El ric del poble /fardant pel populus/

VALÈNCIA. El seu vehicle favorit és un Mercedes, encara que últimament també s’ha ficat de moda entre el col·lectiu de rics locals el Porsche Cayenne. Òbviament com més gran millor i, si t’has gastat en un cotxe més del que costa una casa al poble, has de passejar-lo a tothora i anar per pa al forn del cantó del carrer sempre en cotxe. Total, per molt malament que aparque el ric, a ell no li caurà cap multa, ja paga prou “imposts municipals” patrocinant a l’equip local de bàsquet, de futbol o de gimnàstica rítmica. 

Els diners no definixen a les persones, tot i això, hi ha gent que es pensa que és millor que els altres perquè té més diners als bancs. Uns bancs que al ric el tracten de vosté, li obrin les portes de bat a bat, li fan lloc preferencial al despatx del director i… li giren l’esquena quan ha perdut els diners. Perquè ser ric té molts avantatges, però també té un inconvenient, molta gent s’acosta a tu per interés i costa reconéixer la vertadera amistat o el vertader amor darrere de les aparences.

A més els rics han d’aparentar sempre, igual els agrada viure al camp, però cal que visquen a la plaça del poble o al carrer principal per mantindre l’estatus social. Igual són de barrejar vi amb llimonà, però quan van al restaurant del poble han de demanar un vi bo “pel que diran” i no barrejar-lo amb llimonà per a evitar “les xafarderies”. Igual la seua afició és la papiroflèxia o el patinatge sobre rodes però els toca anar a l'òpera de València o a la llotja del camp de futbol simplement perquè és el que tot el món espera d’ells.

Cal diferenciar entre dos tipus fonamentals de rics. Està l’emprenedor que ha creat ell a soles una fortuna, i es vanagloria del treball dur que l’ha dut a arribar a ajuntar un bon capital. I està el ric per herència, que de vegades hereta a més les ganes de treballar dels pares; però, moltes altres vegades, el que hereta són ganes de cremar eixos diners que tant han costat d’aconseguir. Podem catalogar a estos segons com “els que venen rics de fàbrica”, que si venen amb defecte no és culpa d’ells, és culpa “del malcrio” que han patit. 

Però qui més patix amb tota la pressió social a la qual estan sotmesos els rics locals són les seues parelles. Tant si és dona com si és home, sempre serà el marit o l’esposa “de”, mai tindrà un estatus propi i la gent sempre els vorà com un complement que acompanya al ric o la rica. Si et cases amb algú amb bona herència:

-Molta gent pensarà que ho fas per diners.

-Has de cuidar al màxim la teua imatge per evitar crítiques malicioses.

-Has de ser molt discret per a no despertar xafarderies.

-Cal aparentar sempre felicitat màxima, perquè “com has de queixar-te si eres ric?”

Eixe és el peatge que has de pagar al poble per tindre diners, perquè la gelosia és un mal molt arrelat, i qualsevol excusa transformarà eixos cels en atacs malintencionats. No arribaran a llançar ous a la teua imponent casa senyorial del carrer Major, ni et deixaran de saludar els teus quintos, però segons els saludes saps que estaran criticant a les esquenes:

-Amb tants diners que té i du les sabates brutes

-Dona, ve del camp!

-És igual, jo si fóra rica…

-Tu si fores rica no te’n gastaries ni un!

O potser diguen allò de:

-Diners tindrà a cabassos, però el fill li ha eixit un perdut

-Però si és amic de quadrilla del teu fill

-Per això ho dic, m’han dit que convida als amics a cerveses!

-Bona idea, convida’m a una cervesa!

Ser ric al poble pot semblar una benedicció, però al remat té més inconvenients que una altra cosa:

-No et pots fiar de ningú, perquè penses que volen aprofitar-se dels teus diners. 

-Amics, familiars i coneguts a la mínima estan demanant-te diners o faena; i, si fas el favor, malament perquè no tornaràs a vore eixos diners; i, si no el fas, pitjor perquè et titllaran de desagraït i egoista. 

-Volen que ho patrocines tot, des de les festes a les borratxeres dels festers; i, si dius que no… de nou eres un desagraït egoista. 

-I després de pagar les festes no podràs perdre’t cap acte per avorrit que siga, ni perdre mai la compostura en la revetlla, perquè el ric ha de guardar les aparences i exposar-se a la crítica pública. Ara bé si el ric del poble és un bufat, continuarà sent “Senyor Falcó” mentre que si no fos ric seria “Falconet l’enganxa pets”. 

Així les coses els diners al banc no donen la felicitat i porten molts compromisos i obligacions que fan la vida més difícil. A més, quan tens diners, molta gent vol que et claves en política, com Berlusconi; i, clar, el poder és tan golós que alguns acaben sent alcaldes... i acaben escaldats, com Berlusconi. Per tant rics del poble, si no voleu carregar a soles el pes i la responsabilitat que comporta guardar tants diners, repartiu-lo entre els que no en tenen gens i voreu quina manera de dormir a gust.