CASTELLÓ. On abans hi havia un patí, bullici i caos; ara hi ha un Espai d'Art Contemporani que espera cada dia silenciosament rebre noves visites per tal de donar a conéixer les obres que al seu interior habiten. Però tornant a eixe passat, cal recordar que molt abans d'una institució artística, el perímetre que avui ocupa l'EACC fou el d'un dels patis de la Casa de la Benefiència. Una institució, en aquest cas, educativa, que va donar allotjament durant tot el franquisme i ben entrada la democràcia a centenars de menors i adults, i on també hi havia classes per a sords. Així mateix, el passat del centre artístic no es pot entendre sense la seua vinculció amb l'aigua, ja que prop de l'edifici transcorria la séquia major. Una via de reg avui soterrada que marcava els límits de la ciutat de Castelló. Una referència que parla també dels estancs buits que envolten l'Espai.
En Filtracions, la nova exposició que es podrà veure des d'aquest dissabte al centre artístic, Pilar Beltrán aborda la història que hi havia abans de l'EACC. Ara bé, no ho fa desplegant fotografies, vídeos o documentació explicativa de l'època, sinó evocant eixe passat mitjançant textos, objectes, sons i filmacions pròpies que l'artista ha creat arran la seua investigació i que reinterpreten aquesta memòria. Amb tot, la creadora de Castelló també ha volgut connectar el centre en el seu present. Avui dia, aquest s'ubica molt a prop dels conservatoris de música, raó per la qual el so que els seus alumnes generen també arriba fins a les portes de l'edifici, aconseguint colar-se dins.
"Per més que un espai siga estanc, i que no tinga finestres com ocorre amb l'EACC, no significa que aquest siga impermeable al que passa al seu voltant. Al contrari. Quan estàs ací de vegades es sent el conservatori", assenyala Beltrán. Entenent el passat com una filtració, l'artista presenta una instal·lació amb la qual reflexiona sobre les maneres d'estar i posicionar el cos en institucions com l'EACC o l'antiga Beneficència.
"Pilar ha fet un exercici de memòria", apunta Carles Ángel Saurí, exdirector de l'EACC i comissari de la mostra, qui afegeix que l'artista "no ha generat una imatge fixa del que era abans l'EACC, sinó un exercici on hi ha moltes anades i tornades. És molt bonic veure com ha interpretat l'espai com un perímetre, un dibuix que superposa a un altre perímetre, i que demostra com aquests generen possibilitats tan distintes. Un perímetre defineix un espai, resignifica el seu ús i, sobretot, el que provoca és que els cossos es proposen d'altra manera".
Saurí, que amb aquest projecte tancarà una etapa a l'Espai d'Art de Castelló -sent aquest l'últim projecte que quedava del seu programa com a director artístic- afirma que precisament el que li semblava interessant de la castellonenca és que crea 'in situ' a partir del que cada lloc li conta. "Pilar necessita situar-se en l'espai, entendre'l i a partir d'ahí proposa. El seu ego artístic no està per damunt de l'espai. No arriba i imposa la seua narrativa, sinó que és gràcies a la conversa entre el lloc on treballa i el que genera que s'acaba construint la peça". D'altra banda, destacar que Pilar Beltrán és la primera dona de Castelló que protagonitza una exposició individual a l'EACC.
El que trobarà, en aquest sentit, l'espectador serà una sèrie de peces que aborden la qüestió perimetral. Dins de l'exposició hi ha tres basses d'aigua flexible. Unes basses que han sigut extretes del seu espai habitual, les zones de reg, i que ara evoquen els tres patis que tenia la Beneficència, un d'ells on ara s'ubica l'EACC. Amb tot, les basses han sigut convertides en una espècie de llit gegant sobre el qual una pot asseure's o estirar-se.
