Fotos: CARME RIPOLLÉSCASTELLÓ. Feslloc, que valent ets. No és que la resta de festivals, que han decidit no celebrar les seues respectives edicions en aquest estiu tan estrany, han pecat de valentia. No. Tan ossat és, en mig d’una crisi sanitària, decidir tirar endavant un festival reinventant les seues regles, com renunciar a un any que suposava milers d’ingressos i emocions, i ara s’ha quedat en res. La valentia del Feslloc té un poc més a veure amb unes paraules que deia just fa uns dies el director artístic del Paranimf de la Universitat Jaume I, Toni Valesa. Aquest, deia que “la cultura sempre busca un lloc on fer niu, i malgrat les dificultats, fa niu de tota brossa”. Doncs, això just passava ahir amb el festival de Benlloc.
A 13 quilòmetres del recinte en el qual acostumava a conviure cada estiu, sense acampades, sense aglomeracions, ni cubates sobrevolant els nostres caps, sense grups d’amics “fent lloc” a altres grups d’amics durant les actuacions, però el que sí que hi havia era molt de nervi valencià, perquè el Feslloc va saber fer niu amb 12 hores ininterrompudes de cançons. Aquesta era una edició, a més, que es mantenia en peu amb l’única raó de ser de donar suport a la música en valencià. També ho déiem fa un temps, el Feslloc és un festival per a prendre partit. I si l’any passat ho feia amb un manifest on es posicionava a favor de la llengua, el feminisme i l’antifeixisme, fent bandera del fet que la música no sols és música, sinó molt més. Ara ho feien donant el seu suport a les persones que es dediquen a aquesta professió. No sols als cantants, també als tècnics i músics que toquen eixos instruments que tant fan vibrar les cadires on ara ens asseguem.
‘Cuidem la música, cuidem-nos!’ ha sigut el lema escollit per a una campanya solidària destinada a receptar fons per als treballadors de la indústria. D’una banda, la cita convidava a les persones que ja tenien l'entrada del Feslloc 2020 que no sol·licitaren el retorn de l'import per a destinar-lo en el seu lloc a la música en valencià. D'una altra, animava a qui no les tinguera a participar en la compra de dues entrades “activistes”, de 12 i 24 euros, que tampoc servirien pas per a entrar o per a finançar el festival, que enguany s’ha sostingut únicament amb algunes subvenciones i a través de l’organització de l’Escola Valenciana i l’Ajuntament de Benlloc. De nou, els beneficis eren per a elles i ells: els músics.
A partir d'aquí, el que es va originar anit va ser una festa que bé podria considerar-se familiar. Dels 10.000 rostres que acostumava a reunir els altres anys, a 160 que, passades les dues primeres cançons, ja eren fàcils d'identificar. Així és, si no a tots, a quasi tots se'ls reconeixia ràpidament, perquè la d'aquest dissabte més que un festival ha sigut la fotografia d'una petita família reunida per a gaudir, després de molt de temps, de la música en directe.
Eren Cactus, a les quatre de la vesprada, els primers en començar. Si ja sol ser de per si poc afortunat ser el primer a cantar, al grup de música urbana se li sumava ahir la incertesa que produïa veure per primera volta l'escenari del Feslloc. Cadires separades i reagrupades de dos en dos, un públic sense saber molt bé on seure i unes cançons marxoses que no s'havien de ballar de peu. Sens dubte no era l’ambient que algú imaginaria per a un festival. Almenys per als que hem conegut fins al moment. Tant de bo, Cactus va saber ràpidament com actuar perquè de cap manera es quedara la gent quieta i poguera reaccionar. Per a aconseguir-ho, obriren amb un dels seus majors hits, el tema 'K pateo'. I fou a partir d'aquí quan es crearen tota mena de coreografies en els braços. Uns intensos moviments que conclogueren amb l'altre single estrella, el seu 'Gossa-te-la'. Ara bé, al grup alacantí eixos 45 minuts als quals s'havien d'adaptar els concert -més curts que anteriorment- els va fer deixar-se pel camí una molt estimada cançó entre els seus seguidors com és 'Fusta'. Senzillament, se'ls va menjar el temps.
Els següents en actuar foren Tardor que, en el seu cas, obriren amb 'Vull ser com tu', del seu últim àlbum El Mal Pas. Un treball, que en efecte, ha estat cent per cent autogestionat. La popular banda valenciana va decidir fer-ho així per fer-se càrrec tant de la música, com del managment, la comunicació o la gestió estratègica. Un sobreesforç que els ha dut a fer, en paraules seues, el disc més arriscat. Tal volta és per això que, els seus membres, aprofitaren eixos segons que hi ha entre una i una altra cançó per agrair al Feslloc la seua "valentia" i "generositat" d'haver fet un festival que no ha deixat al sector ofegar-se.
Són les 18:30, l'ombra comença a guanyar-li terreny al sol, i arriba la Khaleesi per a arrasar amb la zona. Arriba la Tesa. Li costava a la rapera valenciana assumir que el seu públic havia d'estar quiet. "Vull veure eixes mans a l'aire", repetia contínuament, per a després proposar-los un "restregueton" adaptat a la nova normalitat. La valenciana es va inventar una coreografia que consistia, bàsicament, a menejar-se mínimament cap a l'esquerra i la dreta, cap avant i cap arrere i, per últim, donant un volteig als malucs. Però aquest bon rotllet que la mateixa transmet, juntament amb estrofes tan evocadores com "Soc rural, sóc real", varen valer per a fer una actuació potent.
I esperada era, com sempre al Feslloc, l'actuació de La Fúmiga. Els d'Alzira -que ara en són dotze- anaven per totes amb 'Monstres i Gegants, per a ràpidament agrair a l'organització i a l'ajuntament de Benlloc l'acte de resistència que allí estava tenint lloc. Ningú esperaria poc després que 'La cançó que mai s'acaba' seria recitada pel públic, degut que per problemes tècnics, aquests haurien d'aturar la seua actuació ja que no hi havia so. Fou un xicotet break, o com ells digueren el que serien dos concerts en un, perquè ràpidament tornaren a ocupar l'escenari i regalaren als seus oients el tema més escoltat de tots, el seu 'Mediterrània'.
La cloenda del festival va anar a càrrec de Smoking Souls i Jazzwoman. Per la seua part l'agrupació de Pego va fer sonar els temes del seu quart disc Translúcid. Un treball que els seus anteriors companys catalogaren com el "millor de l'any passat". En el seu cas, Jazzwoman pot dir que fou l'única en actuar a cel tancat. I és que a diferència d'altres anys, quan els concerts concloïen a les cinc de la matinada, la d'aquesta edició era una festa diürna que va finalitzar a les onze i mitja de la nit. L'artista, que fa anys que està immersa en l'escena hip hop valenciana, va proposar un twerk a les cadires, mentre llançava amb estils missatges amb força feminista.
I fins ací un Feslloc que va haver de renunciar a molts dels plans que tenia preparats. No hi havia food trucks, tampoc bars, ni cobertura o cases al voltat. En el seu lloc, el festival de Benlloc va inventar una festa prou íntima on els artistes convivien amb el públic per gaudir dels directes. Tot es va focalitzar aquí: a l'escenari. Un fet que podria considerar-se com una obvietat, però que des de fa un temps no sempre és el més important als festivals. Per tot això, el d'ahir es va convertir en un acte de resistència. Un posicionament que, per bandes com La Fúmiga -els quals ho exclamaren obertament- "haurien de mirar més les administracions", per no deixar sense feina a la indústria musical.
