Tian Gombau, guanyador del Max: "Als xiquets se'ls ha de donar esperança"

CASTELLÓ. Tian Gombau va arreplegar el passat dilluns el premi Max a millor espectacle infantil per Sabates noves. Una obra senzilla que, com diuen a la companyia L'home Dibuixat, es pot representar a qualsevol lloc. Sols cal tenir a prop electricitat i una mica d'obscuritat. La resta va a càrrec del mateix dramaturg de Vinaròs, qui se serveix del teatre d'objectes per a protagonitzar una obra on la imaginació ho fa tot. I és que com si fóra pura màgia, els menuts veuran volar les sabates d'un xiquet que va al riu a berenar. Serà en eixe trajecte d'anada i tornada quan aquest comence a descobrir el món. I amb ells els menuts als qui va dirigida la funció.

No dubta Gombau en afirmar que la dramatúrgia infantil, i en especial el teatre d'objectes, està considera per molts com un "art menor". Tant de bo, al creador li ha suposat el seu major reconeixement a la professió, aconseguint tenir aparaulades, fins i tot en mig d'una pandèmia, 140 funcions per tot el món. Amb el telèfon desconnectat uns minuts per a no atendre felicitacions i abans de desplaçar-se a València per a començar el muntatge de Pedra a pedra, Tian atén a Castellón Plaza per a respondre a algunes preguntes.

-Primer que tot, enhorabona pel Max. Deies fa mesos que un reconeixement d’aquest tipus es sol traduïr en més treball i funcions. Imagine que és precisament el que més necessiteu ara a L’home Dibuixat i a tot el sector en general, no?
-Sí, la situació és molt difícil, perquè amb tots els límits d'aforaments que estan recomanant les autoritats sanitàries moltes voltes els teatres no poden obrir. O perquè no els ix rendible o perquè el mateix polític decideix que no vol invertir aquests moments en cultura. És un greu error. La cultura és la base fonamental d'una societat, sense ella no som res. Han de tindre-ho clar.

Si es traduirà el premi en més funcions? Doncs la veritat és que no ho sé, duem a penes uns dies amb el Max. Si sé que per altres premis que he rebut, tant a escala nacional com internacional, que el fet de tenir eixe reconeixement capta l'atenció del públic. Aquest pensa que l'espectacle ha d'estar bé, perquè hi ha un jurat professional darrere que també ho ha pensat. 

-De març a maig us van suspendre una seixantena de funcions arreu del món. Esteu podent recuperar les representacions de fora?
-Des de la primera setmana de març, que haguérem hagut d'anar a un festival a Bolonya, goteta a goteta va anar caent tot. Tant de bo, hem pogut recuperar aproximadament unes 55 funcions, algunes s'han traslladat a la temporada 20/21 i altres a la 21/22. Això està molt bé, perquè entra dins de les bones pràctiques que el sector estem demanant: no anul·leu, ajorneu les funcions. En total, per a aquesta temporada, de setembre a juny, tenim aparaulades 140 actuacions a l'estat espanyol, França, Bèlgica, Finlàndia, Alamània, Suïssa, Itàlia, Hondures...

-Aquesta no ha sigut la primera volta que et nominen a un Max, també ho feren amb Pedra a Pedra, el teu primer espectacle dirigit a menuts de 3 a 6 anys. Què té el teatre per a infants que no tenen la resta de teatres?
-El que té el teatre per a xiquets, sobretot per a la primera infància, és que has d'utilitzar un llenguatge diferent dels adults, ja que el nivell de lectura d'aquests és un altre. La durada de l'espectacle tampoc pot ser la d'un format habitual, d'una hora o hora i quart. No pot anar més enllà dels 30 o 35 minuts, perquè si no desconnecten. I jo treballe en el que es coneix com a teatre d'objectes, llavors això et permet contar una sèrie d'històries que tenen un alt contingut poètic. Els objectes tenen molta poesia en si mateixa. Com la poesia visual que feia el Joan Brossa, que per cert ha dissenyat la poma dels premis Max.

