Ací i allà s’alcen veus tractant de censurar comportaments del passat remot, siguen relatius a les massacres hispàniques a la península Ibèrica i Amèrica o a les barbaritats comeses per molts altres pobles dominadors arreu del món. Com reaccionar davant d’aquells esdeveniments de fa centúries? Evidentment, la negació frontal o la dulcificació justificadora no són en absolut una resposta. Però tampoc el refús simplista i barroer fet des de la materialitat contemporània. En el nou llibre de Vicent Baydal, Del Sénia al Segura: una nova història dels valencians (Drassana, 2018), es tracten estes i altres disquisicions en clau de divulgació.

Per als que tenim el bon costum de peregrinar a Itàlia a la menor ocasió, un dels temples tan ineludibles com habituals són les llibreries. I una de les estampes més estimades –en mig d’eixa repetició tan indignant com avorrida de franquícies internacionals– és la visió del rètol de fons roig i lletres blanques que anuncia la presència d’allò que hem convertit en la llibreria italiana per antonomàsia: la Feltrinelli

No viatgem per coses raonables, per coses reals. Al final de totes les rutes del món no hi ha res seriós, cap cita de negocis, cap bitllet, ni tan sols un sentiment. Només hi ha un fantasma. Almenys això deia el poeta i assagista francés Léon-Paul Fargue en Le Piéton de Paris (Gallimard, 1939)

Potser siguen un vestigi d’un món que se’ns va allunyant; un de confiança en el poder ordenador de la intel·ligència i en l’eficàcia de la paraula com a dic de contenció de la riuada d’estímuls contradictoris que és l’existència moderna. Els prestatges organitzats per autors, per matèries, per col·leccions són un oasi tranquil·litzador on reposar de l’assalt continu de les forces caòtiques de la vida. I els llibreters, uns amfitrions hospitalaris que ens oferixen sostre i descans en la nostra travessia pels deserts de la realitat, per les seues tempestes d’arena, miratges malèvols i udols de xacals

En el centre històric de la capital de Sicília, molt a prop del mític Teatro Massimo i de la seua catedral orientalitzant i quasi mil.lenària, s’alça travessant els segles el Grand Hotel et des Palmes, com una nau encallada en el cor d’una ciutat tan fascinant com decadent, en què la presència de visitants il.lustres (escriptors, artistes o mafiosos) és només una de les seues infinites i possibles històries

Els ingredients per a la vida van arribar de fora de la Terra? La hipòtesi de la panspèrmia, o l’origen extraterrestre de la vida, seguix viva des que es popularitzara a les primeries del segle XX i inspirara grans obres cinematogràfiques com 2001: una odissea de l’espai. Un article recent, signat per una trentena de científics, recupera este fascinant plantejament que defén que la rara morfologia i excepcional intel·ligència del polp, l’animal del fons marí que va fascinar genis com Verne i Lovecraft, podria ser la prova que tot allò viu que coneixem es va originar al cosmos.

Tot un referent de l’ofici, els seus negatius contenen algunes de les escenes més interessants de la València de les darreres dècades, moltes d’elles nocturnes i algunes que encara no han prescrit. Una advertència: si la seua mirada no cap en una exposició, com ha de cabre la seua vida en una entrevista?

La recent aparició d’El llibre daurat, obra de Josep Piera, suposa la consecució d’una fita de pretensions definitòries i totalitzadores, un referent en la genealogia de la paella que romandrà en el temps amb els seus elements desmitificadors. I també, paradoxalment, creant una nova mítica: la de la realitat i l’orgull raonat dels nostres veritables mèrits, de la nostra manera de cuinar i viure

El vocabulari de l’entrecuix mai havia passat els seus dies tan a prop de l’engonal. A escassos centímetres del lloc on l’esquena perd el seu nom i no molt lluny del melic, en la butxaca dels texans o en la bossa, un vocabulari accessible durant tot el dia a la vista i els dits. Un vocabulari que se servix de velles fórmules sintàctiques, però que no fa servir paraules: les emoticones han iniciat una catarsi de creativitat pel que fa al noble art de follar ben fort en silenci

