coherència que tenia, però té un gran potencial. Fins als anys 40-50 era bonica i ara no ho és, tot i que tampoc és un desastre", assenyalava fa un parell d'anys Santiago Martín, codirector de l'estudi de disseny Vitale. "Tenim una versió un poc conformista d'ella. Castelló no és el paradigma, no presumirem d'estètica, però tampoc li donarem l'esquena. No hi ha que abandonar-la", deia per la seua part el publicista Jaime Pire.

No serà fàcil refer la ciutat, ni serà un canvi immediat. Tampoc se sap amb certesa si servirà com a estímul per a frenar el despoblament que viu el cor de Castelló des de fa anys. Però, el que és evident és que aquest esdeveniment marcarà un nou període per a la ciutat. Un futur que ara com ara desconeixem i que ens obliga a mirar com mai el present. En especial, cal mirar a eixa Castelló que, a més a més, no ix a les guies, però que explica molt bé com aquesta és.

Què té Castelló de diferent

Des que la crisi sanitària ens va deixar caminar de nou sense rumb per les ciutats, José L. Azpitarte va començar a passejar com feia temps que no ho feia. Unes rutes càmera en mà que van donar origen a una sèrie de fotografies conegudes com a 'Racons de Castelló'. Polígons, descampats, urbanitzacions, portes, masies, escales... Racons que diuen molt més de la ciutat que altres cases o places. "Castelló té una arquitectura singular, com també la tenen altres ciutats. En el seu cas, al centre igual pots trobar edificis de vuit plantes com, al seu costat, una casa molt antiga d'un pis. Elements diferenciadors que de veure'ls tant els tenim com assumits, però són molt significants", considera Azpirarte.

No obstant això, el fotògraf observa que quan es parla dels "racons de Castelló" són sempre "llocs bonics". Un llistat que, malauradament, es deixa fora d'altres que, si bé no són tan estètics, també són símbols. "Dins de la ciutat tenim molts magatzems industrials perquè abans Castelló era molt menuda, ha crescut en els últims anys, i això es nota. El que abans eren les afores, on romanen les naus, s'ha integrat perfectament dins de la ciutat. Això diu molt de Castelló", insisteix el professional. I és que, tal volta, no estava el municipi preparat per a abraçar tot eixe creixement i donar-li la coherència que, passat un temps, l'espai necessita.

Tal com deia, David Díaz Mundina, membre de La Exprimidora, en un encontre passat que va cobrir aquest diari, el desenvolupament que va haver-hi a l'Espanya dels anys 60-70 va influir considerablement a la deixadesa de la ciutat. "Es van fer edificis amb infinitat d'altures diferents. Un todo vale a l'hora de construir que es va accentuar per no tenir una ordenança urbana com toca".

Per això, és fàcil trobar a Castelló zones comunitàries que no estan cuidades, magatzems que pareixen abandonats, tots elements amb els quals ens hem acostumat a conviure. I potser, molts d'aquests espais es convertisquen en passat quan la ciutat, ara sí, es repense. En el seu cas, si José L. Azpitarte poguera demanar, demanaria traslladar cap a la capital les cases d'estil modernista de Borriana. "Treballe al poble i veig que tampoc està molt valorat o no hi ha prou diners per a recuperar-lo, però em fascinen aquestes cases", diu el fotògraf, que igualment apunta: "Si la part antiga de Castelló s'haguera conservat, simplement amb això em pareixeria suficient. Són allargades i estretes, tenen un estil propi i molt únic".

Li agradaria al castellonenc fer també una sèrie de fotografies de Borriana, com la que ha fet per a Castelló. Ho va intentar, reconeix, a l'estiu mentre passejava amb bicicleta, però tot i que el que sent per la fotografia és més que una afició, no viu Azpitarte d'açò. "Fa un temps que em deixe endur. Si apareix alguna exposició o projecte de manera natural bé, si no, no passa res. Abans em presentava fins i tot a concursos, però és prou decebedor."

El que ara mou al fotògraf és el seu interés per capturar l'arquitectura que ens envolta. Elements quotidians que passen desapercebuts i que, com dèiem, conten més sobre la ciutat que altres monuments als quals el pas dels temps ja no els afecta. És eixa senya d'identitat la que ara la ciutat ha de saber cuidar i projectar.

Noticias relacionadas

el paspartú

Segrelles inédito: fotografías para antes de una ilustración

Por  - 

Durante el rodaje del documental 'Segrelles. Ilustrador universal', se hallaron en la Casa-Museo José Segrelles, en Albaida, medio centenar de negativos fotográficos que prueban, contrariamente lo que se creía: que el gran ilustrador valenciano se sirvió de esta técnica para preparar las composiciones de muchas de sus obras más icónicas. Fotografías que vuelven a ver la luz cien años después gracias al empeño de la productora Estrela Audiovisual y que presentamos en primicia en Culturplaza

next