Foto: Paco PoyatoCASTELLÓ. Àlex Blat va publicar el mes passat La Veritat (Primavera d'Hivern, 2021), el seu primer disc en solitari. Un treball amb el qual el cantant valencià ofereix una música molt més íntima i personal. També, artesana. I és que cap dels elements que sonen al seu disc són digitals. Tot surt de la caixa de la seua guitarra, també de les seues mans o dels seus peus xafant terra.
Però a més, el també vocalista de Tardor, s'ha animat a fer un especial homenatge a la cançó d'autor, amb dues versions d'A la vida d'Ovidi Montllor i Gota de rosada de Silvio Rodríguez. Al seu disc sonen com a pop i folk. També, a corda i fusta.
Per parlar de la seua proposta, però també d'on queda ara el grup Tardor, i de la situació de la música valenciana, Àlex Blat atén les preguntes de Castellón Plaza.
-Digues la veritat, té molts pros açò de cantar en solitari? Com està sent l’experiència?
-Realment no ho sé ben bé encara, perquè no he fet cap concert. No conec al cent per cent com és cantar assoles i és al directe on més ho notaré. Ara bé, llançar cançons ja de per si és diferent, perquè sol ser una experiència que per a bé i per a mal comparteixes amb el grup. Et reparteixes el mèrit i les crítiques. Ara tinc més responsabilitat, perquè tot i que no ha sigut com començar des de zero, sí fent uns passos enrere, ja que Tardor té més seguiment i repercussió. Ara he de construir des de la base eixe grup de gent que em segueix.
-Has comentat que no estava planificada la publicació d’un projecte en solitari, sinó que va sorgir arran del confinament. Però, són totes les cançons fruit d’aquells dies o ja les tenies d'abans?
-No, totes són fruit d'aquell moment i del fet de no poder assajar en conjunt. Em vaig animar a fer cançons més acústiques i Cesc Domènech, el bateria i mànager del grup em va proposar treure un disc. Ho vaig veure una bona oportunitat, perquè al final a mi el que més m'agrada de la música és el procés de comprendre i gravar, així que vaig acceptar el repte.
-A termes generals el que ve a dir-nos aquest disc és que la veritat no dibuixa un únic concepte. És molt més àmplia i contradictòria i, de fet, les lletres plantegen arguments que es refuten en el següent vers…
-Sí totalment. És veritat que el titular del disc pot semblar "provocador", perquè algú pot pensar que ho tinc cregut dient que vaig a dir la veritat, però no és aquesta la intenció. La veritat és un concepte quasi contradictori. Jo el que he volgut és aprofundir en la recerca i donar-li la seua importància. Hi ha una frase que m'agrada molt, que diu: "Confia en qui busca la veritat, desconfia de qui creu que la té". Aquest és l'esperit del disc. Busquem la veritat, l'honestedat i la puresa, però al mateix temps assolir-lo seria una utopia.
-La música ha servit històricament per a denunciar injustícies però també per a adoctrinar. Creus que mai hauria de creuar certs límits?
-Bo, al final en tot allò creatiu, artístic i cultural, els límits han d'estar molt molt alts. Jo sóc molt escèptic en imposar limitacions a les expressions artístiques perquè és perillós. Però com dius, la música és una eina molt poderosa de comunicació massiva i per tant els missatges que s'inclouen a les cançons generen un pensament a la població. El reggaeton, que possiblement és el gènere més extens, té uns missatges menys desitjables, que tant de bo van calant entre gent més jove. Òbviament no es pot censurar, però si cal ser conscient del poder de la música. En el meu cas sé que tinc la capacitat d'arribar a un públic molt més modest i limitat, però igualment m'agrada compartir reflexions, perquè se senten identificats.
-Algun tema del qual no has escrit encara una cançó, però t'agradaria?
