Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Parèntesi / OPINIÓN

-9% del PIB

No tinc ni idea d’economia. Però ni idea. I en este periòdic saben de política econòmica fins i tot en la porteria i en el quarto de la neteja. Per tant esta columna és un atreviment. Excusatio non petita, accusatio manifesta. Açò d’entrada

8/05/2020 - 

Fa la sensació que s’estan oferint diagnòstics i remeis des de la convicció que el món post Covid-19 serà com el d’abans, desatenent les noves variables que molts analistes apunten, encara que siguen incertes. S’ha reiterat molt i molt que açò no és una guerra. Quant a l’emergència per a fer front a una amenaça i les conseqüències, quant a l’afectació al conjunt de la societat i del planeta sí que ho és i, a més, és la primera guerra global, d’àmbit realment mundial. Diuen que per a que siga guerra calen dos enemics. Però ¿és que no ho són el virus i la humanitat? És que no ens ho estem jugant tot, amb violència, por, herois i víctimes? Diuen que el virus no és conscient de ser enemic ni d’estar en guerra, però ¿no eren inconscients, bojament inconscients, els qui rebentaren Hiroshima o Nagasaki, o els qui dissenyaren l’Holocaust? La guerra no es por definir per la consciència dels contendents d’allò que estan fent, perquè la guerra sempre té molt d’inconsciència. Jo no tinc cap dubte: totes les grans guerres han comportant profunds canvis socials i econòmics. I esta no serà una excepció.

No es pot planificar el futur sense tindre en compte que li hem vist les orelles al llop. Tots. Esta crisi ha deixat al descobert la nostra fragilitat, amb la dramàtica icona de la situació en els Estats Units. La guerra freda continua instal·lada en la realitat perquè seguix present en moltes ments el concepte d’un món separat en dos blocs, enfrontats. Esta crisi, però, ens marca dos camins que acabaran definitivament amb eixa idea: un món coordinat contra les amenaces globals (canvi climàtic, col·lapse ecològic, pandèmies, pobrea, guerres locals, fanatismes); i societats més autònomes en un procés que regularà a la baixa la globalització.

No, no som res. Sense unitat de criteri planetària i sense estratègies locals no som res. El nou món és un repte majúscul, però també una il·lusió, perquè el vell món ens duia, drets, a la destrucció del planeta i l’extinció de l’espècie humana. Potser ara tenim una oportunitat.

Li hem vist les orelles al llop. Tots. I una variable que no contemplen els sabuts experts que fan les projeccions econòmiques és que la situació va més adreçada a construir un nou món que a reparar el vell. Per això l’eminent filòsof alemany Markus Gabriel creu que haurien d’haver sociòlegs, feministes, periodistes, historiadors, filòsofs i professors, a més d’economistes, per a analitzar açò que està ocorrent i allò que pot vindre. Tot ells restaran autoritat a les veus del capitalisme més voraç: grans lobbies financers, l’FMI, el Banc Mundial, els bancs centrals… Les prediccions que fan (i entre elles la de la caiguda del PIB espanyol en un 9%) són  instruments per a perpetuar l’estatus actual. És un crit esgarrat per a evitar que el nou món siga diferent del vell, per a mantindre el poder i els privilegis.

El primer pas per a construir la realitat és verbalitzar-la. Si les prediccions que estem sentint a diari ho foren de veres no canviarien cada dos per tres, ni tindrien orígens tan distints. Pareix més una estratègia de repetir amb insistència idees i conceptes que una voluntat d’informar sobre el futur. ¿Pretenen construir així la realitat post Covid-19? ¿Estan preparant-nos per a una altra gran crisi convencional? ¿Estan convencent-nos que, en eixe escenari infernal, nosaltres, les classes baixes i mitjanes, haurem de ser els qui ajoquem l’esquena per a carregar amb tot, com sempre?

Em comenta un amic (que sí sap d’Economia) que la Covid-19 inclina indefugiblement a Occident cap a la socialdemocràcia. És probable que una part del gran capital siga incapaç d’assumir este gir, inexorable després del fracàs del lliberalisme. I l’únic i perillós aliat que li quedarà serà el populisme. Podrà eixe gran capital reinventar-se també, generar riquea amb altres paràmetres? O quedarà condemnat a la resignació d’observar que el nou món es construïx d’esquena ad ell?

M’aguaite al balcó. Ciclistes, passejants, corredors, xiquets i patinadors envaïxen una ciutat sense cotxes. Pensàvem, resignats, que tornaríem, progressivament, a la casella d’eixida, però molta gent no pensa viure més com ho feia abans del bitxo, independentment de les seues conviccions ideològiques o de les seues coordenades nacionals. No, no són revolucionaris. Són ciutadans que, com tots, li han vist les orelles al llop i no volen ni sentir parlar del –9%.

Mentrimentres, aliens a la realitat, els altaveus del vell món ens martellegen pertot arreu amb les seues prediccions. No pareixen haver entés que ningú està dispost a dur les seues passes per la mateixa sendera que en la crisi anterior, que les coses no tornaran a ser com abans, que esta no és una recessió cíclica més, sinó una postguerra que ho canvia tot per a sempre.

Noticias relacionadas

next