"De sobte es proposa una altra manera d'estar en la sala d'un museu. Normalment, una institució artística es veu des de la vertical, però aquí, al tombar-te ho observes en horitzontal", assenyala Saurí. Alhora, Beltrán confirma que el que buscava amb aquesta instal·lació era "trencar tota la rigidesa d'un muntatge minimalista". De sobte, una estructura abstracta com una bassa, que és rígida i dura, és tot el contrari: una bassa amb aigua que s'emmotla a tu. "Al ser flexible i tou redefineix la seua forma cada vegada que algú interactua amb ella. Això és super interessant, perquè la mateixa interacció redefineix la peça i la mateixa peça redefineix la manera d'estar de l'espectador en la sala, que habitualment es centra a contemplar una determinada obra", afegeix Saurí.
Muntatge de 'Filtracions'D'altra banda, Pilar Beltrán ha produït una obra en format vídeo en la qual s'entrevista amb Modesto Fabra i el seu fill homònim, dos testimonis de la vida en la Beneficència. Mentre que un va ser director i professor de llenguatge de gestos, l'altre fou un dels tants alumnes que corrien pel pati i estudiaven a les seues classes. A Filtracions, les converses es poden veure traduïdes per dos intèrprets a llenguatge de gestos i per a qui no conega aquest codi, també estan transcrites. Ara bé, l'espectador haurà de buscar-les entre els documents que hi ha a la sala. I és que, precisament, el que es busca amb açò és posar damunt la taula la condició abstracta del llenguatge.
"El fet que el llenguatge no s'active des del registre oral i textual trenca amb la seua identitat hegemònica i torna l'oralitat, imatge. Una imatge que com tot llenguatge és críptica per a aquell qui no coneix els seus codis. Amb aquesta peça Pilar Beltrán reflexiona sobre la interpretació de la història, sobre l’abstracció del llenguatge i sobre la condició interpretativa i subjectiva de qualsevol relat".
En altre lloc, una sèrie de gravacions a diferents assajos dels conservatoris ressonaran durant l'exposició. Pels murs i finestres de l'edifici es filtra el so dels instruments de l'alumnat. Un paisatge sonor de cançons que moltes voltes no s'acaben de tocar del tot, ja que els alumnes paren i ja continuen o tornen a començar. "Aquests no acaben de generar mai una lectura contínua i és el que també ocorre amb l'exposició. Tot el temps hi ha talls, imatges no concretes i abstractes, que parlen de la filtració", explica Saurí. Filtracions és, en resum, un treball que separa els sòlids (imatges tipus documental i objectives) i es queda amb una col·lecció d'imatges fluides (abstractes, polièdriques i no conclusives).
En el seu cas, Saurí considera que aquesta exposició té elements de totes les mostres que han recorregut l'espai durant la seua etapa. "El descrèdit de la realitat treballava amb elements i material que n'hi havia a l'espai i Pilar ho fa també, però des de la història. Així mateix, les basses tenen eixa cosa que recorda a La Ciutat del Transport; de sobte vam necessitar un camió per omplir-les. Però la posada en escena i les peces tenen molt a veure amb eixa mirada opaca que generaven les obres de Sneckdown. I al temps, l'exposició necessita i demana que l'espectador tinga eixa mirada arqueòloga com tenia la de Michele"
L'EACC inaugura també l'exposició de Nicoleta Moise Reclinar la imatge, torçar el gest, on l'artista presenta un recorregut format per tres peces que ens traslladen a un lloc d'obertura, un espaitemps on parar atenció, reflexionar i imaginar a través de l'arxiu. El treball de Moise retrotrau imatges que possibiliten qüestionar els processos d'alterament del cos al llarg de la història, en concret els de les socialitzades com a dones, convidant a pensar el present, però, sobretot, a imaginar altres futurs que siguen possibles.
Per a Castelló, l'artista presenta tres investigacions que guarden relació amb el joc de muntatge i composició de la imatge, la cerca del significat del gest i l'elaboració de nous enunciats a través de processos assagístics. En elles, es pensa sobre i a través dels cossos constituïts com a femenins, de la seua domesticació i el seu intent per a alliberar-se.