-Així temes pendents, no en tinc massa. No pense molt en fer una cançó sobre un tema concret. Sempre faig una reflexió prèvia i ja després acabe expressant-lo en una cançó. Però són reflexions que em sorgeixen més en el dia a dia, són coses que tot el món pot experimentar. No parle de situacions extremes o allunyades de la meua realitat, sinó de situacions alienes a mi, perquè així crec que és més fàcil identificar-se. Llevat d'alguns detalls, són vivències que ens passen a tots.
-Et sents que amb la teua música dónes una versió reial de tu mateix? Et sents identificat amb ella?
-Sí totalment. De fet una altra lectura del títol del disc és que he escrit les lletres més impulsives, no les he processat massa. M'he deixat endur a l'hora d'escriure. En Tardor, les cançons ens han de representar a tots, per això hi ha més limitacions o autocensura, perquè has de buscar la representativitat del grup. Ací no he hagut de passar conters a ningú. Simplement que m'agradaren a mi. Així, parle des d'un punt de vist molt personal i molt més descarat.
-Conformes un àlbum molt acústic. Tant que utilitzes inclòs les palmes de les mans per a fer la base musical. Com ha sigut la construcció d’un disc així?
-Bé, ací té molt a veure el productor del disc, Guille Sanz. La seua figura ha sigut fonamental en l'aposta per un concepte orgànic, reial i sobretot minimalista. Teníem la premissa de no gravar més instruments dels estrictament necessaris, per a donar-li protagonisme a la veu. Així, tractarem que no hi haguera una saturació de capes instrumentals i al mateix temps, que tots els sons foren reals. No hi ha cap digital. Fem servir des de colps en caixetes, fins al so d'una cremallera. Els gravarem tots a l'estudi.
-I com es traslladaran tots aquests matisos a un directe?
-A l'espectacle que estic preparant la idea és que estiga jo sol a l'escenari, però no serà un espectacle clàssic de cantautor, amb sols guitarra i veu. Utilitzaré un pedal per a introduir tots els altres instruments, els quals gravaré prèviament per a reproduir-los quan m'interesse. Així la sensació serà que hi ha moltes persones tocant.
-Denunciava el grup La Fúmiga, a les seues xarxes socials, que la música valenciana, pese a comptar amb cada volta més públic, no sona a les principals emissores de ràdio amb delegació al País Valencià. Seguiu amb els mateixos obstacles que fa vint anys?
-Sí, hi ha certes limitacions que costaran molts anys de trencar. Per desgràcia hi ha moltes ràdios musicals i generalistes que fins i tot sent delegacions valencianes no introdueixen música valenciana. Són decisions editorials, totalment errònies, d'un clar origen històric. No hi ha un tractament igual a totes les llengües. En el nostre cas, no tenim les mateixes oportunitats. Però, així i tot, estem creixent. Ara per sort tenim la ràdio i la televisió pública, i altres mitjans com per exemple el vostre.
Com més clamorosa siga la música més evident serà i menys es podrà silenciar. Un grup com Zoo té avui més públic que altres que no canten valencià. No poden viure a esquenes a açò. Ja no val l'excusa de l'audiència. A més, l'audiència també es genera.
-Quan hi haurà material nou de Tardor?
-Tardor anirà en paral·lel al meu projecte, però ara estem immersos en el 'Mural Sonor' d’Acció Cultural, una antologia de la música valenciana. Serà una col·lecció de quatre discos i nosaltres ens encarreguem de produir l'àlbum dedicat al pop. És un projecte a curt termini, però ens encarreguem d'arreglar les versiones incloses. Així i tot, l'any que ve celebrem 10 anys i alguna cosa farem.
-T’agradaria compaginar ambdós projectes durant molts més anys o hauràs d’acabar triant?
-Ara mateix es pot compaginar sense problemes. És una cosa que tinc molt clara. Si arriba un temps que tenim moltes coses a Tardor ja ho veure, però avui dia és molt compatible. Ara estem en un moment dolç a Tardor, fent concerts i amb més suport per part del públic. Seria un contrasentit deixar la banda, però tinc altres inquietuds més acústiques, que m'agradaria gravar i dur al directe.
