Carme Ripollés: "No sé si hem perdut ja la batalla de dignificar el periodisme"

CASTELLÓ. Hi ha noms que no cal presentar i a Castelló eixa és Carme Ripollés. Fotògrafa des de fa una vintena d'anys, aquesta periodista ha capturat infinitats d'esdeveniments culturals, esportius i socials a la província. Quasi una dècada va estar al servei de la delegació del Levante de Castelló, fins al seu tancament l'any 2019. Ara, com a treballadora freelance, col·labora amb diferents capçaleres, entre d'altres aquest mateix mitjà, per al qual ha fotografiat moments que romandran sempre en la memòria dels lectors i lectores. Des de l'ascens del CD Castellón en Màlaga, fins a com visqueren els sanitaris de l'Hospital Provincial la desescalada de maig.

Carme Ripollés atén a aquest diari dies després de rebre el premi Onda Cero Castellón per la seua trajectòria, però també pel projecte fotogràfic que va desenvolupar durant el confinament. Vora cinquanta fotografies que des del balcó de sa casa van connectar amb infinitats de persones que visqueren aquells dies de pandèmia amb molta angoixa.

Amb la sinceritat que la caracteritza, i també amb un poc de nervis per ser entrevistada, la fotògrafa respon a les preguntes de Castellón Plaza.

-Que ha significat per a tu aquest reconeixement?
-Aquest premi ha sigut una sorpresa total i absoluta, no ho esperava. Tot i que el treball de la pandèmia va ser molt seguit i va tindre una certa repercussió, no pensava que es redimensionara d'aquesta manera. Sembla que en un moment molt complicat i que ningú havíem viscut abans vaig aconseguir connectar en la gent. Allò íntim i personal va traspassar la finestra i la pantalla del mòbil. Així mateix, també crec que d'alguna manera és un reconeixement col·lectiu als companys i companyes fotoperiodistes.

-Et defineixes com una periodista arrelada a la notícia, de les que necessiten estar a prop dels seus protagonistes. Tant de bo, als inicis de la pandèmia hagueres de deixar l'objectiu dins de casa. Com recordes aquelles setmanes?
-D'una banda va ser difícil, perquè tenia la pulsió periodística, però no podia fer res. A juny de 2019 es va tancar Levante de Castelló, al que jo estava vinculada. Ara col·labore en diferents mitjans, així que em va agafar en un moment de freelance total. Cada dia m'alçava del llit amb el mateix nervi pensant què estava fent a casa quan hi havia tantes coses a explicar. D'altra, també he de dir que una pandèmia fa por. Com a persona de 43 anys em feia por... Així que vaig optar per contar el que estava passant des de la finestra de ma casa amb fotografies que pujava a Instagram. Açò em va servir tant a mi per a expressar-me, com a la gent per a sentir-se identificada. En efecte, vaig rebre reaccions de gent que inclús no coneixia. Va ocórrer perquè el que jo contava era el mateix que ells veien des de les seues finestres, i a més perquè es veien ells mateixos en eixes fotos.

-Diries que és el treball del que més feedback has rebut?
-Jo crec que sí, perquè com dic molta gent se sentia identificada i a més era un treball molt compacte que tenia una continuïtat. Als periodistes freelance ens ocorre molt que treballem amb la dispersió. No pots viure de dos o tres clients, per tant treballes per a diferents mitjans i diferents àmbits. En aquest cas, havia de passar tot el dia a casa, per la qual cosa a les nits tenia temps d'anar component el puzle. I això es veu, es nota que estava centrada en un sol tema. També, Paula Lorenzino, que és molt intuïtiva i té molt de talent per a muntar peces més multimèdia, li va acabar de donar la lluentor que li faltava amb un vídeo de quatre minuts.

-Per a aquest diari fores un pas més enllà i narrares visualment com era un dia en l’Hospital Provincial de Castelló en plena desescalada de maig de 2020. Què fou el que més et va impressionar d'aquells moments?
-Va ser molt impactant veure com havien canviat la seua forma de funcionar. Estava tot molt basat en la neteja perpètua de l'espai. De veres que fou el que més em va impressionar. També, vaig anar en un moment amb incidència més baixeta. El Provincial va poder donar continuïtat al tractament de càncer, que és una de les seues especialitats.

-I el més difícil de fotografiar?
-Supose que el moment d'aproximar-te a la gent i fer-ho de tal manera que aconseguisques contar alguna cosa sense resultar invasiva. Quan mostrem les imatges pot parèixer que els fotògrafs ens ho hem trobat tot així, però res a veure, és molt complicat. Ara bé, va ser molt gratificant veure a les persones que allí estaven treballant, perquè estaven ja en un moment de descompressió. Tenien també necessitat de comunicar-te coses.

-Fóreu molts els fotoperiodistes que tractareu d'apropar a la gent la gravetat de la pandèmia. Malgrat això, pareix que aquestes imatges no tingueren tot l'impacte que es volgués, ja que al gener es va aplegar a una situació molt més greu. Et vas sentir, d'alguna manera, impotent en veure que res canviava?
-Ho vaig viure amb neguit. El 31 de gener va néixer la filla de la meua germana, que a més és anestesista en l'Hospital de La Plana, el més complicat de la pandèmia a la Comunitat Valenciana i estàvem preocupats perquè aleshores sí que estava tot saturat. Però no m'atrevisc a jutjar a ningú, perquè jo sóc molt social i puc entendre la necessitat de trobar-se que té la gent. Ara bé, està clar que aquesta pandèmia anava del bé comú i de tenir en compte que el que jo fera afectava la resta. Les persones que han sigut prudents i responsables són les que han actuat com calia.