-Creus que la dramatúrgia infantil no es valora suficient?
-Molta gent, inclòs del sector, pensa que el teatre per a xiquets o d'objectes és un art menor, que és més fàcil de fer o de produir. Això no és cert. Sí que hi ha produccions roïnes o que han punxat, però com en la resta d'apartats. També hi ha una colla de companyies que ens prenem molt seriosament el que és una producció de teatre per a xiquets. És a dir, hi ha una inversió econòmica, il·lusions, ganes, la recerca d'un equip artístic que t'acompanya en el viatge i per molt que s'infravalore té tot el mèrit del món. De fet, fora està molt valorat, especialment als països de l'est. Nosaltres encara arrossegue'm el pes del franquisme, perquè l'art d'objectes té molt a veure amb l'art contemporani, amb les avantguardes dels anys 60. S'inspiraren i introduïren l'estètica d'eixos anys als espectacles. Ací a casa, l'art contemporani no acaba de penetrar del tot, per això encara és fàcil encontrar funcions- sense infravalorar- de Pinotxos, Alícies i Els tres porquets, basades en contes clàssics i amb unes versions que caldria actualitzar.

-No sempre és fàcil comprendre el que ocorre sobre un escenari, però tampoc ha de ser fàcil saber què està sentint un xiquet o xiqueta des de la seua butaca. Quina és la clau per a connectar amb aquest públic?
-S'ha de tenir molt present que l'espectacle va dirigit a eixa franja d'edat. No ha de tenir molt de text i ha de ser bastant senzill, que no simple. I has de pensar que, com en qualsevol espectacle, la base fonamental és que no siga avorrit. Si et remou les emocions o si cada dos per tres hi ha sorpreses, això fa que l'atenció es mantinga durant tot el temps. També nosaltres, per exemple, quan construïm la dramatúrgia d'un espectacle, pensem que de meitat cap avant és quan -com diuen en castellà- has de posar "toda la carne en el asador". Guardar-te els girs de l'argument, aquelles sorpreses estètiques o aquell moment en el qual la banda sonora de sobte et torna a captar.

-Vosaltres fins i tot adapteu els espectacles a l’idioma del país que visiteu. Resulta imprescindible en una obra per a infants?
-Jo intente gastar el mínim text possible, però si hi ha text, s'ha de traduir, perquè molts dels menuts no saben llegir. No pots fer com en els espectacles d'adults, que a voltes tenen subtítols. Llavors, jo el que intente és si puc aprendre-m'ho en l'idioma del país al qual vaig. El Pedra a pedra me l'he aprés en 10 idiomes. Amb els difícils -com l'hebreu, l'alemany o l'euskera- el que faig és una versió més reduïda, és a dir, tot el que s'entén visualment li lleve el text; i en altres idiomes com el xines que és impossible, fem traducció consecutiva. Així, a voltes he actuat en valencià a Taiwan i en off se sentia el taiwanés immediatament després que jo parlara. Funciona molt bé.

-Al programa de mà digueu que Sabates noves parla al cap i a la fi de les experiències i vivències que anem acumulant amb el pas de la vida. Una reflexió que li queda molt lluny a un públic de 3 anys.
-Els menuts han de viure l'espectacle com una aventura. Pateixen amb el protagonista, perquè volen que aplegue al seu destí i que aconseguisca el seu objectiu. Eixa és la seua missió, però quan treballes amb obres de públic familiar has de pensar en tots. Llavors per als grans, la proposta que nosaltres fem és que agafen aquesta obra com una metàfora sobre el creixement, com a partir de les experiències i dels bacs, es creix com a persona. A més, el cert és que la talla de les nostres sabates marca el nostre creixement. Quan eres menudet igual gastes una talla 15, la titella gasta una 22 i jo gaste una 42. Això també és una metàfora del pas de la vida. No ho hem fet, però si tots haguérem guardat les sabates des que som xicotets fins avui en dia, tindríem un reflex visual en un armari del nostre pas per la vida. Creixem amb la talla del peu.

-Com va entrar el teatre a la teua vida?
-Va entrar de casualitat. Jo estava en Vinaròs i un amic em va dir que estava en un grup de teatre amateur i em va convidar a anar a un assaig. Jo devia tindre 15 o 16 anys i era molt vergonyós. L'assaig era un diumenge a la vesprada, a les aules d'una escola, vaig traure el cap a la porta, els vaig veure des de lluny i no em vaig atrevir a entrar. Al diumenge següent el meu amic, Agustí Serrano, va venir a buscar-me a casa i ja vaig entrar. Estaven amb un dels assajos i un actor, Tafol, s'havia de morir. Li pegaven un tir i queia a terra, quan jo de sobte espontàniament vaig dir que no ho feia bé i em van proposar pujar a l'escenari. Al final em van adjudicar el paper i eixe va ser el meu primer pas al teatre. Però el més curiós és que el primer treball professional que vaig tenir, amb el qual vaig cobrar tres mil pessetes, va ser El triciclo de Fernando Arrabal i també em va tocar un personatge que tenia tres frases i en acabar el mataven a gavinetades a l'escenari.