“Un malson és un clevill pel qual s’esgola l’infern personal de cadascú, un infern  prenyat dels desitjos reprimits durant la vigília”, pensa aquella nit de juny del 1938, mentres fuma la darrera cigarreta al consultori ubicat al número 19 del carrer Berggasse de Viena. En pocs minuts, aprofitant la foscor, abandonarà la ciutat i, en menys de quaranta-huit hores, a bord de l’Orient Express, travessarà el Rin, passarà la frontera francesa, creuarà el Canal de la Mànega i arribarà a Londres

Molt ha plogut i sobretot molt s’ha regat i treballat una terra que Pere el Cerimoniós va descriure en la seua crònica com a “erma e deserta”. Territori de límits imprecisos, a cavall entre dos regnes, visitem la frontera sud-oest, cruïlla privilegiada on s’apilonen en harmonia diverses capes culturals i lingüístiques, les històriques i també les nouvingudes. Visitem el Pinós per a passar després al Carxe, la mitificada zona murciana on es parla valencià

En El llibre del mar, de Morten A. Strøksnes, al costat de l’amor per la natura, la saviesa i el talent creatiu, apareix també un corrent submarí, invisible i fred de destrucció. Perseguim el tauró boreal com abans vam perseguir la balena blanca, en un xoc violent entre l’home i la natura en què, per a véncer, el protagonista ha de despullar-se de la primera capa de civilització i pintar-se la cara amb sang. Les històries clàssiques de mars i illes remotes acovilen monstres. La presència de la immensitat ens retorna a un estat depredador en què la norma queda supeditada al mandat de seguir vivint

Observar les ales de la gavina de Delaware, assistir als moviments del xoriguer o l’agró, descobrir el cabrellot en plena migració… L’ornitologia guanya cada vegada més popularitat i es multiplica la gent encisada per les aus. Potser eixa fascinació siga un reflex del nostre ancestral anhel per alçar el vol, nostàlgia impossible del que mai va succeir, puix no és tal volta el ser humà un ocell sense ales? Uns prismàtics, un quadern i una guia d’identificació és tot el que es necessita per a llançar-se a pardalejar

La vinculació de la ciutat d’Alexandria amb les lletres és antiga, però serien tres escriptors –el grec Konstantin Kavafis i els anglesos E. M. Forster i Lawrence Durrell– els qui, entre la segona mitat del segle XIX i la primera del XX, vincularien la seua obra amb la memòria literària de la ciutat d’una manera irrevocable i definitiva

Boato, en castellà, és sinònim de pompa o ostentació. En valencià, exclosa del diccionari, és com ens referim al seguici que acompanya un càrrec fester que, a Alcoi, ostenten els alferes i els capitans. Del llatí boatus, que significa “cridadissa”, “clamor”, és alhora un préstec del grec βοαν, derivat de l’homèric βοη, “crit de guerra” i “celebració”. L’etimologia no podria ser més ajustada al sentit que ha pres en els Moros i Cristians, la Festa, amb majúscula.

En repassar la història contemporània sorprén l’escassíssima presència coneguda de dones en els contorns del valencianisme. La constatació també ens porta a qüestionar-nos sobre el paper de la dona en el món cultural valencià, especialment durant el segle XX, i més específicament pel que fa als estudis lingüístics, la reivindicació de l’ús del valencià i la seua participació en el camp de la literatura

Duem gravats a foc, de manera més o menys conscient, els noms i els escenaris dels personatges i els llocs apresos en la foscor de les sales de cinema o a la llum de les pàgines dels llibres. Rescatar-los de la memòria és un viatge tenyit de nostàlgia, però també un torrencial homenatge a les ànsies de vida i aventura que pugnen per brotar dins de la nostra ànima

És la gamba roja de Dénia? Hi viu tot l’any o només estiueja? En realitat, el mengívol i deliciós crustaci que es compra en els mercats de la Marina procedix del Canal d’Eivissa, que s’allarga entre les costes valencianes i les pitiüses. En La cuina de la Marina Alta (Drassana, 2018), l’obra dels xabiers Josep Vicent Miralles i Marisa Piles, es tracten estes i altres disquisicions en clau d’humor