El dia que Castelló va marcar la història de l'arquitectura sobre rodes

CASTELLÓ. És una fotografia a un punt indeterminat d’una autovia, en cinc camions que recorrien el trajecte entre Madrid i la capital de la Plana. Probablement serà la fotografia més reproduïda de la història de Castelló... encara que no va ser presa ací. Emilio Tuñón i Luis Moreno Mansilla encapçalaven l’equip que construïa el Museu de Belles Arts de la ciutat. Un edifici auster on destaca un element per damunt de tot: la tipografia. Per això, Tuñón i Mansilla li van encarregar al fotògraf Luis Asín que l’1 de juliol de 1999 registrara el viatge.

Les lletres eren el rètul del museu, però també servien de biga per aguantar el pes de l’accés de l’edifici. “La idea era fer-les en obra, però quan vam començar a desenvolupar la idea, ens adonarem que era molt difícil encofrar i desencofrar eixa tipografia en cursiva. Vam accedir a fer que es fabricaren en Madrid, així i tot amb la condició que s’havien de muntar en cinc camions diferents i viatjar juntes”, explicava Emilio Tuñón a RACA, el podcast de l’Escola d’Arquitectura de Madrid pilotat per Andrea González.

 Sobre l’antiga escola Serra Espadà, el programa del museu s’organitzava al voltant de l’antic claustre del col·legi i es reparteix en quatre blocs, diferenciats segons l’accés públic als seus usos. L’estructura vista de formigó blanc i els panells a la façana d’alumini reciclat li donen un aspecte rígid, que no es perd ni amb l’ús de la fusta a l’interior. Però a l’entrada, les enormes lletres de MUSEU donen la benvinguda al vianant.

No es tracta només d’un rètol que té una funció estructural, sinó que la seua construcció es va convertir en una de les fotografies més repetides de Tuñón i Mansilla. L’obra convertida en un esdeveniment en sí mateixa. Cada lletra està feta amb el mateix material i pesa igual, i la fotografia no seria igual si no s’hagueren traslladat en cinc camions iguals.

“No eren camions de càrrega normals, eren els que solen portar bigues, que és el que són les lletres, al cap i a la fi. Eixirem a les cinc del matí i els conductors pensaven que era una imbecil·litat. Nosaltres tractàvem d’animar, perquè pensem que és la faena dels arquitectes. Al final, els camioners estaven contents de portar la seua lletra”. “Portaven telèfons per poder atendre les ordres dels directors de l’acció. Al seu pas pel territori, i els pobles, les cinc lletres ordenades construïen una paraula”. “Va ser un reclam efectiu perquè el museu estava en un moment de transició econòmica i la gent de Castelló es va posar orgullosa, va ser un moment d’orgull col·lectiu per a un museu que encara no havia obert”. Una càmera Laica analògica va capturar el moment, en una època on el pes de les imatges era més transcendental que l’efimeritat contemporània.

“Ara les fotografies es consumeixen a una velocitat com la d’internet. Però esta foto representa el fi del mil·lenni, és pura analogia. Sense editar, ni efectes especials”, conta Luis Asín. “Pareixia que ho havíem preparat tot, però va ser relativament improvisat”, aclareix Emilio Tuñón. Una obsessió pel rigor i la repetició que assegura l’aparició de situacions atzaroses.

“L'aparició d'una paraula intrusa comporta una culturització del territori per mitjà del pensament. Una culturització en moviment, que no deixa petjada perenne. Una acció efímera limitada a quatre-cents quaranta quilòmetres, i deu hores de viatge. La tasca de l’art és generar pensaments capaços de proposar noves experiències. La tasca de la fotografia no és representar o imitar allò que existeix, sinó resumir una experiència. Així, les fotografies d'aquest viatge revelen el procés d'una experiència diferent”.