No era la primera vegada que es postulava per a dirigir el teatre públic català amb més pressupost, però ara ha sigut la definitiva. El passat juliol s’anunciava a bombo i plateret que Carme Portaceli (València, 1957) serà l’encarregada de pilotar el simbòlic Teatre Nacional de Catalunya (TNC) entre setembre de 2021 i juny de 2027. La directora arriba amb l’aval de les xifres d’ocupació de la seua etapa al Teatro Español de Madrid, però enmig d’una crisi funesta per a les arts en viu com a conseqüència de la COVID-19

Gènere híbrid i fronterer avant la lettre, a cavall del relat d’aventures, la crònica, la biografia, l’informe geogràfic i, en alguns casos, fins i tot l’assaig etnològic o l’autoficció, la literatura dedicada a la muntanya i a la passió de trescar-la s’ha vist sovint relegada als prestatges dels llibres tècnics, transitats només per entusiastes de la matèria

Cada mes dèsset desconeguts reben una fotografia i un encàrrec: escriure un relat d’exactament cent paraules a partir d’ella. Amb esta suggeridora premissa Óscar Mora, alma mater del projecte, ha bastit un micromón de ficció enmig de l’abocador indiscriminat de Twitter. Un espai que florix sicut lilium inter spinas, com a sublim llir entre cards, enmig del riu de trons i tronats que es desplega davall les ales insomnes del pardalet blau

De colp, arriba un dia en què podem evocar un record i assignar a cada cosa una paraula. El món, fins llavors mut i innominat, ens convoca. En la inoblidable primera pàgina de la seua novel·la Cien años de soledad (1967), Gabriel García Márquez atrapa eixe instant màgic del despertar de la consciència individual amb una frase que ha passat a la història: “El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo”

Fabienne Lloyd (Londres, 1919 - Aspen, 1997) encarnà sobre la Terra l’enorme bellesa dels seus progenitors, Arthur Cravan i Mina Loy, dos personatges de culte de les avantguardes del segle XX. Però, a diferència d’ells, decidí dur una plàcida vida a 2.400 metres d’altitud, entre les boscoses muntanyes de l’apartat comtat de Pitkin, a l’estat nord-americà de Colorado

Tot i que la sensació de pèrdua del seu estimat Arthur Cravan ocupà un lloc fonamental en la seua vida, l’anglesa Mina Loy (Londres, 1882 - Aspen, 1966) fou moltíssim més que la viuda d’un mite. Pintora, poeta, dissenyadora i nexe d’unió entre les avantguardes artístiques i literàries d’Europa i els Estats Units, la seua és una de les veus fonamentals de la poesia modernista i feminista del segle XX

Precursor del dadaisme i pioner de la performance. Exiliat i desertor. Mentirós, mariner, encantador de serps, lladre, llenyater i boxejador. El poeta amb els cabells més curts del món. Provocador professional. Anglés, suís i francés. Negar una part d’Arthur Cravan és negar-ne la totalitat. Una vida dedicada a l’Art? No: la vida com a Art. I poques vides condensen tant en tan poc de temps. Per on començar?

“De la mania de parlar d’Homer no ens lliures mai, deessa”, va dir ell. Mania (follia, obsessió, còlera) és la primera paraula de la Ilíada. No li peguem més voltes: “En valencià és diu com en grec, mania, com la de navegar”, continuà ell. Algú havia pres la paraula enmig de l’afàsia de la mar. Calia parar l’orella. Nosaltres també érem uns maniàtics. Encetàvem el desconfinament de la Marina Alta a bord d’un modest veler. Treia el nas l’ou solar sobre la corda tibant de l’horitzó. La discussió estava servida: què és més formós de mar estant, l’aurora o el crepuscle? O siga, l’alba o la prima, en el precís idioma dels mariners valencians, balears i catalans

Lluís Dubón Portalés (1892-1953) és un altre dels grans artistes valencians del primer terç del segle XX oblidats a causa del trauma brutal que representà el franquisme. De l’impressionisme al modernisme, l’art nouveau i l’art déco, tingué un leitmotiv al llarg de la seua trajectòria artística: la dona, i especialment la dona valenciana, com a símbol i al·legoria de la força, la modernitat i la plena llibertat

Mitrovica, l’antiga Dimitrovica bizantina, és hui en dia una de les cinc ciutats més grans de la República de Kosovo. Pràcticament fitant amb Sèrbia, des de 2013 ha quedat dividida en dos municipalitats: la Mitrovica Nord de Kosovo, de majoria sèrbia, minoritària en el conjunt de la ciutat, i la Mitrovica del sud, que concentra la majoria albanokosovar. Una coexistència difícil, separada per un riu.

