A la fresca

Encara queden xicotets racons en aquesta terra on quan arriba el capvespre les dones grans treuen la cadira al carrer i comencen a fer xerrameca a la fresca. Dóna gust veure-les, a la porta de casa, passant tres pobles del guirigall estiuenc de mirades indiscretes en zones turístiques.

Elles són les reines del seu carrer, ja siga poble o ciutat. De vegades les veus amb el banús perquè tot i que el sol ja s'haja amagat la xafogor perdura tot i que la fresca vaja arribant. 

Les veig de lluny i em fa enveja el seu saber estar. Això sí que és saber ocupar una via pública de veritat. El carrer com a extensió de la llar. Les seues rialles i xafarderies com a forma d'unió d'una xicoteta comunitat. Aquestes dones són la viva estampa d'allò que sempre hauria de perdurar. La connexió veïnal i l'interés per l'altre que hui en dia tant costa de trobar. És el que té aquesta nova era digital. Una sèrie al sofà enlloc d'una conversa real.

Sí, ja sé que em parlareu de la vida social a les terrasses dels cafés i dels bars, però això que us dic és diferent. És obrir la porta de la teua casa al carrer després de sopar... un costum ancestral que poc a poc es va perdent. Potser hauríem de tornar als arrels...

Éssers socials

A la fresca també tenim els sopars d'amics i familiars. Tot i que enguany amb tant de covid no sé si és el millor moment per parlar. Jo, per la meua banda, fa temps que no faig una bona marà, nocturna això sí, on cadascú porte a la cala o a la platja la seua nevereta amb cerveses, coques, salaures, berberetxos en llauna, papes i més i més per a picar. Una excusa que ens permet menjar i xerrar. Desconnectar, fruir i esdevindre veritablement éssers socials. I si a més tenim l'airet de la nit, l'aigua de la mar a la temperatura ideal i una baralla de cartes per a jugar, ja està tot donat.

Tampoc ens cal tant. Al final allò frugal potser és més essencial per a la nostra felicitat, tot i que aquesta siga puntual. Parlem de coses ben senzilles que no fan mal. Tradicions de poble que es remonten generacions enllà. Pur epicurisme valencià.

Hedonisme del no res, amb o sense diners. Una filosofia de vida que ens agermana amb d'altres pobles del Mediterrani. Xicotets plaers que ens ajuden a afrontar el dia a dia sense perdre de vista el nostre sentit d'humor punyent. Un tros de pa amb oli i sobrassada i mel. O un plat amb figues i moscatell. 

A la fresca, també tenim als pobles, música i cinema al carrer. Moments d'esbarjo i cultura popular. 

I ja de nit, hi ha gent que ix de casa per anar a passejar. Caminar en la natura en penombra de la lluna. Un bon moment en silenci per redescobrir racons perduts de l'ànima, per tornar a sentir interés per allò que temps enrere havíem oblidat.