També, dir que s'ha enviat missatges molt contradictoris. Ja no parle dels polítics, sinó dels mitjans. No es pot, d'una banda, dir que s'acaba el món per la falta de turisme i després, d'una altra, dir que ve una tercera onada. És una contradicció perpètua.

-Siga coma siga, durant el confinament la gent va estar més apegada que mai als diaris, la ràdio o la televisió. Però, ¿ha servit açò per a redignificar la professió?
-No, dignificar la professió és que hi haja uns sous com cal, uns horaris com cal, uns contractes com cal... i això ni està ni s'espera. És molt complicat. Jo no sé si hem perdut la batalla ja, o què. El fotoperiodisme ha fet molt i s'ha vist. Carlos Pascual mateix (fotògraf d'aquesta entrevista) va aconseguir entrar a l'Hospital General, però més companys de València o Madrid ho feren. S'ha vist que el fotoperiodisme és necessari, el que ocorre és que amb la crisi econòmica vinculada a la pandèmia ens trobem amb les mateixes parets de sempre.

-Mentre es pense que qualsevol persona pot fer bones imatges amb un smartphone no tornarà el fotoperiodisme a ser el que era?
-Això també és un motiu clar, però sols fa falta seguir a un fotoperiodista de prop per veure la diferència. La foto de David Ramos, on es pot veure a un senyor mirant la mar mentre està en l'UCI de l'Hospital del Mar de Barcelona, és un bon exemple. Evidentment eixa fotografia no està feta en el mòbil, però encara que sí que ho estiguera, el més important és la persona que hi ha darrere. Les primeres fotografies que es van fer de la pandèmia dins dels hospitals va ser pels mateixos sanitaris que volien mostrar com era la situació. Ho feren ells, perquè nosaltres no podíem entrar.

He trobat a faltar més transparència. Jo entenc que en un primer moment ens diguen que si no hi havia EPIs per als sanitaris, com anàvem a gastar-los nosaltres per a fer fotos, però una volta tot això es va resoldre, el seu era que ens deixaren entrar.

-Està en el periodisme en el seu pitjor moment?
-No sé si és el pitjor moment, no m'atreviria a dir-ho, però sí que pense que el periodisme de clickbait que s'està fent no ajuda en res. Genera soroll i caos en els missatges que rep la població. Són missatges exagerats que distorsionen la realitat per a cridar l'atenció. Açò és una errada total. No és honest i ho fan quasi tots els mitjans.

A més, s'ha fet un ús irracional de la informació. S'ha buscat només moure sentiments. Per favor, moga'm també la racionalitat i el pensament crític. No tot és perfecte o catastròfic.

-A més de pels teus treballs socials, també eres reconeguda per la teua feina com a fotoperiodista esportiva. En aquest cas, estàs vivint un dels moments més apassionants?
-Al futbol en concret li falten els aficionats. Sí que és cert que els últims mesos han sigut bonics tant per al Castelló, que ha ascendit, com per al Villareal, que anirà a l'Europa League, però li faltava l'afició. Aquesta li dóna un sabor diferent i un sentit. Quan el públic ha tornat a l'estadi ha sigut emocionant. Pel que fa a mi, el futbol m'ha ajudat a seguir una certa normalitat. Ha sigut una de les coses que m'han enganxat en la meua vida anterior. Per això, m'ho he pres com un regal.

-Creus que ací, el fotoperiodisme ha treballat des d'una millor posició?
-No, també ha sigut difícil. Jo ho he viscut d'una manera positiva, però la Lliga ha posat molts entrebancs, Ens ha situat dalt de la grada amb tot el que això comporta. A més, s'accedeix cada volta menys als entrenaments. En València fins a la setmana passada no havien pogut accedir en tot l'any. Ací, almenys, un dia o dos a la setmana podem, però abans tenim les portes completament obertes. Són restriccions que es poden entendre, però no es pot dir que han sigut mesos fàcils.

-Disculpa'ns si aquesta pregunta pot suposar-te un problema... però eres més aficionada del Castelló o del Villarreal?
-Soc sòcia del Castelló, però no tinc un sentiment negatiu cap al Villarreal ni de casualitat. Em diran que això no pot ser, però jo els diré que vinguen a treballar amb mi 20 anys als dos llocs i m'expliquen què és el que senten. Jo vull que li passe tot el millor al Villarreal, com al Castelló.

-Amb tot, què és el que més disfruta fotografiant Carme Ripollés?
-Els temes de Cultura. Fa molts anys que treballe per a Nomepierdoniuna, des del 2008, i m'agrada molt. Sobretot la fotografia d'entrevista, em sent molt còmoda amb el retrat.

-Algun repte que tingues per davant?
-Porte anys fent el seguiment de les cases de primera línia de la costa de Nules. Diferents perfils de gent remem cap al mateix objectiu. Reivindiquem el dret a un model d'estiueig i de platja tradicional, de convivència i sostenible. I això es materialitza i implica mantenir eixes cases tradicionals. No entenem per què s'accepta com a únic model d'estiueig el model de turisme intensiu, en el qual només sembla que tinguen cabuda els blocs gegants de pisos turístics i una certa massificació.

Personalment, fa temps que estic documentant a través de fotografia i vídeo tot el procés reivindicatiu, les tempestes que van deteriorant aquesta zona i també la vida quotidiana que hi ha al voltant. L’objectiu és que es protegisquen com a patrimoni i bé cultural que pensem que són. Demanem que es faça un procés de regeneració seriós.