EL centre DE CASTELLÓ, OBERT FA 60 ANYS, ESTÀ A PUNT DE DERRUIR-SE

Un viatge en el temps: els exalumnes del Mestre Canós s'acomiaden del seu 'cole'

12/06/2023 - 

CASTELLÓ. El Mestre Canós està llest per a tornar a començar. En breu, el col·legi de Castelló -un dels més antics de la ciutat- serà demolit. Però, d'eixes restes que quedaran tornarà a brotar un nou centre escolar. "Es venen mesos complicats", afirma el seu director, Juanjo Moliner. El curs vinent hauran d'estar en aules prefabricades. No obstant això, les noves instal·lacions poden servir de "revulsiu" perquè l'escola capte de nou l'interés dels seus veïns i torne a ser el que un dia fou.

"Tot i que un edifici vell no fa que un centre siga pitjor, ja que el més important és el que ocorre al seu interior, aquest no és atractiu per a les famílies del barri. No ho és, perquè les instal·lacions malauradament són pèssimes, ni tenim ascensor. Per tot això, som una de les últimes escoles que es tria cada any", reconeix Moliner, qui porta dues dècades al capdavant del centre. La remodelació del Mestre Canós és, en efecte, una necessitat que des de fa temps s'ha demanat. Fins i tot, com assenyala el seu director, l'any 2008 es va entrar en el Pla Edificant i "es va aplegar a tindre plans de com s'anava a tirar". Però com molts projectes educatius i culturals, va quedar aturat.

Ara, molts anys després, aquest desig podrà fer-se realitat. Fins a nou empreses s'han presentat al procés de licitació de les obres d'enderrocament i posterior construcció del Col·legi d'Educació Infantil i Primària. Uns treballs que, amb un pressupost de més de cinc milions d'euros, s'espera que s'allarguen durant 15 mesos.

Mentrestant, toca recordar els temps d'esplendor del Mestre Canós. El 15 de febrer de 1955 es va inaugurar aquest centre a l'avinguda de Mar. Més de seixanta anys dels quals es poden observar dues èpoques diferenciades. El centre va ser testimoni de la dictadura espanyola i, també, de la posterior democràcia. D'altra banda, si durant els seus primers 30 anys va acollir a tots els menuts i menudes de Castelló, per ser un dels pocs centres que hi havia aleshores a la ciutat, a partir dels 90 va derivar en una escola multicultural que, actualment, acull majoritàriament població immigrant.

Però, més enllà d'aquestes dades, és important saber com recorden els seus exalumnes al Mestre Canós. Abans que eixe centre que un dia els va acollir desaparega per a sempre, diferents testimonis -els quals volen romandre en l'anonimat- comparteixen algunes vivències.

"Recorde que seria l’any 1973 o 74. Només entrar a classe ens féiem posar les bates de l’escola i, dempeus, resar un Parenostre. A les nenes ens feien fer el Mes de Maria. Al mes de maig portàvem rams de flors i al passadís, on havien instal·lat un pòster d’una Verge Maria, les professores i les nenes cantàvem allò de Venid y vamos todos con flores a porfía, con flores a Maria que madre nuestra es” (I.C, ex alumna)".

"Les professores ens ensenyaven a brodar a punt de creu. Féiem manteletes per al dia de la Mare, angelets de feltre i fins i tot una catifa de llana i pintar figuretes amb pintura La Pajarita i Betum de Judea, que també van fer els nens de l’altra banda, juntament amb treballs de marqueteria, fang i estany amb punxó que es feien a una assignatura que anomenàvem Pretecnología". Quan aquesta alumna diu "els nens de l’altra banda", vol dir que, en aquella època de finals del franquisme i inicis de la democràcia, l’escola era segregada; els xiquets i les xiquetes anaven separats en dos pavellons independents. Molts alumnes del 69 encara recorden la dràstica separació física al pati de l’escola, on un mur d’uns 70 o 80 centímetres aïllava a uns d'altres, un mur fortament vigilat pels professors que cuidaven els patis. Però una volta aquells darrers moments del franquisme van passar, van arribar els aires de renovació amb la democràcia. 

S.T ens ho recorda: "El 6 de desembre de 1978, era un dimecres i plovia a Castelló, però malgrat la pluja els nens i nenes del Mestre Canós estàvem contents: els professors ens havien dit que no hi havia classe perquè els adults havien de votar. Teníem 9 anys i no sabíem que, aquell dia, Espanya votaria i promulgaria la Constitució espanyola. Al dia següent em vaig trobar el pati ple de paperetes de color sèpia on posava “¿Aprueba el proyecto de Constitución?" Jo no sabia què era això de la Constitució, però em va fer gràcia el color sèpia del paper per a dibuixar. Com que m’agradava molt dibuixar, vaig decidir recollir totes les paperetes que trobava i fer-me un quadernet grapat on poder dibuixar pel darrere. Les setmanes següents, recorde que a classe es van enretirar els crucifixos, algunes fotos del Dictador i les guardioles de nens de color on es recollien almoines per al Domund. Supose que érem fills del tard franquisme i no ho sabíem".

A poc a poc la història del Canós es va anar desenvolupant en paral·lel a l’arribada dels anys 80 i 90. El mur de separació va desaparéixer i les classes es van fer mixtes per sempre. Espanya homologava la seua educació anys després del 23F. "El nostre dia a dia eren les carreres al pati, comprar PetaZetas al quiosc, l’intercanvi de cromos a la porta de l’escola i el negoci dels entrepans que ens posaven les mares que es venien al millor postor o es robaven pels forats dels murs exteriors del pati", (conta V.F, un alumne).

Tots ells i elles coincideixen en el fet que el Canós els va formar com a persones, i recorden l’escola com a "lliberal, permissiva, però al mateix temps exigent amb els aprenentatges". Avui dia són homes i dones de 54 anys, moltes i molts amb trajectòries professionals fermes, però tots ells recorden aquesta etapa com una de les millors de la seua vida. Tant és així, que la promoció d’alumnes del 69 va demanar a la direcció visitar les instal·lacions de l’escola que els va veure néixer sota una dictadura, per a veure’ls, 50 anys després, en un món –l’actual- del tot globalitzat. Un món on l’educació seguirà aportant a les generacions que continuen arribant al futur Canós que en breu veurà la llum.

Noticias relacionadas