CASTELLÓ. Pareix una història inevitable. Fill de músic, Vicens Vacca (Granollers, 1954) havia de ser músic també. A més, va créixer escoltant a Thelonious Monk i això, com diu l'artista català, et deixa una empremta inesborrable. Tant de bo, el creador no fa música. Son pare era un jazzman, però ell és una cosa així com un experimentador del so. Utilitza la música per a dur-la fins a llocs veritablement desconeguts per a 'l'oïda. O, tot el contrari, ben coneguts. El realment important és que són peces imperfectament pensades que susciten alguna cosa en l'espectador. "La creació la reservo per als semidéus, els grecs antics en sabien molt d'això. Llavors, faig coses i a veure què passa. Algunes van bé, d'altres no. Com tothom", deia fa ja quatre anys el creador. I aquí segueix. Més de tres dècades experimentant amb la incidència del so com a mitjà artístic. Una tasca que li ha portat fins al Museu Picasso de Barcelona, l'Iklectik en Londres o a l'Errant Sound en Berlín. I ara, en un any tant catastròfic com simbòlic, fins a l'Espai d'Art Contemporani de Castelló.
SOS, que és així com s'anomena la seua intervenció, proposa una sèrie d'accions entre l'usuari i l'espai. El so moltes voltes és provocat pel visitant, mentre que en altres és aquest el que provoca a l'espectador. Paraules, rètols i llums que s'interpel·len per a provocar per moments desconcert. Eixe mateix desconcert que sent una societat en mig d'una crisi sanitària. Amb tot, el creador, que inaugurarà l'exposició el pròxim dissabte, atén a Castellón Plaza per ser ell mateix qui done més detalls del que s'ha originat a l'EACC.
-Se sol pensar que la seua obra és interactiva, mentre que, per exemple, contemplar un quadre no ho és. Una idea que per a vosté és equívoca. Per què?
-Contemplar un quadre, encara que semble que no siga interactiu, sí que ho és. Podríem parlar, per exemple, de La Gioconda. Un quadre que rep una quantitat d'interacció enorme. Són mils i mils de persones les que la retraten. La interacció dista a molts altres nivells.
-Ara bé, ha dit en altres ocasions que no li agrada que les peces es presenten com a interactives, ho considera com una flaquesa per part de l'artista.
-Sí, a veure, jo tinc peces que si podríem dir que són interactives, però no li ho poso fàcil a la persona que hauria d'interactuar. Hi ha una sèrie de dificultats posades fins i tot a mala fe i amb molt d'humor. No són peces friendly. Considere que l'artista té l'obligació de fer bones peces, sense més. A voltes podran ser interactives, por ser sí, però no és la solució per a fer una obra bona, ho ha de ser de per si.
-Porta més de 35 anys experimentant amb el so com a mitjà artístic. Hi ha alguna cosa que li haja fascinat especialment de l'art sonor?
-A mi el que em fascina és el so, però no el so de les peces artístiques per se. El so en general. El so quan surto al carrer, el so quan passes per davant d'una botiga que està emetent música pop i al mateix temps tu sents el so del carrer. Aquest és el so que em fascina, el que acumules a l'hora de caminar.
"Una quantitat d'errors enormes han provocat que jo pugui ser artista"
-Va triar l'art conceptual per la seua "incapacitat" per a compondre i fer jazz com el seu pare. Li va costar no seguir el seu mateix camí o no va voler insistir massa?
-No sabia ben bé què era el que em passava, el que sí que sabia era que tenia moltes dificultats per a incorporar-me a l'orquestra de la família i llavors, vaig acabar pensant que era un problema celebrar. Així que vaig encontrar la meua solució, que va ser fer bàsicament altres coses. En compte de fer música, utilitzo la música, és diferent i em sent molt més confortable. Potser hauria de ser una obligació que hauria de tenir tothom, intentar buscar coses amb les quals se senta una mica més confortable. Sobretot tenint en compte el que està passant ara.
-Amb tot, assegura que quan més aprén és quan falla. Quina ha sigut l'errada que més satisfacció li ha provocat?
