CASTELLÓ. La Casa de la Beneficència de Castelló complirà, quan desembre s'esgote i arribe a les nostres vides el 2022, dos-cents anys. El centre va acollir durant tot el franquisme i ben entrada la democràcia, centenars de menors que passaren anys interns en aquest centre gestionat per les Germanes de la Consolació. Tant de bo, avui, són molt poques les persones que coneixen la història de la Beneficència, ni tan sols hi ha qui sap de la seua existència. El silenci d'un patí és el documental que, ara quan la memòria història està més en voga, ha volgut contar tot el que aquelles parets amagaren en el seu moment.
"Quan vaig eixir de la Beneficència fou com si m'hagueren tret de l'infern", relata Manuel Falco Gracia, ‘Chispa’, qui va passar quinze anys de la seua vida a aquest centre. Igual que ell, molts altres xiquets de famílies sense recursos acabaren visquen ací. Un centre que, majoritàriament, va ser residència per a la societat republicana. "Perdedors de la guerra" que, com esmenta l'historiador Fernando Peña, no podien trobar treball i es veren en la necessitat de buscar un nou 'llar' per als seus fills. Així mateix, molts altres perderen als seus progenitors durant la guerra i, viudes, les seues mares hagueren de buscar un lloc d'acollida.
"La història de la Casa de la Beneficència no es coneix, perquè es visqueren experiències tan traumàtiques que, senzillament, es va preferir deixar passar el temps i el record. Jo mateixa, que soc de Castelló, si sé alguna cosa sobre el tema és perquè tenia un familiar molt proper que va viure uns anys a aquesta casa. No obstant això, mai va voler parlar del tema", esmenta Mari Carmen Blanco, la comunicadora que està al capdavant d'El silenci d'un patí. Són, en efecte, tantes les experiències i relats que es desconeixen que el documental, estrenat en 2019, ha derivat en un projecte transmèdia major.
El silenci d'un patí conté a la seua web un enorme arxiu fotogràfic, un podcast i peces audiovisuals independents amb el testimoni d'altres castellonencs. Així mateix, l'any que ve s'estrenarà la segona part del documental. Una peça centrada en aquesta ocasió en totes aquelles dones que visqueren i treballaren a La Beneficència. "La primera part fou un documental més genèric, però ara estic centrada en donar veu a totes aquelles mares que van haver de deixar als seus fills i a la vegada anar a treballar com a criades a cases. No sols és que van perdre als seus fills, sinó que ni tan sols tenien temps d'anar a veure'ls. Les dones sempre han sigut les gran perdedores en tot", esmenta la comunicadora, que afegeix: "Enfront d'açò, moltes dones el que feren per a estar a prop dels seus fills va ser entrar a treballar a la Beneficència com a cuineres o netejadores".
Explica Mari Carmen Blanco que, amb tot, aquest projecte va començar per mera curiositat. La comunicadora volia saber què havia sigut d'aquestes instal·lacions, derruïdes als anys 80 i ocupades des d'aleshores per l'Escola d'Art i Superior de Disseny i els Conservatoris de Música de Castelló. La Diputació fou qui va decidir en el seu moment tancar la Beneficència i mantenir sols el claustre.
Ara, la base del projecte és donar a conèixer una història que, com dèiem, bona part de Castelló desconeix. "La Casa de la Beneficència a València no sols segueix en peu, és un espai cultural molt important per a la ciutat. Ací, directament s'ha oblidat i no s'ha volgut parlar del tema. No podem deixar que passe més temps. La memòria històrica és difícil de recuperar. Hi ha un dels meus testimonis, un home major, que fa poquet va morir", assenyala la documentalista.
Quan i com
Va ser l'any 1822 quan la Casa de Beneficència es va construir a Castelló sobre terrenys pertanyents al convent dels dominics. L'objectiu era traslladar a la província aquest tipus d'allotjaments que ja havien arribat a altres territoris del país per tal de donar auxili als més necessitats. Ara bé, quan acabada la Guerra Civil, les Germanes de la Consolació es fan càrrec de la Casa Provincial de Beneficència, instauren una ideologia basada en els punts bàsics del franquisme.
"Es transmetia doctrina catòlica, però fins i tot, els xiquets i xiquetes eren objecte de repressió ideològica. Estaven obligats tant a anar a missa com als campaments que organitzava el Frente de Juventudes", esmenta Fernando Peña, qui assegura que aquestes dinàmiques no eren casualitat; anaven totalment dirigides a uns interns que provenien de famílies generalment republicanes.
Per la seua banda, els testimonis que apareixen en El silenci d'un pati coincideixen en qualificar la Beneficència com una vivència extremadament dura, on la fam, els castics i les "pallisses" no faltaren. "Vivíem espantats, tot i que també és veritat que si tenim una educació és gràcies a elles", assevera 'Chispa'. També, Sebi Talavera incideix en com d'important haguera sigut per a tots aquests xiquets i xiquetes viure veritablement en un nou llar. "No importa tant el material, però els primers anys de vida són super importants perquè el dia de demà eixes persones no arrosseguen traumes. Molts dels qui per ahí passaren, en eixir foren delinqüents".
La Casa de la Beneficència de Castelló haguera complit l'any que ve 200 cents anys. I malgrat que el seu record s'ha perdut amb el temps, aquest projecte ha sigut la primera pedra en el camí d'un procès de recuperació que s'espera traslladar a les administracions .