Ja després em vaig formar, vaig marxar a Itàlia i amb el temps he intentat reciclar-me tot el que he pogut. Ja fa 32 anys que em dedique al teatre com a professional i 28 en la meua companyia.

 -La teua senya és fer teatre amb objectes. Quina opinió et provoca la irrupció de les noves tecnologies a les arts escèniques? Sempre sumen o també resten?
-Tot i que el que més m'interessa és el teatre d'objectes, he produït un espectacle, l'Screen man, que utilitza tecnologia. Projeccions audiovisuals que no són un complement estètic sinó que participen en la dramatúrgia, són importants. Apareixen objectes que jo després trac com en efectes màgics de la pantalla. Però, la tecnologia és molt complicada, depens molt d'ella i a vegades et fa patir una mica. Per a mi els audiovisuals on millor encaixen és en la dansa contemporània. En el teatre documental ara també s'estan fent coses que com a document de la història o dels personatges que estàs parlant aporten informació molt valuosa. Tot depén de l'ús que fem.

-Aquests mesos a també hi ha hagut molta cultura online. Et veus creant una obra pensada a propòsit per a aquest format?
-No, jo sóc del concepte que deia el nostre estimat autor i dramaturg valencià, José Sanchis Sinisterra, crec en l'ací i en l'ara, en eixe encontre que es produeix amb l'espectador quan s'apaguen les llums i ens quedem assoles. Eixa és la gran força que té el teatre i per això l'ha fet viure durant segles. La pantalla crea una distància en el fet teatral, per a això ja existeix la tele o el cinema.

-Algun tema que se't resisteix a tractar?
-Hi ha altres companyies que tracten temes molt potents i profunds que jo no sé si m'abelliria tocar. Com diu Suzanne Lebeau no n'hi ha cap tema que estiga prohibit per a tractar amb els xiquets o jóvens, el complicat és com ho tractes. Per més dramàtic que siga, com la guerra, les violacions o la crisi sanitària.. Tot es pot tractar. Però, als xiquets al final se'ls ha de donar un punt d'esperança, perquè tenen tota la vida per davant. A més, és cert que quan t'emboliques amb un espectacle que du un tema tabú, el filtre dels programadors no està preparat. Quan els xiquets hi ha una cosa que no tenen i és precisament prejudicis. El meu fill de 9 anys m'ho diu, "és que vosaltres sou vells i nosaltres nous". Ells són nous, encara no tenen prejudicis.

-En quin lloc s’encontren ara mateixa les arts escèniques a Castelló?
-Es troben en un lloc interessant. Pensa que nosaltres formem part de la perifèria, estem al nord del País Valencià, a un costat de la península, però en aquests moments tenim una generació jove molt ben formada, amb ganes de treballar i amb propostes serioses. Ja ha començat a donar els seus fruits amb companyies com La Ravalera, que també estigueren als Max com a finalistes. Això és bon senyal, perquè significa que estem programats a festivals de reconegut prestigi.

-Deia l’actriu de musicals Julia Möller per l’any 2014, en una entrevista a Jotdown, que “la cultura és l’aliment perquè et meneges i seguisques endavant”. Ho creuen així també els polítics i la societat?
-Evidentment estic d'acord. No solo de pan vive el hombre. A l'estómac cal donar-li aliments però a l'ànima també. Tot eixe aliment te'l donen les arts, la que vulgues. No seríem el que som si l'home primitiu no haguera començat a pintar les cavernes, si el xamà no haguera fet happenings de l'època. El nivell cultural d'alguns polítics els porta a pensar que aquesta no és important, però vaja que tanquen les portes dels teatres i les arts i que òbriguen les portes dels manicomis perquè no podrem resistir. Ja es va veure a la quarantena. Haguera sigut com a poc avorrit i ens haguera reconfortat menys. Nosaltres que vivim de França pràcticament vegem com al nord dels Pirineus la cultura és un estàndard. Fins i tot un teatre xicotet, d'un poble de cinc mil persones, té una plantilla amb 12 treballadors. A nosaltres encara ens falta molt. Això ha passat sempre, la cultura no ha estat relacionada amb el poder, perquè al poder no l'interessa que el poble siga culte. Tot i això, a poquet a poquet les coses canviaran i hem de tindre esperança en l'evolució.