Arreu de l’Europa devastada per la Primera Guerra Mundial, un nou ideari polític ambigu i proteic emergí amb força: el feixisme. Una amalgama d’elements molt diversos i sovint contradictoris que seduí grans escriptors i intel·lectuals a qui eixa tria convertí en figures amb un llegat incòmode, testimoni d’una era de frenesia ideològica

Havia imaginat la textura d’aquella cabellera rossa desenes de vegades des de la distància i quan la vaig tindre a tocar dels dits, banyada per les iridescències del pa d’or amb què Jacomart la va envoltar en ple segle XV, en compte de limitar-me a admirar la figura a la qual pertanyia, em va vindre al cap tot allò que s’hi havia vinculat. Coneixia bé la llegenda sobre la taula de Sant Sebastià, instaurada en la segona dècada de la centúria passada, segons la qual el pintor havia pres com a model Ausias March, aquell fill tardà del matrimoni format per Pere March i Elionor Ripoll destinat a perpetuar la nissaga. L’home de vida amorosa capritxosa i voluble, el cavaller amant dels jocs d’armes i dels jocs d’amor, dels falcons, dels llibres i de la mar

1. Sereu traslladats junt amb la vostra família i els altres jueus de casa vostra. 2. Cal portar queviures per a almenys huit dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots. 3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes, etc., excepte diners i joies. 4. Tanqueu la porta de casa amb clau i emporteu-vos les claus. 5. Malalts, inclús casos gravíssims, no podran per cap motiu restar a casa. La infermeria està al camp. 6. Vint minuts després de la presentació d’esta nota la família ha de estar preparada per a partir

Des del trinquet que ara du el nom del seu germà, Batiste Viñes, com una dama entre cavallers, Tetín ha sigut testimoni privilegiat de la història de la pilota a la capital de la Plana Baixa. Rememorem els dies i els records d’una altra dona imprescindible dels trinquets valencians

Un cas mediàtic vinculat a la corrupció. Una jutge jove i una fiscal jove. Alícia i Clara. Un hotel a la zona nova de la ciutat. Uns somriures, uns riures i un poc de beguda. I un orde moral que infringir

El seu és ara un altre nom a afegir a l’extensa nòmina d’excelsos lletraferits del Segle d’Or valencià, junt amb Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella o Isabel de Villena. Però qui va ser el cavaller i noble castellà Enyego d’Àvalos? Quina relació va tindre amb València i els valencians? Com i per què va escriure aquella secreta novel·la que va romandre inèdita fins al segle XX? En resseguim les seues passes, extretes a la llum per les recerques d’Abel Soler, a través d’una apassionant i intensa trajectòria vital que va de Toledo a Nàpols, passant per València, Gènova, Florència o Milà. 

Esta és una història de ficció, però en la Filmoteca Valenciana es conserven tres de les pel·lícules pornogràfiques que el rei Alfons XIII ordenà gravar a començaments del segle XX: El confesor, El ministro i Consultorio de señoras. Només són una xicoteta mostra de la col·lecció privada del monarca, que fou destruïda després de la seua mort. Estes tres es salvaren perquè restaren guardades en un convent de València

Després de cuinar per a Instagram, el cuiner Miquel Gilabert obri el seu propi bar a la Marina, tota una reivindicació de la cuina de Benidoleig en un moment ben propici per a la cuina d’arrel

Enguany fa vint anys que va eixir Q, la novel·la de quatre autors residents a Bolonya que van firmar el llibre amb el nom Luther Blisset, un pseudònim col·lectiu utilitzat durant la segona mitat dels anys 90 per un fum d’artistes i activistes a Europa i els Estats Units d’Amèrica. Fem un recorregut per la seua trajectòria

Conten que en la dècada de 1990 els estudiants de medicina més veterans del Rikshospitalet d’Oslo reptaven els nouvinguts a baixar, sols i per la nit, al soterrani de l’Institut Forense. Una estança sense finestres amb el sostre poc elevat i les parets tacades d’humitat on s’amuntonaven arxivadors clínics, vells llibres d’anatomia, uns quants llits de ferro blanc oxidats, aparells de laboratori obsolets, estris de quiròfan i una urna que contenia els cadàvers dissecats de Julia Pastrana i la seua criatura de bolquers. Asseguren que els alumnes que havien acceptat, a més, el desafiament d’obrir la vitrina i besar els llavis ressecs i ennegrits de Pastrana, mai no oblidaven la fortor de pell adobada que desprenia aquell cos i la mirada morta de les seues pupil·les de vidre

El joc és una cosa molt seriosa. Tant que l’historiador i erudit groningués Johan Huizinga considerava que en els orígens de tota expressió cultural –de la literatura al dret, passant per l’art, la filosofia i fins i tot la guerra– rau una forma lúdica. El gust per desafiar-se, competir, plaguejar i passar-s’ho bé és tan instintiu i universal que segons el docte professor de la universitat de Leiden la nostra espècie mereixeria rebre el nom d’Homo Ludens