- Una quantitat d'errors enormes han sigut els que han provocat que jo pugui ser artista, és més, l'atzar, amb una certa reconducció, et dóna aquesta possibilitat d'error o no. Aquí tenim una mostra molt clara d'una peça, que es diu 'Himne', que podria ser un error. Quan la vam muntar en l'estudi hi havia una il·luminació diferent de la de l'EACC. Si entres dins de la peça veuràs que apareixen tota una sèrie d'ombres que ningú havia previst. Potser algú podrà pensar que s'ha fet expressament, doncs no. És un error? Tampoc. És un encert? No. Jo tinc la tendència a posar les coses malament/bé. Molt bé no funciona mai i molt malament tampoc.
Tenim un altre exemple amb la peça N.H.H.R. Es partia de la idea que a cada casa hi ha un televisor i al costat una llum de peu. Sempre acostuma a passar, doncs aquí no. Una ho té i les altres dues no. És un error? Sí. De qui? No ho sé. No importa.
-No hi ha molts artistes que treballen amb el so. A què creeu que es deu?
-L'art sonor té unes dificultats enormes des del punt de vista comercial. I aquest és el condicionant més important perquè la gent desistisca d'ingressar en aquest món. Com ho vens? A qui ho vens? Qui és el comprador de tot això? Particulars? És molt difícil, tot i que existeix la possibilitat. Però és molt més fàcil comprar una peça de dues dimensions o de tres, i muda, que una peça amb so que has de posar-tela a casa. És un fet estrany. Per tant, tot el procés comercial es centre en les institucions que són les que han d'invertir en art sonor.
Però a més d'aquest té un altre problema greu, i és que ho empastifa tot. Si comencem a fer so en un lloc, no sols estem enviant so des d'aquella peça, sinó que contaminem les altres si estan al costat. Hi ha gent que diu que no l'afecta, a mi sí que m'afecta si una peça està involucrada pel so d'una altra. Aquell so afecta a la percepció. Per tant, mostrar art i moure a tot el sistema econòmic és extremadament complicat.
-A l'EACC aplega amb una exposició que es titula 'SOS'. En quin moment decideix posar-li aquest nom?
-SOS ve de les sigles angleses "Save Our Souls", salveu les nostres ànimes. Antigament als tripulants no se'ls anomenava com a persones, sinó com a animes, d'ací el significat. També pot ser per "Save Our Ships", que vol dir salveu als nostres vaixells. És una expressió que es va utilitzar de manera contundent en l'enfonsament del Titánic. Aquest senyal va estar funcionant durant minuts i minuts fins que es va negar a seguir. I és un senyal que té molt a veure amb el que està passant ara. Estem esperant a veure si algú ens ajuda.
-Les peces han sigut creades explícitament per al centre de Castelló. Com va ser el procés?
-He estat dues voltes en l'EACC. La primera amb un projecte d'àmbit general que no va ser possible posar-lo en marxa a causa de la reverberació tan especial que té aquest espai. Reverbera com una església, però a pitjor. Per tant, no va ser possible, l'espai et condiciona molt. A la segona visita ja vam aplegar a l'acord de col·locar dues peces que no emeten so constantment, una tercera que sí ho fa, però a baix volum, i una quarta està muda.
-Sembla que 'Speech' sí que utilitza la interacció, ja que genera música en funció del so emés davant d'un micròfon. Anteriorment deia que no li ho posaria fàcil a l'usuari. A què es refereix?
-La persona que es pose davant del micròfon serà castigada per la peça. I com? La peça l'anul·larà. Provocarà la seua invisibilitat teòrica, és a dir, tot i que continuarà parlant, al cap d'una estona no se sentirà pràcticament res, perquè el so que genera la peça se sobreposarà al seu discurs i la llum que està al seu costat s'apagarà. És una peça que es pot dedicar perfectament al món polític, que està tot el dia explicant coses davant d'un micròfon. Moltes d'aquestes, afirmacions que no són veritat o no es compleixen.
"Els conflictes entre països és una cosa que l'humanitat no ha pogut resoldre de cap manera"
-Pel que fa a les dues altres peces, sembla que volen evidenciar el conflicte d'una societat que s'enfronta amb una altra sols pel seu lloc de procedència. En aquest cas dut més enllà per un himne. És així?
-L'enfrontament de dos himnes és un fet que està ahí des que el món existeix o des que existeixen els himnes. Els conflictes entre països és una cosa que la humanitat no ha pogut resoldre de cap manera, al contrari. Però bé, el que provoca la peça és en realitat una liaison, una unió entre els dos himnes nacionals molt coneguts com són l'alemany i l'anglés, i que ens van molt bé perquè estan compostos en la mateixa època i és molt fàcil que tots dos s'enllacen i construïsquen un himne inexistent. Si tu escoltes per l'oïda esquerra un himne i fas l'esforç mental d'escoltar-lo sols a ells, ho aconsegueixes. També amb l'oïda dreta. A més, els himnes estem acostumats a escoltar-los en una grandiloqüència, a tota marxa, en aquest cas es fa amb un piccolo, que és una flauta molt petita.
-Londres i Berlín són algunes de les ciutats en les quals ha treballat. Què li ha suposat com artista exposar a l'estranger?
-Un reconeixement per part de gent que no és tan propera geogràficament i que accepta el teu treball. La globalització ha tingut també alguns avantatges, pocs però alguns, i aquest és un, el fet de poder exposar els teus treballs en un lloc determinat. Amb la situació pandèmica es complica, però jo tinc peses que poden exposar-se per telèfon. Li pots dir a algú, vés allà, agafa aquesta cadira, posa-la allí i t'envio un We transfer amb un arxiu de so que tu has de sonar. Per tant no cal desplaçar-nos per a fer una exposició al Japó. Hi ha una sèrie de materials que es poden trobar per tot arreu i l'arxiu sonor viatja tecnològicament. Així que aquest serà segurament un treball que continuarem fent.
-La música i l'art han sigut les grans 'salvadores' de la quarantena. Però, ¿qui les salva a elles?
-Thomas Bernhard deia que als artistes se'ls ha de castigar i com més els castigues més bons són. Fer que el procediment de l'art estiga sempre tutelat dóna sempre mal resultats, acostuma a fer-ho. Hi ha països europeus que a força de dotar als sistemes artístics d'una quantitat important de diners, han provocat que no hi haja ningú, entre cometes, bé. Una altra cosa és el que està passant en aquest país, que el Ministeri de Cultura espanyol ha abandonat la gestió cultural, i més el tema contemporani. Vol que tothom s'espavili i Europa no està fent això. França no està fent això, Alamània tampoc, Espanya sí. Ens han deixat estar, en general. Serà un tema extremadament difícil de resoldre.
-Tota una vida fent art sense grup, sense gremis, sol. Intentant encertar. És bona la soledat per a fer art?
-És imprescindible per a mi. Les peces d'art si no les veu ningu no valen res, el cinquanta per cent d'una peça és la gent que va a veure-la. Hem parlat abans del cas de La Gioconda. Una altra cosa és el procés intern que ha de fer l'artista. Jo personalment treballe d'una forma absolutament individual, íntima i no necessite res més. Mai serà un brainstorming d'idees amb altres artistes o companys. La creació apareix en el teu cap en un moment determinat.
-I no és més difícil avançar com artista si no pertanys a un gremi?
-Jo mai he format part d'un, he sigut un franctirador en el sentit de treballar sol i provar d'encertar i fer diana. Últimament pense que el que li hauria de preguntar a la gent que m'ha seguit és si he millorat. Jo tinc l'obligació de fer bones peces. He de procurar-ho, amb el resultat que sigui, igual és nefast, però si és contundent és suficient.
-I a l'hora de viure, està a favor de la soledat? Diuen que amb les xarxes socials i la digitalització anem cap a una societat cada volta més individual.
-Tenir gent al costat ajuda molt, fa molta companyia, et pot ajudar a prendre decisions, però també et frena.